Vivim dies molt intensos. Malgrat les valoracions subjectives, tots podem estar d’acord en que aquestos són dies durs i intensos. Una intensitat que sumem a la frustració de no poder abraçar els nostres, a la inseguretat de no saber com actuar ni tampoc el que ocorrerà demà i a la responsabilitat històrica que suposa que no estiguem a l’alçada de les circumstàncies.

Són dies en què, de vegades, es fa difícil no culpar el veí per fer una passejada més llarga del que toca. Dies en què se’ns fa complicat no insultar la gent que aprofita que els xiquets puguen eixir per passar el dia fora en família. Es fa difícil comprendre l’Altre. Si alguna cosa vaig aprendre a l’Amèrica Llatina que tan bé em va tractar, és que la Pàtria és l’Altre: aquell que no pensa com tu ni comparteix la teua forma de viure, sentir i raonar.

En dies de coronacapitalisme, com diu Fernández Liria, sols ens tenim els uns als altres. Perquè no hi ha certesa més gran quan el desencant s’apodera de tot que l’admirable poder de l’abraçada humana (tot i que aquesta ens la donem per Skype o amb el metre de distància de rigor); de ser Nosaltres, com diu Eduardo Galeano.

Tinc un amic rector de nom Josep Lluís —qui creu en la dimensió de la fe i la trascendència, al contrari que Galeano, però que, com el poeta, també va viure a l’Uruguai—. Malgrat les discrepàncies amb ell segur que subscriuria al mestre Galeano quan diu que “no ens interessa la vida indolora que la civilització del consum ven als supermercats (…) i estem orgullosos del preu de tant de dolor que per tant d’amor paguem”.

També converse sovint amb un Síndic de Les Corts de nom Manolo. A banda de que a la política mai sap quan té un la raó sempre parla d’anar més enllà de la política, de que, per damunt de tot, som persones amb problemes i circumstàncies. Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma, no? I…què està més enllà de la política?

El menjar —diria Vázquez Montalbán—, el cinema —diria el meu amic Adrià, amb qui compartisc temps, projectes i anhels—, la Pàtria —diria l’amic de cognom Bertomeu—, el Barça —diria el director de la revista on tinc el gust d’escriure, el Joan Solé— o ser bona persona —em diuen sempre els iaios—.

Ara bé, a causa d’això de que la Pàtria és qui no pensa com nosaltres, amb el que mai podré estar d’acord és amb qui s’imagina la vida com a individu i no com a part d’una societat i d’un Poble. Deia Borges això de que nadie es la Patria pero todos lo somos. Un poc és així.

Un dia t’alces trist perquè no trobes sentit a aquestos dies grisos, fins que ixes al balcó i cantes i balles i dones les gràcies per la sort d’haver nascut, de tindre una llar i d’estar acompanyat de gent que, com tu, pateix. De persones que no saben com serà el dia de demà, aprenen amb els colps i les decepcions, estimen i tenen por.

De gent amb qui fins ara no havies compartit més que tímides salutacions als portals, i que ara descobreixes que comparteixen aficions i somriures amb tu cada dia a les huit. Envoltat de persones que, malgrat alguns et diguen el contrari, no són les teues rivals, sinó la teua esperança perquè totes poguem eixir d’ací, sense deixar ningú al darrere.

Que no us enganyen: allò que fan alguns per enfrontar-nos no és política. Que no hi ha res més polític que la solidaritat, cap consigna més revolucionària que cuidar-nos els uns als altres, cap desig més gran que una comunitat on l’amor puga fer front a l’odi i cap enemic més gran que la cobdícia.

No sé com serà el món del demà, quan ens tornem a abraçar. Allò que sí sé és el que no vull: més individualisme, més divisió, més desigualtat, més rancor, més especulació, més hores de treball, més precarietat, més llibres d’autoajuda i més paternalisme. Fem cas a Jaume I i estimem i protegim totes les persones i el Poble…i que els grans no oprimisquen els menuts!