“Res tornarà a ser com abans un cop superada la crisi del coronavirus“, una frase que es repeteix com un mantra als mitjans de comunicació després de tantes setmanes de confinament. Ens passem la vida pensant en què fer per estar millor i ha hagut d’arribar una pandèmia perquè ens adonem que el més important és un “estem tots bé” a l’altra banda del telèfon. I suposo que quan diuen allò de  “un no sap el que té, fins que ho perd” es refereixen precisament a això: a ser com érem abans.

I quan dic “ser”, em refereixo a sentir com abans, a ser tan lliures com abans, a interactuar com abans. Tenim por que tot es torni més distant, menys intens i menys humà.

Quan vaig animar-me a escriure aquesta reflexió vaig voler fer un experiment amb les persones que em seguien a Instagram. Els vaig preguntar què era el que més trobaven a faltar de la seva vida normal durant el confinament i també què era el que creien que havíem perdut per culpa de la pandèmia. Vaig rebre moltes respostes, el que denota una necessitat de manifestar allò que ens falta i anhelem. D’entre tots els comentaris sobresortien dos o tres conceptes per sobre dels altres.

D’una banda la gent troba a faltar el contacte físic amb els demés, sobretot amb els seus familiars i amics, i més concretament, les abraçades. També troben a faltar la sensació de llibertat, ja no només de sortir de casa, sinó a la capacitat d’improvisar la seva vida en qualsevol moment. Els humans som éssers socials vinculats a l’exterior, no sabem viure sense veure una sortida al tancament permanent. És aquí quan comença l’ansietat, la por a estar dins d’una situació que està fora del nostre control.

Paradoxalment, la resposta a la segona pregunta, la que feia referència al que hem perdut, va ser la mateixa. La gent pensa que la pandèmia ens ha robat les abraçades, el temps amb els nostres, la llibertat, però sobretot, la sensació de viure sense por.

Una cosa que demostra que trobem a faltar allò que hem perdut.

Ens fa aquesta pandèmia menys humans? He estat donant-li voltes a aquesta pregunta des que va començar el confinament. D’una banda penso que sí. Ens prohibeix fer aquell petó de benvinguda al front d’un nadó o el comiat dolorós, però tan necessari, a algú que se’n va. L’abraçada de consol a qui es queda, el fet de poder agafar fort la mà de qui està lluitant. Ens pren una cosa tan necessària com el dret a tenir un dol davant la pèrdua.

Però d’altra banda crec que la pandèmia ens ha obligat a trobar altres maneres de perpetuar el vincle amb els altres. Truquem més, ens diem més vegades “et trobo a faltar” i experimentem noves formes d’amor que molts només hem vist a les pel·lícules o als llibres d’època. Estimar a distància, estimar amb barreres físiques.

La setmana passada, va fer 6 anys que Gabriel García Márquez ens va deixar, i repassant les seves cites cèlebres em vaig topar amb una que de cop va cobrar tot el sentit: “La distància no és un problema. El problema som els humans que no sabem estimar sense tocar, sense veure o escoltar. I en l’amor se sent amb el cor, no amb el cos“

I jo li dic, “Ja Gabo, però una abraçada reconforta, un petó ho cura tot i una carícia t’obre el cel. I a sobre aquest cop serà molt més que això. Perquè tornar a estimar tocant, veient i escoltant significarà que per fi tot això, es va acabant. I que tornem a ser lliures, i a tenir, segurament, menys por”.