Sol per la finestra, a la cuina aguaiten el vermut i un bol amb unes olives i trossets de fuet, el veí del pis de baix passejant per la seva terrassa… tot i fer més de quaranta dies que estic confinada a casa, tot continua al seu lloc i la cultura, com sempre, arreu. Endreço l’habitació mentre ‘’Roig’’ de Ginestà sona des de l’Spotify que tinc connectat als altaveus del menjador i tanco els ulls per aturar-me a escoltar el moment en què respira la frase ‘’I han passat dos estius i tres-centes primaveres’’. Mig matí i la veu confinada d’en Basté s’acomiada, des de la ràdio que tenim connectada a la cuina, per donar pas als Òscars. Des del passadís que em duu cap al menjador intueixo, personificada, la vitamina D que ja s’enfila pel racó on sovint prenc el sol i m’acabo les disset últimes pàgines de ‘’Gina’’ de Maria Climent. Mitja hora abans de dinar, els tres joves del pis davant del nostre fan un concert amb guitarra i baquetes de bateria amb les que, colpejant les baranes del balcó, donen amb el ritme exacte d’una cançó d’Els Manel. I així, comprendre que hi som i que la vida allà fora s’ha aturat però tot segueix en marxa. Aprendre a ser-hi sense veure’ns.
El passat 7 d’abril el ministre espanyol de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribes, esmentava en una roda de premsa a La Moncloa: “Hoy toca pensar en los enfermos, en salvarles la vida y en parar el virus. Y cuando lo consigamos haremos todo para reactivar la cultura. Porque, como dijo Orson Welles, primero va la vida y luego el cine”. Hores després, en entrar a Twitter, vaig veure que s’estava fent viral una imatge-cartell on hi posava que els dies 10 i 11 d’abril (cap de setmana) hi hauria una apagada cultural de 48 hores per tal de requerir, tant al Gobierno de España i a la Generalitat de Catalunya, que anunciessin mesures reals per ajudar al Sector Cultural que està patint greument els efectes del Coronavirus. No negaré que, en un principi, no vaig entendre gaire la dinàmica. Cap de setmana sense concerts en directe a Instagram o sense obres de teatre a la televisió? Després vaig anar més enllà. Vaig agafar l’ordinador per tal de tancar la pestanya de Netflix, deixar els llibres a l’estanteria, no encendre la televisió, oblidar l’existència d’Spotify, Apple Music, Youtube… perquè 48h sense cultura, també és això, oi?
Dolç aixopluc en forma de mots, de música, de productes audiovisuals… És impossible no estimar la cultura que ens envolta i inevitable no consumir-ne. Dol, i molt, veure com alguns en comencen a ser conscients ara, que la paraula ‘’cultura’’ va al darrera de l’adjectiu ‘’confinada’’, com de necessària és per tal de poder desconnectar uns instants de la realitat que, sovint, ens sobrepassa. Una cultura que, dins l’estat espanyol, ha estat menystinguda durant anys i que ha crescut amb una filosofia que, com és una via d’escapament i entreteniment de molts, ha de ser gratuïta. Una cultura que ara, a causa de la situació en què ens trobem arran de la Covid19, s’hi troba endinsada en una alarmant crisi.
Pausa. Permeteu-me que deixi d’escriure un segon. Recordo, fa uns dies, sentir de fons a en Cruanyes informar que el Govern de Catalunya posarà en marxa un pla de rescat de 31 milions d’euros per frenar l’impacte de la pandèmia en la cultura. No sé si arribarà el dia en què, des del món polític, els temps verbals no s’usin sempre en futur. Cal que aquestes propostes es converteixin en fets, de moment, però, no m’hi he pogut estar de preguntar-los-hi a aquells que formen part de la nostra cultura més propera, com definirien ”cultura confinada” amb una paraula o dues:
Carlota Benet: ‘’Introspecció’’
Elisenda Carod: ‘’REINVENCIÓ’’
Gemma Humet: ‘’GENEROSITAT’’
Jair Domínguez: ‘’INTERNET’’
Jenn Díaz: ‘’Recolliment’’
Joel Codina: ‘’Sanació’’
Juliana Canet: ‘’Preuada’’
Mireia Comas: ‘’Asfixiant’’
Oriol de Balanzó: ‘’Refugi’’
Pau Serrasolsas: ‘’Melmelada o confitura’’
Pep Prieto: ‘’Constatar els seus problemes’’
Roger Coma: ‘’Ruïna’’