Qui això escriu ja té edat de ser titllat de boomer per part d’una sempre arrogant joventut. I m’ho crec. Aquests dies de confinament em venia al cap una pel·lícula de 1983 –quan aquest boomer acabaria complint 18– , del gènere “catàstrofes apocalíptiques”. Es deia The Day After, l’havien rodada per a la televisió i parlava dels efectes d’una possible guerra nuclear. Érem en un moment de reescalfament de la guerra freda –el president Reagan no parava de provocar a uns soviètics afeblits, a còpia d’instal·lació de míssils a Europa i una nova cursa armanentística– i les tensions no paraven d’incrementar-se, tenint en compte, a més, el factor de la decrepitud de Brezhnev –aleshores secretari del PCUS– que presidia un politburó que els periodistes decrivien gràficament com a una gerontocràcia.

La pel·lícula –força mediocre, i que es pot trobar fàcilment a internet– va tenir força èxit perquè en aquell moment semblava versemblant. De fet, a la meva generació de boomers, la possibilitat de morir en una tercera guerra mundial resultava tan aterridora i possible com la de morir de SIDA –com de fet, va succeir amb bona part de la nostra generació-. Tanmateix, l’interès del film tenia a veure al que explicava el seu títol: el dia després de la catàstrofe. Al cap i a la fi, més enllà dels efectes narratius, plantejava la difícil reconstrucció després de la tragèdia, quan, entremig dels drames personals, el món que havien conegut ja no era possible ressuscitar-lo. El gènere “pel·lícules de catàstrofes” té sempre platejaments similars. Què fer després del drama? Més recentment, el novel·lista Cormac McCarthy, a la seva distopia La carretera –amb una versió cinematogràfica tan bona com inquietant– aborda amb un pessimisme extrem la lluita per la supervivència dels escassos supervivents d’un cataclisme inconcret en el que pot resultar la metàfora d’un capitalisme neoliberal que destrueix qualsevol component moral en l’etapa final d’un darwinisme tòxic.

Una vegada saturats d’informació sobre el coronavirus, les opinions d’epidemiòlegs, el contrast sospitós de les xifres, les polèmiques polítiques sobre qui gestiona pitjor o les contradiccions de cada societat, la pregunta que ressona cada vegada amb més força és la mateixa: i què passa després? De fet, el “després” ja està passant en la dramàtica forma amb què moltes persones han estat objecte d’ERTOs, de petites empreses que, amb les persianes abaixades, han de fer front als mateixos impostos de sempre, o encara més greu, aquells que viuen en la clandestinitat econòmica, en la informalitat, aquells que pràcticament mai no tenien res estalviat (segons Eurostat, els espanyols només estalvien un 4,9% dels seus ingressos) o que simplement estan en risc de pobresa (21,3%, segons Idescat). És obvi que amb les prediccions del FMI (que mai són neutres, perquè solen manipular-les a fi de poder maltractar millor els països que cauen sota les seves urpes) no obren escenaris optimismes. La incertesa s’instal·la. Alguns voldrien tornar a allò que en dèiem “normalitat”. De debò és possible?

La “normalitat” comportava un seguit de fets que ens hauria de permetre relativitzar qualsevol temptació de nostàlgia. Només per al cas espanyol, i, malgrat que les fonts que fan servir els economistes no solen coincidir massa –la confusió és un efecte buscat–, la productivitat per treballador s’ha incrementat entre un 20-25% des de 1996, mentre que el salari real ha crescut al voltant d’un 12%. Una altra qüestió, i no menys important, durant l’època dels tan reivindicats Pactes de la Moncloa, la participació dels salaris en el PIB espanyol representaven, el 1977, el 52,2%, mentre que el 2018 havia caigut cinc punts, fins al 47,2% (i que revela l’enriquiment en base a rendes del capital, l’especulació o altres activitats improductives, així com el creixement de rendes financeres i guanys empresarials a costa dels salaris -és a dir, l’aplicació sistemàtica del principi”privatització de beneficis, socialització de les pèrdues”. De fet, el propi concepte salari, és de drama. El salari mitjà  (d’uns 23.000 € anuals) amaga una mentida estadística: la de l’increment exponencial de desigualtats, perquè, de fet, el salari mode, és a dir, el més freqüent a l’estat espanyol és aquest any de 17.482 € anuals, que si el dividim en 14 pagues surt a un salari brut mensual de 1.247 € (és a dir, poc més de 1.000 € nets.). A tot això, s’afegeix una precarietat enquistada en el sistema que fa, segons les xifres de l’INE, que el 26,7 % dels contractes laborals siguin precaris (56% en el cas dels menors de 40 anys). Ja ni se salva el mite de l’ocupació pública, on el 35% dels docents catalans de primària i secundària són interins o substituts, i més del 50% dels professors universitaris tenen contractes d’associats. 

Com era possible aquesta normalitat en què el treball es degradava mentre les rendes improductives es disparaven? Molt simple. En base a 1) el blindatge fiscal de les classes altes (en base a creacions exprés com SICAVS, l’ús habitual de societats pantalla i el recurs a paradisos fiscals i 2) l’especulació o alteració artificial dels preus aprofitant-se d’una capacitat d’abús de poder. A tothom li resultarà familiar. Mentre les rendes del treball s’estancaven o disminuïen, el preu de l’habitatge no ha deixat de créixer (un 40% d’increment en els darrers 5 anys). A Barcelona, segons dades del propi ajuntament, el preu mitjà és de 973 €. Només cal fer una petita combinació aritmètica per entendre fins a quin punt, més que abusiu, es tracta d’una veritable estafa. Segons el Banc d’Espanya, el màxim que una família ha de dedicar a aquest apartat és d’un 35%. Si recuperem el salari mode (el més freqüent), voldria dir que una llar monoparental hauria de pagar un màxim de 350 €. Si féssim servir el mètode “Viena” per fixar el preu de l’habitatge públic (majoritari a la ciutat, des de finals de segle XIX), això voldria dir que caldria arbitrar lloguers de 150€.

És obvi que, per al “Dia després”, la gran batalla es desenvoluparà al voltant del concepte “Renda Bàsica Universal (RBU)”, i “injectar diners”. Fins i tot és possible que es coli “decreixement”. Servidor de vostès, que ja fa més de vint anys que escriu sobre RBU sap que, més enllà de possibilitar la supervivència, aquesta representa una assegurança contra l’explotació i l’abús. Al cap i a la fi, algú que tingui uns ingressos mínims pot estar motivat de millorar-los en base a una oferta de feina atractiva i a defugir aquelles caracteritzades per les males condicions laborals, escàs prestigi social o remuneracions insuficients. A més, sempre tindrà l’opció de marxar quan trobi algun cap despòtic o una organització pèssima que el porti vers una situació d’estrès. És això, i no els diners (pagar una renda bàsica per a tothom és factible tècnicament), el principal obstacle. Com permetran els señoritos de casa bona no disposar d’un servei a preus rebentats si no trobes gent prou desesperada per suportar-los? Com seran possibles alguns serveis fonamentats en l’explotació despietada de treballadors sense drets? Com serà possible collir maduixes a dos o tres euros l’hora? Com serà possible exercir el despotisme d’alguns empresaris i el sadisme d’alguns encarregats? És obvi que la RBU planteja molts problemes, com ara el fet que probablement hauria d’anar acompanyat d’una altra mesura més radical: una mena de Renda Màxima: és a dir, una pèrdua d’ingressos per part d’aquells amb uns ingressos més elevats; ja sigui mitjançant un increment d’impostos (especialment aquells que havien estat tòtem dels neoliberals, com ara el de successions –és a dir, els guanys que has heretat sense haver-los guanyat–; el de patrimoni –con la iglesia i la nobleza hemos topado–, encara que sobretot, el control de preus de béns i serveis bàsics: és a dir, la intervenció (reducció unilateral) del preu de l’habitatge, energia, aigua, i aquelles coses que constitueixen una font de parasitisme econòmic. De la mateixa manera, caldria fer tornar el rescat dels bancs (almenys 60.000 M€, que no tornen, mentre, com Bankia, continuen repartint dividends entre els seus accionistes), i desmantellar tota possibilitat de frau fiscal, cosa que voldria dir desmantellar tots els xiringuitos oberts amb l’objectiu d’evadir impostos, i que també hauria de comportar l’expropiació d’empreses i béns d’aquells que al llarg de generacions han negligit els seus deures ciutadans.

Seria un terrible error que la RBU (en cas que no hi hagi un cop d’estat abans) comencés pels sectors anomenats eufemísticament “més vulnerables” i es prometés una futura extensió. Tony Judt ho tenia molt clar: qualsevol dret que no sigui universal, qualsevol dret que no sigui gaudit per tots i tothom, serà sempre en entredit, i tindrà milions conspirant en contra seu, a més de comportar un estigma social que no faria sinó perpetuar la pobresa. La Renda Bàsica serà universal o no serà. El millor blindatge és que precisament sigui per a tothom i incondicional. Ja ho hem dit: tècnicament és possible. Estats Units va poder guanyar la Segona Guerra Mundial perquè va posar el 80% de la riquesa nacional (i això vol dir, dels seus milionaris) al servei de l’esforç bèl·lic, constuint tancs, avions i vaixells cada dia. Ja s’ha fet, amb una tecnologia més primitiva. I això ha de comportar, també, elements de planificació i racionalitat econòmica, perquè no, el mercat no és intel·ligent, sinó darwinista i destructiu, una fera incontrolable amb capacitat de matar i ferir, com hem pogut constatar en la darrera crisi. Per tant, la millor manera d’evitar que ningú no caigui en la pobresa és conjugar en totes les formes verbals i persones el verb incoactiu “repartir”. L’alternativa és la distòpica i angoixant La carretera de Cormac McCarthy, en què fins i tot s’arriba al canibalisme per sobreviure (per cert, recomanació: NO VEGIN la versió cinematogràfica dirigida per John Hillcoat i interpretada per Viggo Mortensen durant el confinament). 

És obvi que la RBU proposada per gent benintencionada de Podemos -penso en l’admirat i raonable Manuel Castells- serà blasmada, torpedinada i sabotejada per tots els grups polítics disposats a mantenir l’ADN autoritari del Règim del 78 (que és com dir defensar l’absolutisme i l’exempció fiscal de la noblesa franquista). Tanmateix, amb la RBU no n’hi ha prou. Les taxes de desocupació a què ens enfrontem són terribles. I amb la possibilitat que els pocs diners impresos o prestats pel BCE vagin a parar als Florentinos habituals per acabar al Panamà o les Illes Caiman –d’aquí les reticències de la Mittleeuropa – , els diners públics haurien d’anar a una altra cosa més útil. Es tracta d’allò que se’n diu “treball garantit”. No cal ser molt imaginatiu. El New Deal de l’època de Roosevelt ja ho va practicar: la intervenció de les institucions i la mobilització dels diners públics per donar feina directament a la gent –sigui productiva o no–. Una societat no pot tenir un 25, o un 20, o un 15 o un 10% de la gent sense feina. La planificació econòmica, en base a diners públics en activitats que haurien de tenir utilitat social és encara més essencial que la mesura d’urgència de la RBU. Poca broma: el New Deal i la planificació de l’època Roosevelt van preparar la societat americana per a la mobilització general dels recursos que li van permetre guanyar la Segona Guerra Mundial i reconstruir les economies europees mitjançant el Pla Marshall. Un treball garantit d’utilitat social podria tenir a veure amb el món de les cures, el benestar social, encara que també a àmbits d’especial utilitat pública com ara el món de la ciència o la cultura. A tall d’exemple, pagar un sou als periodistes (una professió vulnerable i devastada per aquesta crisi) podria generar una independència imprescindible per fer front als fantasmes totalitaris que ronden al nostre voltant. El Treball Garantit hauria de ser el futur, i més especialment quan la Intel·ligència Artificial és a punt de destruir milions de treballs qualificats en les societats occidentals. No fer res, ara per ara, és fer realitat el malson d’Ulrich Beck, allò que ell va anomenar la “brasilerització d’occident”, és a dir, la creació de societats duals, on una minoria protegida (i confinada en urbanitzacions blindades al més pur estil castells medievals) fossin envoltades d’ingents masses de gent que viu en l’economia informal, la precarietat i la degradació que comporta la misèria i manca de perspectiva. En aquest sentit, les societats capaces de planificar –sacrificant el sistema de desigualtats i classes– seran aquelles que podran sobreviure amb dignitat i seguretat. L’alternativa, el no fer res, l’aplicació de la doctrina de xoc neoliberal descrita per Naomi Klein, és deixar-nos tirats a La carretera, de Cormac McCarthy.