1. DEADWOOD

Una de les grans sèries de HBO. Més enllà de definir-ho com a western, no espereu un seguit de tirotejos entre indis i vaquers. La història ens situa a finals del segle XIX a Deadwood, una ciutat de recent construcció al bell mig de les planures americanes. En plena conquesta de l’oest  i de la febre de l’or, a la ciutat arriben personatges que podem qualificar com a aventurers o emprenedors en el millor dels casos, mesclats amb fugitius, caça-recompenses, predicadors que prediquen, literalment, al mig del desert, prostitutes o, simplement, autèntics fills de puta que busquen la llibertat d’una ciutat sense llei.

Un dels aspectes més interessants de la sèrie és vore com es gestiona un assentament de recent creació no subjecte encara a la legalitat. La gestió és d’arrel primitiva: mana qui té poder, té poder qui té diners. I qui té diners en un poble on la vida penja d’un fil és qui proporciona evasió: el gerent de la taverna, Al Swearengen, magistralment interpretat per Ian McShane. El creixement  de les mines d’or i de Deadwood atreu cada cop més gent i  l’ecosistema creat en els orígens es va modificant. El bordell i casino de Ty Olliver obrirà la competència pel poder.

Però el veritable canvi arriba quan el Govern del Estats Units intenta portar l’imperi de la llei a tots els racons del país, voluntat que provocarà fortes tensions amb els habitants de Deadwood. Veiem com es creen així les institucions bàsiques: el sheriff, el cos de bombers o una alcaldia titella dels empresaris. El creixement continu atreu cada cop taurons més grossos, convertint els anteriors taurons en peixos que s’han d’aliar contra les noves amenaces. L’arribada de l’empresari miner George Hearst (pare del magnat de  la premsa sensacionalista William Randolph Hearst) convertirà les maldats fins aquest moment presenciades en entremaliadures de jardí d’infància. A la sèrie apareixen personatges històrics que van tenir relació amb el Deadwood real, com ara Will Bill Hicock o Calamity Jane, tot i que interpretats lliurement.

https://www.youtube.com/watch?v=ylD-2j5VK9k

2. FLIGHT OF THE CONCHORDS

Humor estrany. Un humor a les antípodes del que estem acostumats per aquestes latituds. Jemaine i Bret són dos músics de Nova Zelanda intentant conquerir el mercat americà amb “l’ajuda” no gaire efectiva i més bé contraproduent del subdirector de cultura del consolat neozelandés, que actua com a mànager.

La veritat és que són dos compositors sense èxit a la música ni a la vida: només tenen una fan americana, que intenta compensar l’exigüitat de la força numèrica amb un fanatisme desmesurat que es converteix en assetjament.

El to humorístic que recorre els diàlegs es concentra com un perfum embotellat en les cançons que apareixen a cada capítol, desprenent un fort ferum de fracàs i inadaptació. Què pot sortir malament si intentes lligar-te a una xica dient-li coses tan boniques com ara: eres tan guapa que podries treballar de model a temps parcial, tot i que probablement deuries mantenir el teu curro de cambrera, eres tan bonica com un arbre, eres la xica més guapa que mai he vist menjant un kebab, eres tan guapa com una prostituta d’alt standing.

3. TREME

Treme és el barri de Nova Orleans on els músics dels festejos funeraris van inventar el jazz. La sèrie de David Simon (The Wire) comença just després de l’arribada de l’huracà Katrina i narra la reconstrucció física, moral i cultural de la ciutat. Molta música i molta tradició cultural molt ben documentada.

A més, tenim el tema de la reconstrucció: Nova Orleans és una ciutat antiga i descurada que després de la catàstrofe es converteix en camp adobat per a especuladors i polítics que volen convertir a tan idiosincràtic lloc en un més dels milers que hi ha en el món. La reconstrucció moral pot ser siga la més àrdua, perquè l’huracà colpeja als negres pobres del sud, tornant-los encara més pobres. Regressen al barri malgrat la inseguretat i malgrat no tindre molts d’ells ni un sostre a sa casa. Tornen i intenten que tot torne a ser igual en un ambient en que difícilment tot pot tornar a ser el què era: es reuneixen de nou les bandes, es reactiven els locals musicals, reconstrueixen les seues cases, es llancen a organitzar novament el Mardi Gras.

No hi ha una trama que enganxe, que et faça devorar un capítol darrere l’altre, però el carisma dels personatges i el retrat social i cultural la fan més que recomanable. Banda sonora exquisida que recorre del més tradicional al més modern de la música de Nova Orleans.

4. THE SOPRANOS

Vida i negocis de Tony Soprano, cap de la màfia d’una ciutat mitja estatunidenca a l’hora que pare de família. Sense l’estètica de les mítiques pel·lícules de mafiosos vestits com un pinzell (ací porten xandall diumenger tots els dies), trobem en aquesta sèrie el món de l’hampa tractat des dels més diversos angles: lluites de poder, ambició, policies bons, policies corruptes, gestió de residus urbans, etc.

Però a més podem veure a Soprano assegut en el divan d’una psicoanalista divagant, no sense resistència, sobre els típics problemes d’un capo. També està l’espinosa relació del protagonista amb els seus fills adolescents, que van assabentant-se a què es dedica son pare; o l’exclusió social en el barri residencial o en el col·legi dels xiquets per ser la fortuna de Soprano de molt dubtosa procedència i els seus modals d’escassa adequació.

Una gran sèrie de mafiosos amb tot el que té de bo el gènere i un aprofundiment que només s’aconsegueix contant una història per capítols. A més, la sèrie marca una fita per ser el precedent de totes les que es faran a partir del nou mil·lenni i el format que explota hui davant els nostres ulls: la qualitat del cinema però amb la possibilitat temporal de desenvolupar personatges molt més complexos.

5. GIRLS

Una sèrie sobre l’amor precari al segle XXI amb personatges atípics immersos en relacions atípiques contextualitzats en una inconsistència quotidiana massa típica en aquests temps. Com diu el productor de Girls, Judd Apatow, en un altra sèrie de similar rerefons (Love): “Ara mateix, a les nostres vides, estem en eixa part de la pel·lícula en que deuria passar alguna cosa genial, però no passa”.

A Girls, seguim les aventures de quatre amigues novaiorqueses en la vintena que tracten d’entendre la pasta de la que estan fetes l’amistat o l’amor moderns. Lena Dunham és creadora, guionista i actriu en aquesta sèrie que vol ser la veu d’una generació, un retrat àcid passat pel filtre de l’humor típicament novaiorqués que no dubta a l’hora de despullar cossos poc normatius, malalties mentals o masculinitats sensibles.

Des del meu punt de vista immadur, la sèrie decau a mesura que els personatges s’estabilitzen, maduren, defineixen i assoleixen les seues metes. Si bé és cert que la frescor de les primeres temporades es dissol en el que algunes veus crítiques han definit com un Sexe a Nova York 2.0, el final de la sèrie reprén amb força un dels principals leitmotivs: la relació entre un mateix i el que hi ha a fora, el saber donar i rebre, la dificultat de mantenir en el temps tota relació humana en aquesta època tan egocèntrica.

https://www.youtube.com/watch?v=dV1GFVaEL1A