És dilluns a primera hora del matí. Penúltima setmana d’octubre. T’aixeques per anar a treballar després d’un cap de setmana inoblidable, relaxant, d’aquells semblants a quan tenies 20 anys. La teva jornada laboral comença a les nou del matí. Mires el rellotge, són dos quarts de vuit; “temps suficient”, penses. Només has d’esmorzar i vestir-te com sempre, texans i camisa blanca. Per a què més? 

No fa fred. Dubtes si agafar el cotxe o anar caminant. La segona opció acaba semblant-te més atractiva. Igual d’atractiva que la persona que creua el pas de vianants a la velocitat de la llum. Li xiules, et mira i alleugereix el pas. Una llàstima. Continues la teva trajectòria, parant atenció a la quantitat de cossos exuberants que publiciten marques de roba interior: DKNY, Calvin Klein, Sfera… Meravelles pels teus ulls. 

Per fi, arribes a la feina. Manes que et portin el cafè mentre comentes amb la resta de l’equip les noves tasques. Et negues a què la teva multinacional perdi un dels acords financers més importants des de la seva existència. A tu, a més, no et fa perdre ningú. Mai. Passes el dia a l’oficina, donant ordres, i, arribat el vespre, comentes d’anar al bar. Necessites descarregar energia i algú et va dir que allà hi havia un prostíbul… 

Important. Truques a casa. La teva parella serà qui s’encarregui de fer el dinar i cuidar dels nens. Perfecte. 

[…]

No he parlat de qui és la persona protagonista d’aquesta història. Tampoc he fet referència al seu sexe biològic. Malgrat tot, estic segura que tu, com a lector o lectora, ja havies decidit que es tractava d’un home. En cas contrari, el primer paràgraf hauria estat una odissea respecte a outfit, maquillatge i sostenidors incòmodes. En el segon, s’haurien intercanviat els rols de gènere i, en el tercer, la conciliació laboral – familiar hagués impedit que la persona protagonista pugues anar-se’n al bar. 

No sóc un home fàcil d’Eléonore Pourriat

No sóc un home fàcil d’Eléonore Pourriat és una pel·lícula de ficció on el món funciona de forma inversa. Les dones són la columna central del sistema i els homes, ciutadans de segona categoria, depenen d’elles en tots els aspectes. Una distòpia on les grans multinacionals són controlades pel sexe femení i l’oratòria, el lideratge o la capacitat de decisió són virtuts femenines. Les tasques domèstiques, per naturalesa, passen a ser encàrrec de l’home, qui disposa de la paciència, el tacte i l’estima per mantenir la família. 

Es tracta d’una pel·lícula que vol concienciar de les discriminacions diàries amb les quals les dones hem de lidiar. Ara bé, transmet un missatge que, més enllà de ser o no ciència-ficció, es carrega l’origen del feminisme: la igualtat. Les bones intencions poden anar-se’n d’orris si potencies un missatge que, dissimuladament , s’ha anat instaurant en una societat dominada pel neoliberalisme: les donen manen. 

Fa temps que em preocupa com s’està descarrilant l’objectiu suprem del feminisme, el seu origen marxista: analitzar les desigualtats socials, trobar les eines adequades per a enderrocar-les i assolir la igualtat. El capital eròtic ha anat infectant cadascun dels discursos, convertint la cosificació dels nostres cossos en llibertat i la mercantilització dels nostres pensaments en ajuda col·lectiva. Les xarxes socials han estat el vehicle efectiu per a permetre que el moviment feminista es trenqui des de dins. 

“Yo perreo sola”

Fa unes setmanes, Bad Bunny va convertir-se en el gran protagonista de la indústria musical pel seu nou videoclip: “Yo perreo sola”. En aquest, el cantat de reggaeton sortia disfressat de dona i cantava frases il·lustres com “las mujeres mandan” o “a los hombres los tiene de hobby”. Per a molts usuaris i usuàries, un líder feminista en tota regla, un aliat que lluita per la nostra alliberació gràcies a la música.  

Em disculpareu les ironies. Però les dones no necessitem a ningú que parli per nosaltres. Encara menys si es tracta d’un home cis, hetero, de classe alta i blanc. Un home que ha decidit que la dona no és res més que maquillatge, pits com carabasses i tacons quilomètrics. I, que a més a més, va cantar a la gal·la dels Pornhub Awards 2019, el portal pornogràfic amb més repercussió de la història. 

Bad Bunny ha aprofitat la potència actual del moviment feminista per apropiar-se d’una lluita que no li correspon, denunciant unes opressions que ell mai no patirà. No és l’únic, i això encara és més perillós. Segles i segles criticant que no tenim referents femenins per acabar donant-li la paraula a l’opressor. No vull fer pas una crítica musical, però fa poc més d’un any que Miley Cirus va llançar Mother’s Daughter, una cançó reivindicativa on es diu que la llibertat de la dona no és el joc de ningú. Per no parlar del videoclip de Taylor Swift, The Man, on una dona, ara sí, denuncia els micromasclismes que, des de la seva pròpia experiència, pateix diàriament. Per què ningú en parla?

Les dones no manen. Manen homes com tu, Bad Bunny. I el feminisme continuarà lluitant per tal que arribi el moment en que cadascú mani sobre la seva persona i ningú sobre ningú altre. Prou de donar l’altaveu a qui no té res a dir.