Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

L’artista Mariana Matija, fundadora d’Animal de Isla, és el clar exemple de l’artivisme actual. La seva producció polifacètica ofereix una divulgació cultural amb consciència i creativitat, és a dir basada en els valors de comunitat planetària, no només antropocèntrica i sostenibles, mitjançant la sensibilitat de la Natura i en com els humans l’expressen a través de la creativitat.

Igual que els seus dissenys il·lustratius amb un fort missatge per millorar l’estat vital del planeta, ens preguntem com aconsegueix aquest equilibri entre estètica visual i coherència pragmàtica:

Quina consideres que és la teva primera obra?

Suposo que un té moltes “primeres obres”. Però una que em ve al cap, que potser no va ser “primera” en res però que recordo amb molta estima perque em vaig sentir molt orgullosa d’ella quan la vaig fer (no sé quants anys tenia, però era molt nena), és el dibuix d’una fada/princesa que vaig acolorir i retallar. Era part d’una col·lecció de dibuixos que durant una temporada vaig utilitzar com a joguines. Suposo que perquè em semblaven més interessants que altres joguines que tenia disponibles.

La teva cita preferida? De qui és?

Una frase que tracto de tenir sempre present és el refrany que diu “ni tant que cremi el sant, ni tan poc que no l’il·lumini”. M’agrada aquesta invitació a l’equilibri. No sé de qui és (obvi, és un refrany), però la primera vegada que el vaig sentir va ser perquè me la va dir la meva mama… així que, per mi, és una cita de la meva mamà.

De quin color i en quin to visualitzes els records?

Mai havia pensat en això. Però diria que depèn de cada record: en alguns casos amb color més vius, inclòs brillants, en altres casos amb colors iguals als de la situació real, en altres casos en colors molt diluïts, i com transparents.

Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

Després de donar-li voltes a aquesta pregunta i de recórrer mentalment algunes de les meves pel·lícules preferides, he recordat d’una escena de 101 Dàlmates (l’animada de Disney, que en aquella època es coneixia com “La nit dels nassos freds”) que sempre m’ha encantat: quan els gossos espassen la notícia dels cadellets robats. Recordo està veient aquella escena quan era molt nena, i està pensant: “clar, els gossos quan borden estan parlant coses”. I el meu cervell va esclatar. I em va encantar.

Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

Penso que la vida no necessita tenir un altre sentit que el que ja té, que és viure. Però, si en un cas volgués pensar un, diria que és poder connectar-se tant com sigui possible amb un mateix, amb altres éssers i amb l’univers. I el meu objectiu a la vida és aquest mateix: viure i connectar-me.

En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?

Ai, no ho sé. En aquest moment em costa molt pensar en l’apocalipsi com un joc, o com quelcom imaginari i remot, mentre vivim una crisi ambiental que s’assembla tant a les pitjors imatges d’apocalipsis que podem inventar. Quan penso en el pitjor escenari possible i imagino com seria viure aquesta situació de destrucció planetària més intensa que la que estem vivint, la idea de recrear una societat em sembla poc important, i la gent famosa ni tan sols se’m creua pel cap. En una situació així, el que més desitjaria seria poder estar al costat dels meus estimats. Diguem que són els meus famosos personals.

Tria una característica que admiris de la humanitat

Penso que els humans som animals fascinants, i que tenim moltes coses admirables malgrat aquests comportaments col·lectius que tenim que són detestables (a més d’absolutament insostenibles). En general, m’agrada molt tot el que té a veure amb la creativitat: m’agrada que els humans dibuixin, escriguin, facin música. Una de les meves coses creatives preferides -encara que no exclusivament- és la dansa. M’encanta el moviment que busca ser bell, i no només ser “eficient”. Em fascina la sincronització amb la música, m’hipnotitzen les coreografies. Quan sento que estic cansada dels humans i que estem perduts com a espècie, dedico una estona a veure danses coreografiades. És una cosa que sento que m’ajuda a reconciliar-me amb la humanitat.

Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

A la meva llista de cançons preferides per karaoke, les protagonistes solen ser cançons de pop llatinoamericà i música romàntica dels vuitanta. Una que no em pot faltar quan vaig a un karaoke és “Sé cómo duele”, de Karina.

Ens comparteixes una mania curiosa?

No m’agrada que als talls de plàtan madur fregit se’ls quedi enganxat l’arròs, i abans de menjar-les m’agrada “netejar-les”. No m’agrada tampoc que se’m mullin amb el líquid de les amanides. Bàsicament, els talls de plàtan madur fregit, per mi, són beneites, i sempre les guardo pel final perquè són el que més m’agrada.

Què penses del nudisme?

Penso que té molt sentit qüestionar-se tot, inclòs el fet que ens haguem acostumat a pensar que tenir roba és l’únic desitjable i vàlid i que estar despullats és necessàriament quelcom que s’ha d’entendre com “provocador” o que està relacionat amb la sexualitat. Penso, també, que és molt important veure com s’evidencien les dobles morals al voltant dels cossos nus. Per exemple: que ens sembli bé que hi hagi un home amb el tors nu en públic, però si és una dona, ens sembli malament (i a això sumem-li la censura desigual en les plataformes com Instagram, on aparentment els mugrons femenins són inacceptables).

Recordo que quan vivia a Barcelona em va cridar l’atenció veure que la gent es despullava amb tanta tranquil·litat en els vestuaris del gimnàs, per exemple, o que era tan comú que hi hagués zones nudistes a les platges. A Colòmbia hi ha molta gatamoixeria, i créixer en contextos així inevitablement tenen efectes en la manera en la qual un es relaciona amb el cos. A mi m’agradaria sentir-me més còmode estant nua en una platja nudista, però sento que em falta molta pràctica, per deixar anar tot aquest condicionament cultural.

I, obvi, #FreeTheNipple.