Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què
És cantautor, músic, productor, i moltes altres coses, però sobretot Pau Vallvé. Artista de gran trajectòria que no ha parat de reinventar-se amb tal de ser fidel sempre al que ell creu: la veritat.
Una realitat que es transmet amb la profunditat introspectiva de les seves melodies, però també amb l’humor i el somriure de les seves lletres. D’aquesta manera, descobrim d’on neix aquesta combinació tan natural i autèntica:
Quina consideres que és la teva primera obra?
Ostres, de ben petit ja feia coses, xorrades, jugant en cassets. Després, als 10 anys ja tenia grups i fèiem cançons, però eren molt poca cosa. Als 15 vam publicar el primer disc amb discogràfica amb el meu grup de metal, però potser el primer que tinc la sensació d’haver compost una mica seriosament van ser discos que feia als 18, quan vaig deixar la bateria per posar-me a cantar i tocar la guitarra (Discos que no van veure mai la llum excepte amb CD-R entre amics). Ni idea, no et sabria respondre perquè va anar tot molt gradualment.
La teva cita preferida? De qui és?
“T’he dit trenta-cinc-mil vegades que no siguis exagerat”, ni idea de qui és, però sempre m’ha encantat, jajaja.
De quin color i en quin to visualitzes els records?
Home, depèn de cada record. N’hi ha de negres (pocs, per sort), n’hi ha de ben clars i de colors brillants i d’altres que la nostàlgia ha tornat un pèl més velats. El important, com en tot, és la varietat.
Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?
Moltíssimes, últimament sobretot de sèries. En general em costa molt decidir un top 1 de les coses (millor disc, millor sèrie, etc), perquè tot depèn del moment. Però ara m’ha vingut al cap l’escena de la pel·lícula “Eternal Sunshine Of The Spotless Mind” on els dos protagonistes, tot i saber que el seu serà un fracàs, decideixen tirar-s’hi de cap igualment. Em va semblar poèticament preciós.
Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?
Home, suposo que l’objectiu de tothom hauria de ser mirar de ser feliç i fer feliç a l’altra gent, no? Qualsevol altre objectiu no té cap sentit si no ho vius feliç i ben envoltat. Bé, així és com ho veig jo. Ara, que a sobre tingui sentit ja… Si algun sentit ha de tenir, deu ser aquest, ser i fer feliç. Perquè total després ens morim.
En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?
Ostres, si tingués aquest poder crec que un famós o famosa seria la pitjor opció per tornar a començar de nou. Si la pregunta és “quin famós t’agradaria conèixer?” potser et diria Jonny Greenwood, guitarra de Radiohead o a Phoebe Waller-Bridge, la creadora, escriptora i protagonista de Fleabag. Però per tornar a començar una societat crec que preferiria gent normal.
Tria una característica que admiris de la humanitat
La resiliència. Sens dubte. La capacitat d’adaptar-nos a situacions adverses i tirar endavant. Tot i que alhora tenim una característica antagònica que fa que com a humanitat destruïm tot el que toquem…
Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?
Ostres, jo sóc d’aquella gent que no es disfressa, ni balla, ni canta als karaokes… Els avorrits hem d’existir perquè l’altra gent pugueu semblar divertits, si no no hi hauria possibilitat d’apreciar-ho, jeje
Ens comparteixes una mania curiosa?
Ostres, intento no tenir manies i de fet, quan detecto que se me n’està creant una tinc la mania d’eliminar-la. La Mania de no tenir manies. Això sí, el paper de vàter ha de penjar per davant, mai per darrere.
Què penses del nudisme?
Ah, em sembla genial. Com imaginaràs, si no ballo, ni canto en karaokes, ni em disfresso, tampoc faig nudisme en públic. Però evidentment hi estic completament a favor, només faltaria!