Dimarts 02 Juny, 2020

No és cap guerra

Més llegits

Asfixia per un racisme assassí

L'assassinat de George Floyd a mans —més ben dit a genolls— de la policia a Minneapolis ha remogut consciències...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com...

La CUP insta a nacionalitzar Nissan per salvar els llocs de treball

El diputat de la CUP al Parlament Vidal Aragonès ha reclamat al Govern que mantingui els llocs de treball...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i...

La flama resignificadora

Bon dia (tot el dia), benvolguts lectors de Mirall. Feia temps que no apareixia la meua firma enlloc, les...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

No és difícil deduir que entre els guionistes de la Moncloa deu haver molts entusiastes de les pel·lícules americanes de catàstrofes. Contemplar com una crisi de salut –i d’administració  d’una situació nova amb inquietants derivades polítiques i econòmiques– es tracta cara a l’opinió pública amb militars, és un intent desesperat de muntar una escenografia que incentivi a una societat angoixada a acceptar restriccions presents discutibles, i preparar el terreny per a un futur on es voldran imposar arbitrarietats.

El que fa la Moncloa no és exclusiu d’un règim espanyol en hores baixes. De fet, topem amb una exhibició global de misèries. El desbordament dels sistemes sanitaris i d’emergències va correlacionat amb la intensitat amb què van ser tocats per la ideologia –i les pràctiques predadores– d’un neoliberalisme que ha creat milions de morts no quantificats. A tall d’exemple, un dels països pitjor preparats són els Estats Units –la seva polarització social i política converteix en oxímoron la seva denominació oficial–. La resistència inicial a prendre mesures de confinament devia respondre a l’angoixa dels seus polítics a deixar en evidència què passa quan, un dels països més poderosos del món, no disposa d’un sistema sanitari gratuït i universal, i on existeix –més que llibertat– un llibertinatge econòmic que fa que milions de persones no disposin de cap garantia de res i que els guetos, al més pur estil The Wire esdevinguin presons a l’aire lliure. Una història poc comentada aquestes setmanes és que la Guàrdia Nacional es va haver de desplegar al Bronx per evitar el desplaçament diari de desenes de milers de treballadors dels serveis que cada dia van al Sud de Manhattan a exercir precàries activitats sense assegurança, sovint de manera informal, i que per tant, prefereixen treballar malalts que la possibilitat de no menjar o no fer front al lloguer. El confinament a Itàlia també ha posat de relleu que, almenys en algunes ciutats del sud d’Itàlia, entre una quarta i una tercera part de la població viu de l’economia informal o clandestina, i que, sense subsidis ni possibilitats de remuneració, ha començat a rebre menjar gratuït per evitar revoltes o saquejos a comerços.

Pel que fa a Espanya, un país en risc de desintegració a tots els nivells, la seva situació és més precària del que afirmen uns mitjans –especialment televisius– que acaben de rebre un suborn milionari per part del govern per generar la falsa il·lusió de situació controlada i evitar una possible descomposició. No és cap secret que Espanya va ser un dels països que pitjor van gestionar la crisi de 2008. Es va apostar per rescatar les elits financeres (que no els bancs), i preservar l’exempció fiscals de les grans fortunes (especialment a Madrid), en una situació en què es va saquejar les economies de les classes mitjanes, de l’economia productiva i de les colònies interiors, coincidents amb els territoris no castellanoparlants. Les conseqüències han estat terribles, amb una extensió exponencial de la pobresa i la precarietat (a banda de l’incendi independentista, que es pot estendre més enllà del que podríem imaginar). Per posar un exemple, la reforma laboral de 2011 (la que és incapaç de derogar Podemos) va permetre que les cambreres d’hotel, en base a l’externalització tòxica, passessin a esdevenir Kellys, és a dir, una forma d’esclavitud contemporània, en el sentit que ni tan sols es pugui considerar una relació econòmica de caràcter capitalista. Això ha generat un malestar que, tanmateix, ha degenerat en una mena de nihilisme social que fa créixer –amb l’inestimable col·laboració dels mitjans i les elits– d’una ultradreta casposa i perillosa.

No és cap guerra. És una epidèmia que no requereix soldats, sinó sanitaris; que no requereix ordres, sinó informació fiable; que no requereix generals, sinó líders que generin confiança; que no requereix banderes, sinó recursos; que no requereix arengues, sinó mesures pràctiques i tangibles; que no requereix èpica barata, sinó planificació; que no requereix armes, sinó hospitals; que no requereix demagògia, sinó solucions. Tanmateix, la Moncloa i els seus mariatxis continuen plantejant-lo com una guerra. Per què? Perquè necessiten un comodí, una idea força amb urgència per contenir el descontentament: com en tota guerra, la veritat és la primera víctima, i existeix la tendència a suplantar la informació per la propaganda. Perquè és necessari atemorir la població per facilitar la seva obediència i passivitat. 

És cert. Contextos com aquests fa que correm el risc de la paranoia. Especialment quan la informació que circula no sempre és fiable, i quan s’envien missatges poc clars, contradictoris, o d’un paternalisme insultant. A tall d’exemple, els missatges sobre les mascaretes, és una manera d’atemorir la gent. I, ho confesso: veure pel carrer gent amb mascareta té un efecte desmoralitzador, de desprotecció respecte una amenaça desconeguda, de vulnerabilitat. No vull dir que s’hagin de minimitzar riscos, tanmateix generar tanta pressió no ajuda precisament a mantenir el cap fred en situacions difícils. D’altra banda, la proliferació de consignes al més pur estil “Paulo Coelho”, en base a frases d’autoajuda estil “ens en sortirem” o “esto lo superamos juntos”, a còpia de positivisme impostat, semblen d’una esterilitat depriment, i potser van més adreçades (com passa amb tota filosofia neoliberal) a amagar les carències organitzatives i a tractar, fútilment, de dissimular absència d’idees i estratègies coherents a còpia de discursos patriòtics.

No és cap guerra, tanmateix hem enviat a uns sanitaris delmats per més d’una dècada de retallades, a primera línia de foc inermes, tan preparats –sense equips de protecció, sense UCIs, sense llits, sense reserves de professionals– com els bombers de Txernòbyl tractant d’aturar la racioactivitat en samarreta. Hem de parlar d’un sector, que especialment en els seus rengles inferiors, tenien unes condicions laborals carregades de precarietat, en què la pròpia administració cometia fraus de llei en interinatges massius (teòricament, segons sentències europeees, no hi pot haver un percentatge superior al 8% de personal eventual al servei de les administracions i tot apunta que multiplica per cinc aquest percentatge), amb unes condicions laborals deplorables i unes perspectives professionals depriments. Ningú no recorda que en els darrers anys es va produir un èxode de professionals qualificats a altres països, especialment al Regne Unit del Brexit (on, per cert, contractaven espanyols o portuguesos per rebentar, al seu torn, salaris)

No és cap guerra, encara que si ho fos, ja l’hauríem perduda. Les dificultats extremes per trobar mascaretes, material de protecció sanitària o respiradors deixen en evidència que l’opció de deslocalitzar la indústria ha estat una opció suïcida que ens deixa inermes davant qualsevol eventualitat. La globalització neoliberal, és a dir, que els propietaris del capital hagin traslladat les fàbriques a països amb treballadors barats, sense drets laborals, ni sindicats, com ara la Xina, ha resultat ser car, i en les circumstàncies actuals, criminal. Sí: és cert. Ara podem comprar samarretes a cinc euros (o unes Nike a 200, encara que el preu de producció en siguin 2). I, de cop, descobrim que cal fer front a una urgència i no sabem com. El lliure comerç sense restriccions ens deixa en una situació de vulnerabilitat extrema. Voldria recordar que les guerres, com la segona guerra mundial, no la van guanyar qui va tenir els soldats més valerosos, sinó qui era capaç de fabricar el doble de tancs que l’enemic. I això només es podia aconseguir mitjançant una planificació i control estatal de l’economia, cosa que va en contra del dogma del neoliberalisme.

No és cap guerra, encara que aquesta crisi de salut i el confinament ens ha fet evidents realitats incòmodes. La suspensió del curs acadèmic, i els intents desesperats de l’administració educativa per tractar d’oferir un discurs tranquil·litzador en base a fer veure que és possible compensar la presencialitat per una educació virtual, mitjançant el contacte telemàtic entre professors i alumnes, ha posat en evidència les desigualtats. Les escoles catalanes presenten avui una desigualtat sideral, que ha crescut exponencialment entre els darrers anys. Enfront a imatges de telenotícies en què ens presenten una imatge idíl·lica d’una família on les criatures segueixen per videoconferència una classe, en contacte amb els seus companys de classe, des d’un ordinador d’altes prestacions en un dúplex amb vistes, i una família que sembli sortida d’una sitcom de TV3, la realitat resulta menys reconfortant. Em comentava la directora d’un centre educatiu de Lloret de Mar que un percentatge molt elevat d’alumnes, no és que no tinguessin ordinador o connexió a internet: és que no tenen ni endoll. A més, amb una població migrada flotant, depenent del turisme o d’economia informal, almenys amb un 10% de les famílies no es podia comunicar, ni per telèfon perquè no entenien ni català, ni castellà, ni anglès, ni francès. Ara bé, uns coneguts californians, un col·lega de Bèlgica, m’expliquen circumstàncies similars. Hem passat la darrera dècada parlant d’innovació educativa, de neurociència, d’educació per projectes, i tanmateix hem obviat el problema més dramàtic: com hem creat una societat repugnantment, indignament desigual. Com es troben a faltar els llibres de text (i la seva capacitat igualadora) en aquests temps!

No és cap guerra. Tanmateix, el llenguatge bèl·lic es planteja com a una manera de defensar les elits dominants davant un escenari en què es plantejarà el seu paper en la concatenació de decisions que ens han deixat indefensos en una situació com l’actual. A nivell espanyol, l’exhibicionisme d’una monarquia caracteritzada pels escàndols financers i blindats constitucionalment de manera immoral, tractaran d’amagar-se en la bandera per protegir-se de preguntes incòmodes. Treure l’exèrcit al carrer, a banda d’assaig-temptació d’intentar exhibir el gen autocràtic espanyol, també ha servit per satisfer la fatxenderia dels sectors reaccionaris autòctons, en un moment en què, amb la policia ultradretana al carrer, se senten protegits. El que fa Orban a Hongria, i sobretot, el que no fa Europa a Brussel·les, exhibeix la deriva totalitària d’un feixisme que en l’actualitat actua sota la forma de neoliberalisme que crida desesperadament la protecció dels mecanismes repressors de l’estat per preservar un ordre injust. En bona mesura, la deriva autoritària, també és la solució irracional enfront del racionalisme que s’hauria d’imposar després d’una experiència traumàtica com aquesta: el retorn de la planificació econòmica, l’aplicació d’una Renda Bàsica Universal de Ciutadania, el repartiment del treball, la fi de la butlla d’exempció impositiva a la noblesa financera, o el més que mai, regulació de preus de béns bàsics (especialment d’habitatge) i la tendència igualadora dels salaris. 

No és cap guerra. No hauríem de caure en el parany. És, ras i curt, una epidèmia, que passarà de llarg com qualsevol altre episodi de la història. El principal perill és que als estralls propis derivats de la situació, hi hagi la possibilitat que les elits globals tractin d’imposar una Doctrina del Xoc en els termes que plantejava Naomi Klein. Hauríem de preparar-nos per acabar amb un règim tòxic i inservible, fins i tot més enllà de les amenaces de l’estat d’alarma o dels perills mèdics, que amb l’exhibició fatxenda de l’exèrcit al carrer, presenta la seva darrera línia de defensa (sospito que al darrera ja no queda res més). Un exèrcit desacreditat que només serveix per atemorir gent desarmada, o satisfer l’ego dels Bertín Osborne de torn.

- Publicitat -

Mirall és possible gràcies al suport dels seus subscriptors i mecenes. Amb només 2€/mes podem enfortir aquesta aposta periodística sense embuts.

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Budó veu dins de “la normalitat d’un govern de coalició” les diferències entre ERC i JxCat

La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha assegurat aquest dilluns que les diferències entre ERC i JxCat sobre la...

Rufián defensa l’acord amb el PSOE perquè “l’alternativa és una extrema dreta”

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat el pacte amb el govern espanyol perquè ERC s'abstingui a la sisena pròrroga de l'estat...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i tot ocasional, de banderes no...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com una de les "mesures de...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca