Poso les notícies i tothom parla del mateix. Entro a les xarxes socials i tothom utilitza les mateixes frases. Obro el whatsapp i tothom envia els mateixos missatges. Sembla que anem tothom a una sota el lema “tot anirà bé”: ens en sortirem, lluitarem, ho aconseguirem, resistirem, sobreviurem. Primera persona del plural. Ara no ens importen les fronteres, ni la ideologia, ni la classe social, ara tothom som un gran “nosaltres” dedicat i animat a fer de tot plegat un capítol bonic en els llibres de text d’història. Un capítol d’aquells de “…i la societat es va unir, solidària, renunciant a les diferències per fer front a una pandèmia que amenaçava el món sencer. I els polítics van pensar en les persones i les persones van aturar-se un mes de les seves vides per fer de les ciutats un lloc millor.”

Ara és aquell punt fràgil de l’article en què destapem que la reflexió emprèn un altre camí. Evidentment, als llibres de text, aquesta pandèmia curiosa apareixerà sota molts titulars diferents. El que segur que els passa a les noves generacions és que no només s’hauran d’empassar el relat als llibres de text d’història, sinó també als d’economia, ciència, als llibres d’antropologia, filosofia, als estudis sobre el món audiovisual, ciències polítiques, i amb una mica de sort en les assignatures de les futures escoles titulades “el sistema ens enganya”. També hauríem de dedicar un capítol al Covid19 als espais de música, arts i expressió corporal; fins ara han sigut les matèries més infravalorades però ara, ara que estem totes dintre casa, amunt i avall, són les que ens donen més vida. No dediquem les tardes a fer sumes ni ens reunim amb la família a llegir El Quixot en veu alta. Ens asseiem a pintar, fem ploure likes als vídeos de “mou-te a casa en deu minuts” i delectem el veïnatge amb la música que (ens pensem) és bona. Ens ho recomana la psicologia i, siguem sinceres, ens salva la vida tenir aquests recursos.

Posades a desmuntar, desmuntem també això de què el món està unit, i el món vencerà, i el món serà solidari? Hi ha iniciatives meravelloses, persones que ajuden persones amb bona fe i amb amor, persones que treballen molt i bé per fer de tot un espai més segur (no parlo de la policia), persones que tenen cura de persones, i animals, i cases i fan que sí que existeixi una roda de solidaritat i empatia. Però després tenim totes les persones que viuen el confinament com una caça de bruixes: pobles que avisen la guàrdia civil quan veuen famílies forasteres, publicacions en xarxes socials d’ajuntaments que denuncien persones que no fan “el que han de fer”, veïns que assenyalen persones que no s’estan a casa seva. Insults, missatges de rebuig, acusacions. No havíem convertit el món en un lloc empàtic ple de comprensió? Hem pensat en totes les persones que necessiten sortir de casa? En les persones que viuen soles, les persones amb malalties mentals, les persones que conviuen amb altres persones que les maltracten, les que viuen al carrer. Hem pensat en els motius de cadascú per saltar-se les normes i en si nosaltres mateixes hem complert tot el que se’ns ha demanat? Hem pensat en el funcionament de la repressió policial? En què la retallada de llibertats és facilíssima en el discurs de la por? En què la política segueix sent política i els interessos del món no han sigut mai el benestar de les persones?

Retrobant-nos amb el discurs de les xarxes socials i l’aturada mundial, una altra pregunta: estem realment detenint els engranatges? Fa la sensació que ens estem omplint la boca amb un relat de pau i espiritualitat, il·lusionant-nos per totes les hores que mai hem passat a casa i que ara, de sobte, ens regalen. Saltant d’alegria per compartir tot el temps que abans dedicàvem a la feina amb la nostra família, endreçant aquell armari, posant la vida al centre. Ens arriba l’eco d’una declaració d’intencions: parem la pressa i aprenguem a posar les cures en primer lloc. Cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos. No ens cuidàvem abans?

Sembla que aquest “nosaltres” que ens hem inventat en realitat sigui un eufemisme per dir que seguim fent el mateix de sempre però amb un altre nom. Diem que no sortim al carrer per solidaritat, però no ho fem perquè ens multen o perquè no volem agafar un virus incert. Diem que compartim contingut a xarxes socials per solidaritat, però ho fem perquè el món no ens oblidi. Diem que són temps de cures i calma mental, però fem el de sempre: consumir, consumir, consumir. Quan mirem un live d’Instagram, consumim. Quan accedim a una revista gratuïta temporalment, consumim. Quan no parem de rebre i compartir estímuls visuals, consumim. Hem parat de sortir i comprar al Zara i dinar en restaurants, però tenim el mateix ritme de consum que abans. Hem fet veure que hem canviat de paradigma: que hem après a viure des de casa, a comunicar-nos des de casa, a estimar-nos des de casa, però el que estem fent és reproduir els mateixos patrons que abans, ara encara més, en el món virtual. Deixem que la publicitat de l’Estat se’ns coli a xarxes socials, que les influencers facin propaganda sobre la necessitat de quedar-nos a casa, assistim a concerts des del sofà, anem al gimnàs virtualment. Fem exactament el mateix. Però a casa.

Tota aquesta crisi provocarà un canvi, és clar. Però no és el canvi que ens pensem. No estem fent del món un lloc millor, estem fent del món un lloc més virtual, més reprimit, més consumista, perquè ho estem fent des del discurs de la falsa solidaritat; ens estem enganyant dient-nos que totes les iniciatives són boniques, que quan milers de persones famoses i grans empreses comparteixen contingut de manera gratuïta ho fan per altruisme i compromís social, que quan la policia ens posa una multa perquè hem tret el nostre nen de quatre anys de casa perquè pujava per les parets és pel bé de tothom, que aquella persona sense sostre que viu al nostre carrer i que mai hem tingut en compte estarà bé perquè té un veïnat solidari i atent. Ens empassem que ja no ens importa tant la productivitat i que sí, que als llibres d’història llegirem que el món va deixar d’estar contaminat i per primera vegada la política ens va reprimir amb un bon motiu. Llegirem que la població va re significar la paraula solidaritat però se’ns oblidarà que la majoria d’accions realment altruistes que moltíssimes persones estan fent per nosaltres seran iniciades per tal d’omplir un buit que no omple el sistema, per suplir les seves mancances. Solidaritat en contra de precarietat, solidaritat en contra d’un món que no funciona.

Sembla que anem tothom a una sota el lema “tot anirà bé”. I sí, tot anirà bé. Però no serà perquè anem tothom a una, serà perquè el sistema és el sistema i se les manega per continuar sent-ho encara que el seu interior es podreixi, i se les manega per alimentar-nos amb un discurs que ens faci por i ens mantingui l’esperança a la vegada. Mentides.