És un calorós dia de juny a la ciutat de València. Després de passar el matí llegint Twitter comence a reflexionar en torn una qüestió: hi està l’afició del València Club de Fubtol estigmatitzada? Al poc de temps tinc la sort de conèixer alguns integrants de la Colla Blanc-i-Negra. Els veig amb samarretes que resen la frase “estima el VCF, rebutja el racisme” i no puc evitar apropar-me a xarrar una estona amb ells. Després de la conversa, els pregunte si podrien ajudar-nos a reunir un grup de colles del València CF per reflexionar al voltant del significat de SER del València. Uns dies després, allà ens trobàvem, front el temple Mestalla amb la Colla Blanc-i-Negra, el col·lectiu Útimes vesprades a Mestalla i la Penya Valencianista LGTBI. 

Nota: volem demanar disculpes als col·lectius entrevistats en nom de la Revista Mirall per la tardança en publicar aquesta peça, així com agrair a Michelangelo La Spina el seu compromís per fer que aquesta entrevista s’haja pogut publicar.

Què fan aquestos col·lectius?

Últimes Vesprades a Mestalla: Col·lectiu d’aficionats i socis del VCF que, impulsats per la passió per la història referent al club i colpits per la noticia del canvi de llar de l’equip, van crear un blog per a que els aficionats del VCF escriviren relats i vivències relacionades amb Mestalla i el propi club. Ho feren amb l’aspiració permanent de ser un lloc per la memòria i l’enfortiment de la identitat del València CF. Esta iniciativa ha crescut a través del seu blog amb més de 200 entrades, moltes de les quals s’han publicat en dos llibres. Han fet actes com la col·locació d’una placa en record del vell camp d’Algirós el dia del centenari, concerts al maig del 2019 on han participat grups i artistes com «La Gran Esperanza Blanca» o «the Mesinfots» amb cançons sobre el VCF. A més destinen els diners que obtenen en estos actes en temes solidaris com l’ajuda d’Elvira Roda, neta del més jove dels fundadors del VFC, que patix una greu malaltia. Entre qui ha participat amb els seus escrits tenim exjugadors i entrenadors, periodistes, escriptors i sociòlegs.

Penya Valencianista Colla Blanc-i-Negra: Col·lectiu d’aficionats i socis del VCF que es van constituir com a penya al novembre del 2017. Actualment són una penya oficial de l’Agrupació de penyes valencianistes. S’autoanomenen doblement valencianistes, pel seu valencianisme esportiu i social. Compromesos amb la promoció del valencià dins el valencianisme i la promoció de la cultura de club en general. Clarament posicionats en el rebuig al «futbol modern», i en contra de qualsevol forma d’ideologia d’odi, racisme, xenofòbia o discriminació al món del futbol. Han fet activitats cultural sobre llibres de temàtica valencianista i en valencià i actes d´agermanament amb altre penyes d’equips rivals com la penya Tòtil del Llevant UD, o la penya Cèltic submarí del Vila-real CF. Molt destacable la seua campanya «estima el VCF, rebutja el racisme» que fan a les xarxes socials i amb la edició de samarretes i xapes amb el lema.

Penya Valencianista LGTBI: Col·lectiu d’aficionats i socis del VCF que s’han constituït com a penya l’any 2017. Es tal vegada una de les primeres penyes futbolístiques LGTBI a l’estat espanyol. Clarament posicionats a favor dels drets LGTBI en general i concretament al món de l’esport, tant de esportistes com d’aficionats. És una penya a l’avantguarda en l’animació al futbol femení, acompanyant a les jugadores del València a cada Partit. Varen participar com a protagonistes en l’anunci que va fer el propi VCF el dia de l´orgull LGTBI de l’any 2019. Han promocionat amb un gran èxit social les etiquetes: #ValencianistesAmbOrgull i #EsportAmbOrgull. Son també una penya oficial dins de l’Agrupació de penyes valencianistes.

Què és i que representa per a vosaltres ser del València, quins vincles us uneixen al club?

Últimes Vesprades a Mestalla: Què és el València? La cosa fàcil seria dir que és un sentiment, però jo crec que va fins i tot molt més enllà. Hi ha poquetes entitats en esta ciutat i en este territori valencià que tinguen 100 anys d’antiguitat i de pervivència sent la mateixa entitat. Que és ser del València? Bé, podem començar per parlar del sentiment de família o de pertinença, d’amistat, de cultura, d’història, de geografia, d’economia…És que el València ho és tot, ja no es pot entendre la història d’esta ciutat sense tindre en compte al València. El València ha sigut una entitat que ha estat present en tots els actes importants que han passat ací, fins i tot durant la Guerra Civil! El València va ser una de les entitats que va mantindre el seu lloc, de fet si hi ha competicions esportives durant la guerra civil és en bona part gràcies a Josep Lluis Rodríguez Tortajada que va ser el president del club durant eixos anys. El València és un club transversal, però ho ha segut des de sempre…Rodríguez Tortajada era regidor del Partit Valencianista d’Esquerres, després de la guerra el president és un coronel de l’exèrcit franquista; el que vull dir és que en el València hi ha hagut gent d’esquerres i de dretes des del principi (republicans, blasquistes,…) a diferència d’altres clubs.

Colla Blanc-i-Negra: Efectivament som un equip transversal, és més, som un equip que representa la totalitat de la societat valenciana. S’ha promocionat un estereotip de l’equip de la burgesia valenciana, dels señoritos i no, no és veritat, és l’equip dels treballadors, de tota la gent. Pots trobar-te de tot, tu pegues una volta pel Camp de Mestalla i et trobes famílies senceres de tots els pobles. El València és una radiografia del seu entorn geogràfic, els aficionats venen de les comarques properes, de tots els pobles de la Ribera, de l’Horta Nord, de l’Horta Sud, del Camp de Morvedre, de la Safor, fins i tot venen gent de comarques del nord, com la Plana i d’altres comarques del sud com la Marina i la Costera, i ara ve també gent d’altres països. 

Últimes Vesprades a Mestalla: heu de tindre en compte que fa 100 anys segurament els fundadors del club, no sabrien molt de màrqueting, però varen tindre una idea molt clara i és que el club havia de tindre el nom de la ciutat i això vulgues o no, té un simbolisme. Molta gent, encara que no li agrade el futbol, simplement per un fet de valencianisme o de valenciania identifica el seu club amb el València i això és una cosa molt important. El València té el nom de la ciutat, no té una altre nom com ho tenen el Recreativo de Huelva, no és el Real València tampoc, no és el Betis, no és el Levante. Perquè…Què és Levante? És Múrcia? És Almeria? No! El nostre equip és una cosa molt concreta: és València. Estem parlant de que quan es crea el club és un moment en el que no parlem ni de país, ni de regne, ni comunitat. València l’entenien com les 3 províncies i, de fet, és l’entitat cultural esportiva que més arrel té a tot el Territori Valencià.

Colla Blanc-i-Negra: El València té moltes penyes…tindrà ara 600 o potser 700. Tal vegada passa de les mil si contem les de tot el món. El València és un moviment transversal, un moviment que sempre ha estat representatiu del que ha sigut la societat valenciana. Crec recordar que en la directiva, just abans de la Guerra Civil estan representades les dos grans corrents del pensament espanyol o valencià, que són la «izquierda republicana» i la «CEDA», que serien hui en dia, salvant les distàncies, el PP i el PSOE. A més a més també tenim representació d’un proto-nacionalisme valencià en el cas de Tortajada. A banda d’això, també les directives han representat la transversalitat social, perquè crec que Tortajada va ser el primer en pensar en fer una ciutat esportiva, que després es va plasmar en l’època de Ros Casares a Paterna, però també crec que Tortajada va ser un dels pioners en fer futbol femení a Espanya. Tanmateix va ser un dels primers que va pensar que fer una partit de seleccions —en el cas de València contra Catalunya—era una bona idea. Penseu el que seria ara això, tot el pensament i rerefons polític que comportaria, i es va fer en una intenció ludicoesportiva i de germanor dels pobles. Després van aprofitar per a demanar l’alliberament de Zamora, que estava empresonat pel bàndol republicà. També el València ha sigut un equip que rebia totes les sensibilitats, crec que el «mite» de que el valencianisme és de dretes, és un miratge i no és real.

Hi ha un debat molt important ara en el futbol amb la nova federació i Lliga. On estan els límits als estadis respecte a la tolerància i amb la intolerància?

Penya Valencianista LGTBI: ha habido muchas personas que han dicho que en España el fútbol femenino no pinta nada y no va a salir adelante. Mientras veíamos que se llenaban estadios como el Wanda Metropolitano o el del Atlhletic Club de Bilbao. En el caso de Mestalla no porque ese día llovió un mogollón y creo que eso echó a la gente un poco para atrás, pero del derbi de hace tres años todavía guardo el póster con mucho cariño, en el que sale Ivana, que ahora ya no está para desgracia mía. Le tenía mucho cariño y ha sido una gran valencianista. Recuerdo que ese día fui al estadio, con el bombo y la bandera, para animarlas. Tengo el primer pase del femenino, el de este año y en cuanto saquen el nuevo de este año también lo tendré. Me da pena que un tío que yo me sé vaya por ahí diciendo que lo que hay que hacer es comercializar la Liga Española para llevarla a otros lados. Ojalá supiese que hay gente que trabaja todo el año para sacarse el pase de su equipo, que pasa que el día de partido en el estadio y pretende quitarnos el fútbol y llevárselo a Estados Unidos.

Pero…más allá de toda esta cuestión que han provocado los cambios en la LPF ¿Cuál es el límite dentro de toda esta diversidad que existe en la afición del Valencia? Sobre todo hablando en relación a la intolerancia con casos que se han dado aquí y todos los estadios que se conocen, ya sea de menosprecio, de situaciones de confrontación con otras personas o situaciones de intolerancia o de violencia.

Colla Blanc-i-Negra: Es una de les taques més grans del futbol. Per això la Colla Blanc-i-Negra o la LGTBI en eixos aspectes hem aparegut per canviar eixe tipus de coses. Creiem que taquen la imatge del València i la del futbol en general.

Per això us ho preguntava.

Colla Blanc-i-Negra: El límit és la discriminació per qualsevol raó!

LGTBI: Para mí cuando llega la violencia…¿por qué tú puedes estar aquí yo no puedo estar? Es la pregunta que me hago.

Colla Blanc-i-Negra: Una discriminació en certa manera és la violència verbal, jo crec que eixa sensibilitat està començant a canviar prou dins de Mestalla o l’afició del València. Per exemple jo vull recordar que també fa uns anys, era una situació diferent. Fa 30 anys en València era molt comú sentir corejar dins de l’estadi amb la rivalitat contra el Barça el «Puta Barça, Puta Catalunya» famós i este any en la celebració de la copa, la gran majoria de l’afició va silenciar eixe càntic i jo crec que això vol dir alguna cosa: crec que la gent està farta de certes ximpleries; estan farts que la gent haja de vore com uns «aficionats» del seu equip fan una salutació  nazi davant de l’Arsenal allà a Londres o que facen gestos imitant els simis, les amenaces davant gent violenta a altres parts de la grada, la prepotència de dir-se això de que “el valencianisme som nosaltres”…Hi ha un càntic que és «València somos nosotros». ¿València somos nosotros? A vore…el València, com parlàvem abans és un equip molt transversal ple de gent molt diferent, molt diversa i que tu tingues la gosadia de dir que tu eres el València o que representes al valencianisme em sembla lamentable.

LGTBI: Yo creo que hay muchas maneras de representar al valencianismo. De hecho, por ejemplo yo muchas veces lo veo en Twitter, y al final me lo he tenido que cerrar porque no aguantaba ya a mucha gente de ese tipo, la que estás tu comentando. Dicen que el «Puta Barça Puta Catalunya» es porque cuando vas allí te insultan. Parece que si uno te ha dicho Paco y el otro te ha dicho Paca ya tienes que pegarle…¿qué somos…neardentales? Que es que no te acuerdas, porque me acuerdo me sacaron una foto de unas personas supuestamente del Levante llevando el Valencia de entierro cuando descendió a Segunda.

Colla Blanc-i-Negra: Això és veritat!

Últimes Vesprades a Mestalla: Negar la rivalitat i els piques en el futbol és absurd!

LGTBI: Una cosa es negar la rivalidad y otra cosa es entrar a que hay que insultar obligatoriamente.

Últimes Vesprades a Mestalla: Jo no he parlat ni d’insults ni de res, però vull dir que la rivalitat és quelcom propi. Açò al final és futbol, no són sinó que dos tribus que en lloc de pegar-se pedrades disputen per un baló: els meus contra els teus. I el llenguatge de futbol entre aficions té una part bèl·lica, l’atac i el contraatac. Hi ha una cosa que no es pot negar i això ha existit des que el futbol és futbol, vull dir…. s’escandalitzarieu si llegireu les cròniques dels anys 20 i 30. I ací en plena Guerra Civil teniren, imagineu-vos, milicians de un i de l’altre bàndol, del Gimnàstic, del Llevant i del València, en una època en que la gent presumia d’anar armada, d’anar amb pistola. Camarades d’un mateix partit o sindicat barallant-se sabent que duien pistola. Vull dir, que això ha passat sempre i bé eixe pique existeix no sé com entendre Betis-Sevilla sense eixa gràcia, que mai ha d’arribar al món de la violència per suposat. També s’ha de trencar una llança: tampoc es que siguem nosaltres que si que és que la ciutat de València es «muy mala» i des de Madrid i des de Barcelona, no es perdona, aneu a Barcelona i mireu, aneu a Madrid i mireu!

LGTBI: Pero cuando pitan en el Bernabéu es porque la hinchada es sabia y cuando pitan en Mestalla es porque no tienen paciencia.

Últimes Vesprades a Mestalla: Clar…Per això no hem de traure el fuet ací plantejant-nos que roïns som ni res semblant. Anem a vore, és tan fàcil com viatjar i vore que passa en altres camps.

Colla Blanc-i-Negra: Jo me’n recorde fa molt de temps vam rebre unes imatges d’un partit Reial Madrid vs Rayo Vallecano, quan jugava Wilfred al Rayo Vallecano, porter negre, i la gent cridant «Negro cabrón recoge el algodón». Ara ocorre alguna cosa semblant i es lia la mundial, i no farà ni 30 anys.

El València ha sigut molt crític i els aficionats molt crítics amb nosaltres. Totes estes coses que passen som nosaltres els primers que sentim vergonya, però també hem rebut per l’altre costat una mena de martirització pel fet de ser del València, que no és justa. Perquè nosaltres som els primers que reconeguem que això no ens agrada i ja està. La rivalitat existeix, però no es pot dir que els insults són solament domini nostre, s’ha de reconèixer que nosaltres els tenim, però que els que ens critiquen els tenen també.

Últimes Vesprades a Mestalla: Lliçons poca gent pot donar!

Colla Blanc-i-Negra: El fet que nosaltres admetem això ja ens fa grans com a equip.

CONTINUARÀ…