Fa no massa vaig llegir un piulet que defensava que sociòlegs, economistes, politòlegs… tenim molt a dir sobre la pandèmia que estem vivint. Considerava que els seus efectes i les polítiques que provoca van molt més enllà de l’àmbit sanitari i, per tant, ens cal un debat públic a fons sobre el tema. Qui us escriu no és epidemiòleg, metge, infermer ni res de tot això, i el meu coneixement de salut pública és força bàsic, però sí que em ronden força coses pel cap des del passat 14 de març. Aquí, intento posar-hi ordre i explicar, des d’una perspectiva més o menys republicana, on som, cap on pot ser que anem i cap on penso que hauríem d’anar.

Llibertat individual

Sobre la llibertat individual hi ha moltes coses a dir i, en general, no són bones. D’entrada, queda clar que els que cobrem un salari no som lliures de decidir quins riscos prenem: si no se’ns permet fer teletreball i l’empresa on treballem no està obligada a tancar, hem de seguir anant a la feina, ho vulguem o no. Els missatges a la conscienciació només són vàlids per les hores de lleure (o, essent realistes, el lleure que ens permeti el treball reproductiu) i descans que puguem tenir. Malgrat que ara en parlem com una mesura d’urgències (imprescindible), la situació amb una renda universal seria força diferent: treballadors i treballadores tindrien una capacitat de negociar immensament més gran per tal que es prioritzés la seva salut als beneficis. D’altra banda, és evident que quan sortim del confinament, la situació s’assemblarà molt al 2008. L’atur i la precarietat s’enfilaran i necessitarem, més que mai, la base que ens permeti mantenir la dignitat i la sobirania sobre nosaltres mateixos. Això també té a veure amb la insuficient protecció a llogaters (tant famílies com petites empreses) que poden perdre el sostre en qualsevol moment. Independentment de les mesures d’urgència que es puguin perdre, caldrà una política ambiciosa d’habitatge per a protegir davant de la més que probable crisi econòmica amb la qual ens trobarem quan sortim de casa.

D’altra banda, el que en el seu moment es va plantejar com un exercici de responsabilitat (quasi de virtut cívica!) avui s’ha convertit en una dinàmica de control i disciplina militar. Parlo, naturalment, de la necessitat imperiosa de quedar-nos a casa. És evident que els que tenim el privilegi de teletreballar, hem de ser responsables i distanciar-nos el màxim els uns dels altres, però no tot és tant senzill. Primer de tot, com he dit abans, una gran part dels desplaçaments no s’estan fent per voluntat pròpia sinó per anar a treballar: per tant, qui té la responsabilitat del distanciament social en aquests casos no són la ciutadania sinó els empresaris. Mentrestant, se’ns demana que deixem de ser ciutadans per passar a ser soldats. Disciplina i obediència imposada, si cal, amb brutalitat policial i presència militar als carrers. Em costa molt creure els arguments que llegeixo sobre el caràcter llatí envers els nòrdics i anglosaxons. No tractar la ciutadania com a tal sinó com a tropa possiblement tingui alguna cosa veure amb com «entren» les demandes de quedar-se a casa.

Democràcia i llibertat col·lectiva

La obediència a les consignes donades també existeixen a nivell col·lectiu o polític. Ja d’entrada, la comunicació del govern central, en mans de policies i militars reforça la idea que allò que hom demana a la ciutadania no és compromís i virtut cívica sinó obediència marcial. D’altra banda, les actituds des del govern espanyol i els partits que el formen (amb el suport d’uns quants mitjans de comunicació) ha estat d’atacar qualsevol possibilitat de debat públic sobre les polítiques que estan implementant. Qualsevol qüestionament és poc menys que una traïció. Malgrat que no hi ha ni censura ni res similar, es genera un marc on es qüestiona la legitimitat dels discursos alternatius i aquelles persones que els proposen.

D’altra banda, crec que és prou clar que com més teps duri el confinament, més patirà el sector associatiu i la vida política de base. Avui ja és clar que el primer de maig no podrem sortir al carrer per reivindicar els drets laborals. Podrem fer-ho pel dia de l’Orgull o per la Diada? Segons quan i de quina manera s’aixequin les mesures de confinament no està gens clar. D’altra banda, malgrat que els serveis de videotrucada estiguin traient fum, el moviment associatiu estarà més feble i menys organitzat que abans del 13 de març.

En un to més optimista, s’estan organitzant esforços a nivell de barri, de comunitat de veïns de cara a l’ajuda mútua, el suport i les cures. Des de les teories de l’acció col·lectiva, se’ns diu que aquestes institucions solen ser a la base dels moviments col·lectius. Ara bé, caldrà veure si poden sobreviure a la cultura de l’obediència i la denúncia que sembla que promou el govern espanyol.

Conclusions – de moment

Aquest article no és optimista. He intentat analitzar des d’una perspectiva republicana els impactes que té la crisi del Coronavirus sobre les nostres llibertats individuals i col·lectives (si no us en canseu, aviat hi tornaré amb l’economia) i tot apunta que estem anant a mal borràs. Més enllà de quants morts, quants pacients no tractats i quants sanitaris contagiats, tot apunta que pagarem un cost a nivell de llibertats.

Potser, però, encara som a temps d’arreglar-ho. Garantir els drets fonamentals que són a la base de la llibertat i la dignitat. Treballar per una renda bàsica universal. Garantir un debat democràtic sa sobre la resposta a la malaltia, deixant de confondre actuar ràpidament amb autoritarisme i lleialtat amb imposició. Substituint el punitivisme pel suport mutu. Les conseqüències, si no, duraran molt més que l’estat d’alarma.