Les solucions i les causes a la situació que vivim són el caldo de cultiu perfecte per veure de quina pasta està fet cada un. No han faltat les solucions al·legòriques, la descripció de les causes bíbliques del virus, per exemple; els milers de “posts” sobre com el virus del planeta és l’home, etc. Per mi no hi ha res més cec i cruel que la natura. I aquest virus és una anècdota més en la seva història. Però ens afecta i ens posa a prova. Com cuidarem de centenars de milers de persones? Com continuarem generant la riquesa que ha fet possible uns hospitals com mai havíem somiat (abans que fos moda desmembrar-los)? Però també és un moment per veure la culpa dels que van socialitzar la misèria de les anteriors crisis i en van privatitzar els beneficis.
En els últims dies hem vist com gran part de les empreses del nostre Estat volen fer fora els treballadors mentre duri el confinament, demostrant una vegada més que la riquesa no és per a qui l’aconsegueix, si no per qui la posseeix. Alhora que també es demostra una vegada més que el nostre sistema sí que pot deixar desemparats als treballadors. Però també és evident que els mateixos treballadors estan poc organitzats i les estructures obreres d’abans (cooperatives, centres, habitatges) no existeixen ni se les espera.
La producció cultural del país que el 2018 van generar un valor afegit brut de 3,8 milions d’euros, i dóna feina a 161.200 persones, però s’atemoreix davant de la nova situació, ja que les administracions no hi donen cap més resposta que crèdits i simplificacions burocràtiques. Com és evident la naturalesa del sector fa que en una gran part la seva activitat requereixi algú que la miri, escolti i o compri. I ara mateix aquesta triada d’accions escassegen. Però en lloc d’incentivar el consum, engreixen les seves finances.
Confinats a casa, amb la parella, el gos o els fills hom s’ha de passar gran part del dia fruint de la caixa ximple. Les principals televisions han decidit emetre informatius “last minute” sobre les desgràcies pròpies de la pandèmia. No han entès que el públic vol mirar pel·lícules, documentals i tot allò que li faci més suportable la situació. Un raonament que exclou la cara de Ricard Ustrell una mitjana de tres hores diàries. La gent vol westerns, documentals de la dos i instruccions sobre cuina i exercici.
La forma d’encarar aquesta situació fa que en el moment més dur, les solucions siguin més al·lucinants. Més fora de realitat. Si l’administració vol que el sector econòmic de la cultura no s’enfonsi que compri quadres, encarregui llibres i produeixi pel·lícules. Què posi els intel·lectuals a pensar i els hi pagui el sou, ja que l’empresa privada no ho fa. De la mateixa manera que un peixater no necessita un crèdit, necessita clients, un pintor necessita vendre allò que fa.
Per contra les mesures que ha pres l’administració pel que fa a la cultura van més en la línia de donar crèdits o beneficis fiscals, a un sector que no vol més caritat, vol poder viure del treball què fa. Però sembla que augmenten la caritat en lloc de comprar el producte.
Les diferents conductes que veiem aquests dies ens mostren tal com som, com hem sigut sempre. Per això els desgraciats continuen sent desgraciats, els afortunats estan contents i els idiotes segueixen sortint al carrer a veure si trobem algú sobre el que estossegar. Per això les empreses cerquen el màxim rendiment de les seves inversions, i les mateixes persones que no s’han volgut adaptar a l’era digital, ara tampoc s’adaptaran a la nova i transitòria situació de confinament. Per això la nostra televisió estan fent un paper tan galdós i si mires més de cinc minuts Telecinco et vols atrinxerar a casa i fer Napalm amb productes de neteja.
De la mateixa manera que la nostra societat ha sortit de problemes majors, d’aquesta en sortirem. La pregunta és si quan ja no tinguem por d’encomanar el COViD-19 a altres, oblidarem tot allò que va fer la gent amb responsabilitat per solucionar la crisi que s’està creant.
Ara mateix necessitem veure la pasta de la qual està feta la gent per entendre com poden encarar el futur. Si volen agafar el toro per les banyes i enfrontar-se a les forces que només volen treure profit de la situació o pel contrari prendran mesures difícils, per beneficiar a tots. Aquests dies hem de prendre bona nota de la pasta de la qual està feta la gent, per tal de saber si com a encarregats del fet públic han contribuït al fet comú o al fet particular.