Hi ha una pregunta que ens persegueix fins i tot abans de néixer: “Què vols ser de gran?”. L’anem esquivant o salvant-la com podem amb respostes ràpides com “m’agrada l’art” o mitjançant un to indiferent i còmic com a estratègia per protegir-nos: “no sé ni què soparem avui, com vols que sàpiga què vull fer?”.

A l’escolaritat la pregunta va apareixent periòdicament en forma de decisions i proves vitals seguint una selecció, és a dir, avaluació, molt convencional. Havent superat la cursa de relleus normativa, el que s’espera d’una bona ciutadana (evidentment universitària) occidental del segle XXI, sé què no puc ser, ja que he anat descartant i acotant però, quines opcions queden i d’aquestes, quines vull?

Ens llancem a l’aigua sense veure les trampes com la responsabilitat productiva, l’exigència social d’independitzar-se i ser autosuficient per l’edat, perquè “ja és hora, és el que toca”, l’augment de les despeses, la majoria en menjar i oci cultural, i tot això en una societat consumista neoliberal. I ja és tard, ens estem ofegant i només ens queda aprendre a nedar.

Però el que dol és que mentre aprenem a sobreviure; ens permetem plantejar-nos sortir de l’aigua? Ens quedem en remull fins a convertir-nos en panses en comptes de repensar com ho volem fer, mentre observem i vivim la precarietat laboral i el retall de les condicions òptimes. Arrosseguem aquesta pobresa sociolaboral des de sempre, però per què?

Segons la definició extreta del diccionari, el treball té quatre significats però en conjunt engloba tota activitat que mitjançant l’esforç, s’aconsegueix resultats. Però en el sentit laboral, el treball va més enllà de la divisió de sectors convertits en oficis. Conforme una superestructura productiva que sorgí des dels inicis de l’industrialisme, revolució basada en la centralització institucionalitzada de la producció.

És un sistema, com bé han demostrat Foucault i altres autors, que sorgí gairebé al mateix temps que les presons i les fàbriques, motiu pel qual l’administració copià moltes de les tècniques. Fruit de l’industrialisme, segons Werner Sombart, citat per Zygmunt Bauman a Treball, consumisme i nous pobres: “només parts humanes: petits engranatges sense ànima integrats a un mecanisme més complex” (BAUMAN. 2003:20).

En conseqüència es va iniciar la croada del treball: “separar el que la gent feia del que considerava digne de ser fet, del que tenia sentit fer” (ibidem:21). Per una banda, la moral de la dignitat del treball va esdevenir un dret de vida amb el qual sostenir-se i per l’altra, calia anul·lar els desocupats degradant-los: “més temptadora o, almenys, menys insuportables els semblava la sort del treballador pobre” (ibidem:27). I amb l’auge del consum, l’últim front fou la quantitat salarial: “ja no importava el millor, només comptava el més” (ibidem:40).

D’aquesta manera, fins avui ha primat més l’estètica del treball enfront l’ètica del treball. La cultura del treball ha creat uns valors i unes conductes socials, a més, l’estructura laboral és una eina de control i el seu model ha dissenyat un patró vital. En canvi, s’ha deixat de banda l’ètica, la norma de vida que exigeix que tothom ha de tenir un treball digne, és a dir, pagat, si aquest ofici és reconegut per la societat i lx traballadorx vol seguir treballant.

I ara t’estaràs preguntant: com assolim aquesta ètica? El treball és el sentit únic de la vida, o almenys això ens fan creure, a part de necessari. Per tant, quin ha de ser el model just i inclusiu? En què hem de transformar el treball perquè sigui agradable? Però, mentre estàs començant a idear el sistema idíl·lic, t’has plantejat per què serveix treballar?

Sí, d’acord, la primera resposta automàtica és per viure, és a dir, per tenir un sou. Però, per què es necessita aquest sou? En què ho gastem? I, llavors, “escollim” la carrera laboral? Els nostres interessos són la nostra professió? O allò que sabem fer s’ha d’aprofitar per convertir-ho en feina? O al final, tot recau en la quantitat remunerada?

El treball nociu

Abans de pensar el com -per fer-la més ètica- hem de tenir clar el perquè, ja que podem canviar les formes però segueixen aplicant-se amb l’engranatge del sistema hegemònic. Partint de l’assaig L’abolició del treball de Bob Black, l’anarquista estatunidenc afirma: “El treball mai es fa per voluntat pròpia, ja que està fet per obtenir algun producte o benefici que el treballador (o, més sovint, algú altre) n’extreu” (BLACK. 2018:19).

La visió nociva del treball recau en el fet que l’únic sentit per sobreviure és treballant a qualsevol preu perquè com l’anarquista Piotr Kropotkin escriu a La conquesta del pa: “reduint a les masses al punt de no tenir amb què viure un mes o una setmana, permeten a l’home treballar” (KROPOTKIN. 2012:27), a més, no serà per cobrir necessitats sinó pels beneficis del patró.

A més, des del sistema del treball de la Revolució Industrial, que arrosseguem encara actualment, segons Barry Schwartz a Per què treballem? A la cerca d’un sentit de l’editorial Empresa Activa, s’ha normalitzat la falsa idea que les persones només actuen a canvi d’una compensació. En part es creu que és degut a la distància i quasi desaparició de la visió holística de la naturalesa humana, més connectada amb el comunalisme.

Aquest fals convenciment promou el control i com a resposta, el servilisme: “el capitalisme subordina la maximització racional de la productivitat i els beneficis a les exigències de control” (BAUMAN. 2003:21). D’aquesta manera, la disciplina pren forma en activitats repetides, vigilància, horaris imposats, quotes de producció, fitxar en entrar i en sortir, etc.

També, aquesta “supervisió carcelera” s’impregna en l’àmbit privat afectant en la vida individual i l’ordre familiar i social. Quantes de vosaltres us sentiu orgulloses amb el que us dediqueu? El vostre treball us defineix o vosaltres definiu el treball? Tenint en compte l’ús del verb “ser” per definir la professió, aquesta descriu la vostra identitat? És una elecció pròpia o una socialitzada?

Al final, esdevé una dedicació plena fent del treball la teva vida i viceversa. En conseqüència, crea una major pressió laboral, social i personal: “el tipus de treball realitzat defineix el lloc al qual pots aspirar o reclamar” (BAUMAN. 2003:32). Però és imperceptible a causa de la romantització -elitista- de la vocació. La vocació és la inclinació que sent una persona cap a una forma de vida o de feina, però en realitat no és més que la il·lusió falsa per diferenciar-se jeràrquicament, mitjançant una selecció molt privilegiada, dels treballs monòtons desvalorats.

Un segon element és la influència que té en l’ubicació social de cadascú: “el lloc on es treballa és l’àmbit més important per la integració social” (ibidem:34) perquè comporta l’aprenentatge de les normes de conducta del teu context. A més, de ser un referent a perpetuar en l’agrupació familiar i en les interaccions social, una de les raons de la perpetuació patriarcal on l’home és el cap absolut.

En definitiva, aquesta difuminació entre feina i vida privada causa l’eliminació, o millor dit, la dinamització vigilada del temps lliure: “el temps lliure és principalment dedicat a preparar-se per treballar, anar a treballar, tornar de treballar i refer-se després de treballar” (BLACK. 2018:31).

Revolució lúdica

El que proposa Bob Black és la revolució lúdica: “amb “joc” també vull dir festivitat, creativitat, convivialitat, comensalisme, i potser, fins i tot art” (ibidem:13). Contràriament als prejudicis de la gent, el joc no és passivitat, desconnexió i superficialitat, sinó l’acte voluntari, a diferència del treball, on: “la recompensa principal és l’experiència de l’activitat” (ibidem:24). L’autor ho concep com un recurs per acabar amb l’oci actual: “l’oci és el temps que gastem en recuperar-nos del treball i en l’inútil i frenètic intent d’oblidar-ho” (ibidem:18).

De fet, segons l’estudi antropològic Economia de l’edat de pedra de Marshall Sahlin la cerca de mitjans de manteniment a les comunitats primitives es detenia en el moment en què la gent havia reunit prou per a subvenir les necessitats del moment, circumstància que els permetia disposar d’una gran quantitat de temps lliure (SAHLIN. 1983:30). I per tant, sense caure en reduccionismes primitius-colonials, podem afirmar un rastre “natural” de la cultura lúdica.

Aquesta prova permet contradir els neguits pessimistes que argumenten que massa temps lliure ens faria més ganduls o que ens quedaríem al sofà connectadxs a qualsevol aparell. Bob Black afirma: “un cop recuperats de l’esgotament provocat pel treball, gairebé tots volem actuar” (BLACK. 2018:14). De fet, el confinament pel Covid-19 que estem vivint actualment, deixant de banda l’hiperproductivitat, ens està demostrant moltes iniciatives de proactivitat i ludisme.

Tanquem els ulls i imaginem per un moments una vida on només es treballaria tres dies com màxim, amb totes les necessitats cobertes per la renda universal, amb un cost de vida “ètic” i sous iguals per tothom, sense jerarquitzar un càrrec d’un altre i amb tant de temps per mandrejar, sinònim de creixement. Ara costa perque seguim alienadxs pel cansanci, l’explotació, i la preocupació de no arribar a finals de mes. Però, suposo que ja ens volen així, dòcils, sense poder ni discutir-ho.

Tanmateix, tot i que pot semblar una fantasia futurista aquest plantejament, no està tan lluny. Resumint a grans trets el context laboral, ens trobem en una crisi econòmica iniciada al 2008, de la qual per molt que ens vulguin convèncer, no n’hem sortit. També, hi ha una crisi laboral alhora que un augment del cost de la vida i l’habitatge, a tal punt que lxs traballadorxs no s’atreveixen a manifestar-se. Actualment, el confinament excepcional comporta grans danys socioeconòmics, on fins i tot s’ha mencionat la renda universal. Per últim existeix un debat sobre l’automatització i la robotització de l’intel·ligència artificial com a reducció de la mà d’obra i dels llocs de treball.

Com diu P. Kropotkin: “no serà, entre altres, que la producció havent perdut de vista les necessitats de l’home, ha pres una direcció absolutament falsa i que la seva organització és defectuosa?” (KROPOTKIN. 2012:177). S’ha de repensar quines necessitats calen i d’acord amb elles, redissenyar la manera perquè en el sistema actual del treball no hi ha llibertat sinó una esclavitud en nòmina: “es deia a la gent triar una vida dedicada al treball, però una vida dedicada al treball significava l’absència d’elecció” (BAUMAN. 2003:37). Però mentre ho reflexiono, quantes persones tindran temps per qüestionar-s’ho? La maquinària productiva del treball no s’atura, les factures sumen i compren a lxs treballadorxs atrapant-les a temps complet.