L’origen d’un nou futur polítc?

Dimecres passat, al voltant de les sis de la tarda, un veí del carrer va obrir les portes del seu balcó per fer sonar una cançó. Era una prova pilot, entenc, per palpar la reacció del carrer. La meva fou fugaç, obrir la finestra per poder-la escoltar millor. Per un instant, la sisena tarda de confinament tenia un altre color.

A mesura que la cançó avançava, les portes i les finestres d’altrese balcons de la via també s’obrien. Mentre uns buscaven l’autor/a, altres es posaven a ballar amb els fills -o sense-. Quan va acabar de sonar, el carrer va respondre amb una ovació i les proclames clàssiques d’un concert: “¡otra, otra!”. Durant dues hores més va sonar una sessió del tot improvisada, dues hores on alguns, fins i tot, van aprofitar per disfressar-se amb màscares i cantar a pulmó la varietat musical d’un Dj que tant podia posar Freddie Mercury com Frozen, Gangnam Style o la Bomba de King Africa. No es guanyarà la vida fent això, però va servir per alegrar un context social trist, impotent i angoixant.

Només era música, però va ser música. No li vull donar més transcendència que aquesta, que la de posar música, però la reflexió que m’evoca aquest breu però intens moment que em va dibuixar un somriure i em va fer ballar és pensar que ara, quan mirem per la finestra, sabem que la vida és quelcom tan senzill com abraçar i petonejar els qui estimes, fer una cervesa amb els teus amics, organitzar un dinar familiar, anar a aquell restaurant de baix cost on vas a veure el futbol o aixecar el cap quan surt el sol. Són aquests fragments quotidians que en la foscor del confinament recobren tot el sentit que potser, en algun moment, vàrem oblidar.

Desconec fins quan seguirem confinats, sobretot amb la negligent gestió del govern de l’Estat i la seva tendència a improvisar. Però tinc la certesa que aquest període que ens colpeja és el preludi del qüestionament dels valors socials amb els quals hem conviscut aquests darrers anys: la deshumanització de l’economia, la confrontació política i el menyspreu d’uns serveis públics i de qualitat que avui mantenen en vida els qui estimem.

L’altre dia llegia un tuitaire que assegurava que la generació millenial, la meva, és la generació que havia superat els entrebancs més severs: l’atemptat de l’11-S, la crisi del 2008 i la pandèmia del coronavirus. La manca de perspectiva històrica deixa la piulada com el que és, una al·legoria més del caràcter postmodern de la generació que equipara l’última sèrie de Netflix amb qualsevol clàssic cinematogràfic. Només cal donar un cop d’ull al segle XX per descartar l’èpica de la piulada. Tanmateix hom no pot evitar albirar que som en plena construcció dels pilars que estructuraran la generació política, social i econòmica del futur. Una nova fornada que observa com la baixesa populista, l’egoisme, la corrupció i el nepotisme han desmentit la meritocràcia amb la qual el sistema educatiu t’empeny a fer una carrera universitària.

No és el confinament, són els efectes secundaris i les lliçons d’aquest període de tensió emocional els que han de reforçar la necessitat de recuperar els valors de la fraternitat, la solidaritat i les relacions personals des d’una òptica humanista, inconformista i crítica. Uns principis que xoquen frontalment amb la imatge diària d’un general en ple atac de testosterona que et saluda amb un “no hi ha novetats al front” i que et recorda que el primer soldat d’Espanya és el fill d’un rei corrupte.

Allò que importa, el que ens dona vida -literalment- aquests dies, són els sanitaris i tots els equips de serveis socials que combaten -ells sí- el virus. I ho fan quasi desarmats.

Que des de l’inici de la crisi veiem com el carrer aplaudeix els sanitaris mentre l’exèrcit cada matí gaudeix del seu moment d’agitprop és un sense sentit molt característic del món que vivim. Un món que t’omple el cap d’expectatives prohibitives, que mina la moral d’un jovent que només reclama esquivar la precarietat i fonamentar l’estructura que tindrà la seva vida.

La despreocupació i el menfotisme que ens caracteritza és fruit de l’absència de sentit a l’existència. Quan la societat és incapaç de dibuixar-te un futur és quan apareixen els fenòmens populistes que cobreixen d’incompetents i ineptes les primeres línies. És quan la gara-gara, l’elogi fàcil i el servilisme guanyen el judici. I es mantenen ferms en la seva posició de poder fins que cau el vel.

Som davant la foto finish de la decadència dels valors d’occident i en l’origen del que serà el món dels pròxims 50 anys. En la construcció d’aquesta nova societat no podrem oblidar els fets que ens han succeït. Tot i que, com diu la dita popular, “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”.

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca