La tempesta perfecta

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En una setmana de confinament i de saturació sobre el “monotema”, s’ha instal·lat la incertesa global. La incertesa sobre l’evolució de la pandèmia, sobre l’extensió d’aquest període d’excepcionalitat, sobre l’abast real de la malaltia, i, potser el més incert, sobre les conseqüències socials i econòmiques que aquesta acabarà tenint a nivell global i local. Certament, la reclusió domiciliària té uns efectes negatius en la moral individual i col·lectiva, i també enterboleix la capacitat d’anàlisi. Ara bé, els historiadors –un gremi darrerament sol·licitat per divulgar continguts sobre precedents i analogies amb el passat– sí tenim clar que és en les situacions d’emergència en què es posen a prova les societats. I en aquest àmbit, com les famílies, cadascuna ho viurà a la seva manera. Cada país, cada grup social, viurà aquesta crisi de formes molt diferents.

Si hi ha una constant històrica és que les societats demanen seguretats i que aquells individus i col·lectius que són al timó en una situació d’emergència siguin capaços d’inspirar confiança. De vegades la tempesta és incontrolable i les naus són ingovernables. De vegades les circumstàncies són de mal administrar. Les societats poden patir, tanmateix tenen més possibilitats de sortir-se’n –i de prendre decisions encertades amb major probabilitat– si aquells triats per menar les regnes són raonables, actuen racionalment, expliquen la veritat des del primer moment, i prediquen amb l’exemple a l’hora d’exigir sacrificis. En altres termes, estaríem parlant del que haurien d’ensenyar a primer de lideratge, tot i que cal ser conscients que això és més fàcil dir-ho que fer-ho. A més, hi ha països on, amb una tradició de pèssima gestió, una situació endèmica de poca o nul·la cohesió, exercir un lideratge d’aquestes característiques és poc més que utòpic.

Així, per exemple, a partir del moment en què Margaret Tatcher i Ronald Reagan van trinxar les seves societats, és més fàcil que individus com Boris Johnson i Donald Trump acabin prenent decisions estúpides, reaccionin tard, siguin incapaces d’analitzar la situació amb un mínim de precisió i que, per tant, els seus respectius països acabin prenent perillosos rumbs erràtics que els poden menar als penya-segats de la globalització. La tradició liberal i individualista, que funciona en situacions de normalitat, afegit al trinxament o inconsistències d’uns sistemes sanitaris concebuts com a caixes registradores poden acostar nord-americans i britànics a una catàstrofe humanitària de grans dimensions. La seva aposta deliberada per una economia especulativa –i dècades de deslocalitzacions industrials– les poden portar a aprofundir de cop en la ja seva evident decadència política i econòmica, a banda de generar grans traumes col·lectius. Valdria la pena recordar que, precisament, països tan amants del Laissez Faire només van poder guanyar la Segona Guerra Mundial gràcies a imitar la planificació econòmica del seu antagonista, el comunisme de la URSS.

Per contra, la Xina, i fins i tot Alemanya, amb societats, malgrat que desiguals, més cohesionades, poden sortir reforçades precisament per la capacitat de planificació en la necessària reconstrucció que haurà de venir. De fet, les reconstruccions exitoses estan molt vinculades a la capacitat d’intervenció estatal en l’economia, cosa que ambdós potències porten incrustat al seu ADN. De fet, la Xina no ha deixat de ser mai un país comunista que ha adoptat tècniques de gestió capitalista, encara que l’estat mai no ha deixat de mantenir controlada l’economia. I, de fet, quan les decisions que es prenen són intel·ligents, i s’és capaç de reconèixer i corregir errors, es reforça aquesta capacitat de confiança que deixa més reforçades les societats. 

Menció a part mereix el cas espanyol. Tal com hem pogut veure en les compareixences oficials, assistim en directe a la magnitud de la tragèdia. Han estat molt comentades les aparicions de militars i rojigualdas, com si fos Vox qui hagés decidit combatre l’epidèmia a còpia de virilitat i rogatives, d’espases i creus, com si als virus se’ls pogués matar en directe en una plaça de toros o expulsar-los mitjançant les processons de Setmana Santa. De fet, sense tants elements d’exageració, sí que podríem dir que Vox (com a concepte), és a dir el nacional-catolicisme-neoliberal-caspós, estigués manant la nau posant rumb directe als penya-segats. Les patètiques intervencions de Sánchez i els seus mariatxis tractant d’humiliar públicament Quim Torra, les anades i vingudes d’un exèrcit que -essent francs- han demostrat en les darreres dècades esdevenir un compendi d’ineptitud i fatxenderia, i l’aparició del Sant Cristo gros –un monarca assetjat i esquitxat pels escàndols familiars- evaporen qualsevol confiança en la gestió de la crisi i inspiren un caòtic campi-qui-pugui.

Ha estat molt comentat que, en la crisi vigent, Madrid és el gran problema. En l’article anterior comentàvem allò que ja ha estat recollit per altres mitjans: que la privatització del sistema sanitari de la seva comunitat ha esdevingut una catàstrofe a càmera lenta que una situació límit com l’actual ha deixat en evidència. Que les trames de corrupció -que són en realitat el motor econòmic de la capital espanyola- va deixar inermes sis milions de ciutadans madrilenys que han estat impel·lits a centrifugar la pandèmia arreu del territori estatal per impedir comprovar el que ja és evident. Que la realitat de l’absorció del sistema sanitari és molt per sota del que els espanyols -i molt especialment els catalans- han pagat, i que els recursos públics s’ha anat escolat per clavegueres corruptes fins que van aflorant a Suïssa, Panamà o les Illes Caiman. Que, a més, el gran Madrid, el mateix que ha connectat a mitja hora del centre ciutats com Guadalajara, Segovia o Toledo (en processos d’esdevenir barris de classe mitjana de la capital i de gentrificació que abasteix de creixement econòmic les estadístiques) ha espoliat bona part del talent a tres-cents quilòmetres a la rodona (es diu que prop de la meitat dels titulats universitaris d’Extremadura o les Castelles s’hi han instal·lat). En aquestes circumstàncies, i com afirmava en una entrevista recent a Vilaweb, Elena Martínez, d’Izquierda Castellana, Madrid podria esdevenir una ratera.

Efectivament, els fets, i la teatralitat “zarzuelística” de les paraules, no infonen sinó pànic. Un govern de presumptes esquerres ha pres un seguit de decisions que més o menys podrien resumir-se en el principi de l’”Aterriza como puedas”. Els diners que es volen injectar, no està clar d’on sortiran, ni quins criteris faran servir. A la pràctica, els expedients que permeten acomiadar temporalment han estat una manera ràpida i traumàtica de protegir un entramat empresarial sense consciència ni sentit moral, les moratòries a les hipoteques no deixen de protegir uns bancs que deuen una mitjana de 1.500 € a cada espanyol, no se suspenen ni s’intervenen els preus dels lloguers (per evitar lesionar els interessos del tan tradicional rendisme de les classes mitjanes hispàniques) i s’aprofita l’avinentesa per tractar de recentralitzar i escenificar que “España es grande, y el Borbón su profeta”. Les comparacions amb Dinamarca, Alemanya o Holanda (on el govern fornirà d’una part substancial dels salaris per compensar la inactivitat) no tenen punt de comparació amb el neoliberalisme taurí hispànic, amb un Podemos-que-no-puede.

- Publicitat -

Precisament, la patètica intervenció borbònica, amb una cassolada que devien detectar els sensors que la Nasa va instal·lar a la lluna fa mig segle, va confirmar això que ja sabíem. El descrèdit de la persona, la institució, i el règim amb qui se sustenta. I, encara més. Si ens fixem en l’enquesta posterior al seu discurs veiem com el republicanisme s’estén entre l’estat no espanyol: és a dir: Països Catalans, Euskal Herria, Galícia i un Madrid probablement més irritat que mai amb la ineptitud, més que dels seus líders, dels seus senyors feudals.

Ningú no en sap què passarà en les properes setmanes, mesos o anys. El que sí que podem estar segurs és que aquesta pèssima gestió de la crisi no fa pensar en res de bo. L’agonia del règim es fa ja insuportable. I en aquest naufragi anunciat, les circumstàncies estan congriant una tempesta perfecta.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca