Ens creiem que ens falta imaginació però potser és que ens sobra informació? El terra està fred i el cul se m’adorm però ara ja no val tornar enrere. Els calaixos estan oberts i el caos busca el seu ordre. Almenys em tranquil·litza saber que puc allargar les tasques pendents, tot i que m’ho veig a venir, acabarà el confinament i seguiran pendents. Però la qüestió és, qui diria que descansar té aquest preu?
Enfront del precipici frenètic de la quotidianitat, la calma s’amansa i com un riu flueix, tant, que a vegades fa sentir més del que el cos pot abraçar. Abans podia evitar-ho, posposar-ho però només queda l’ara. No hi ha base on agafar-se, ni troncs ni branques, no hi ha excuses ni distraccions, ets pur aire, volàtil. Pot ser, tot i la seva contradicció, és perquè no podem escapar?
Ocupem les hores però la quietud et torna riu, em deixo anar i apareixen els fantasmes. Massa propostes? Massa coses a voler fer? Massa preocupacions acumulades? El jutge de la productivitat ens autoexigeix hiperestimular-nos? En moments on la productivitat laboral s’ha desaccelerat, seguim buscant les vies per perpetuar-ho? Però és sa si quan no s’assoleixen, aquestes ens provoquen ansietat, frustració i fracàs?
Tantes maneres hi ha de viure aquest confinament com persones al món, però una cosa tenim en comú: ens afecta. Fins i tot diria que sentir-me tan aïllada mai m’havia fet està tan connectada, amb mi, amb la família, amb el que considero casa i amb totes les persones del planeta.
Però em pregunto si aquest desplegament cooperatiu desapareixerà un cop la nostra supervivència i la de lxs més properxs estigui assegurada? L’esperança em torna al llegir l’article “Aquell mes de març de 2020” a la Directa. Però ja és de nit i segueixo a terra. No sé què tindrà però la lluna ho intensifica tot i torno a recaure a la tristor nostàlgica que ni jo comprenc. O és simplement el cansament del dia?
Sospiro i els fantasmes segueixen aquí. No volen marxar, o millor dit, no els deixo marxar. M’habiten i no tinc més remei que seure’ns a parlar. I aquí estem, amb els calaixos oberts intentant aparellar mitjons mentals i emocionals. Però passen els dies i cada nit és la mateixa història. No vull més. Estic cansada, de mi, de mi així, vull pensar-nos com diu la Laura Masia: “que el teu camp de visió sigui una mica major que el diàmetre d’un rotllo de paper wc”.
I més enllà d’imaginar la primera abraçada al carrer, la primera terrassa, el primer piscolabis al parc, la primera excursió, “La primera” de tot, s’encén una flama de dins, però res de romanticismes, no va per aquí la cosa. S’incendia un foc que crema, mata, neix i regenera. Perquè sí, acceptem-ho, la por, la inseguretat, la indignació em poden. Vull creure que és una oportunitat però el present no les té totes.
Cada passeig -amb el gos- em descobreix una cosa nova. Dissabte 22h, ningú a les terrasses, ningú de festa, cap ambulància i pocs motors. Un sense sostre em demana diners però acabem parlant del gos. Dilluns 21h30, els carrers encara molls fan olor a solitud, fred i sense sostres dormint on poden i jo amb la tristor privilegiada. Dimecres 13h i 10 amb sol, el primer cop que surto de dia. M’esperava menys gent als carrers però pel contrast lumínic, em marejo i torno a casa.
Doncs, qui transita les voreres? Gossos, humans amb gossos, bicis amb menjar, veïnxs amb balcó o finestra que donen al carrer i molts carros de la compra, massa per tan poques neveres. I qui són? Si fem memòria, qui és el grup social que té per casa un equipatge? La gent sense sostre es refugia com pot, com m’explica un d’ells: “les da igual la gente de la calle. Han elegido a los viejos como grupo de riesgo, ¿pero si se muere un indigente y nos morimos todos los de la calle?”.
Ens acomiadem i unes últimes paraules em colpegen: “Que Diós te bendiga!”. Aquí és quan m’he adonat. Aquesta fe ens ajudarà a gestionar la setmana -o setmanes- que ve? I si sortim del nostre rotllo de paper i comencem a ampliar les mires, des de dins, des de la gent que pot sentir-se “a casa”, cap a l’exterior? Potser hem de deixar d’aparellar mitjons, d’endreçar la nostra brutícia i començar a netejar fent un nou ordre de prioritats?
Ja n’hi ha prou. I si realment és una oportunitat? Passaran els mesos i només haurà valgut per fer breus introspeccions de filosofia barata? I de tot allò que ens estem adonant? S’oblidarà com ens oblidem de nosaltres mateixes? M’aixeco del terra amb el cul encara adormit i inspiro tan fort que em quedo sense aire. Però un brill d’optimisme em desinfla els pulmons.
L’únic que no ens atura és crear. Humils projectes i iniciatives creatives corren per la xarxa, per la televisió, pels balcons, les finestres, els terrats. A més, està sent una oportunitat per totes aquelles persones que tenien un pessigolleig i no s’atrevien o no volien o no sabien què, perquè ni com expressar-ho. Aprofitem-ho, escoltem-nos, i creem perquè venen setmanes fortes.
