Les compareixences del Gobierno per la pandèmia del COVID-19 segueixen sempre el mateix patró: presenten unes mesures que hores més tard canviaran, fan una crida nacionalista perquè la bandera ho cura tot i rematen la declaració amb un atac a les propostes del govern de la Generalitat perquè, tot i que són similars a les de la Xina, aquí manen ells.

Una de les primeres lliçons que s’aprenen a la carrera de periodisme és que tot és comunicació. El silenci, un gest i la manera amb la qual s’escullen les paraules tenen un impacte en el receptor que cal mesurar amb precisió perquè el missatge quedi clar.

La gestió comunicativa de la crisi per part del govern de Sánchez i Iglesias ha repetit els mateixos errors que varen reproduir els governs d’Aznar amb el chapapote i el de Zapatero amb la crisi del 2008: negar la crisi, menystenir-la i improvisar mesures quan l’onada ja ha passat per sobre.

Si l’any 2002 Rajoy, dofí d’Aznar, va quedar retratat en aquella roda de premsa on deia que “del prestige salen unos pequeños hilitos” i el 2008 Zapatero va fer el mateix amb el concepte de “desacceleración accelerada” per no dir “crisi econòmica”, Pedro Sánchez ha quedat en evidència amb una setmana marcada pel menyspreu de la pandèmia del director del centre de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Ministerio de Sanidad, Fernando Simón, i per la tossuderia de no volen confinar el focus més actiu del virus: Madrid.

La ceguera amb la qual el nacionalisme s’instal·la als ulls dels màxims dirigents de l’Estat és un perill d’ordre públic. En totes les crisis anteriorment citades hi ha la consigna de tapar-se els ulls i embolicar la crisi amb un caràcter patriòtic que fa passar vergonya: “Estamos en la Champions League de la economía mundial”.

El hashtag #EsteVirusLoParamosUnidos és la manifestació més clara que a l’hora de gestionar una crisi ambiental, sanitària o econòmica l’Estat opta per una resposta nacionalista ridícula i insensata que en lloc de garantir la seguretat i les condicions de vida dels seus ciutadans ho fia tot a la recentralització i el desplegament d’un exèrcit sense mascaretes i guants a les ciutats perquè el virus s’espanti davant tant soldat que passeja sense cabra.

És igual que els treballadors i les empreses quedin despullades. També que no quedi clar sobre què cal fer amb els malalts i els infectats. Ni tampoc que ens preguntem per què no s’apliquen mesures tan extraordinàries com les del 2008 i s’agafen els més del 60.000M€ que es van regalar a la banca a donar seguretat als ciutadans que han d’anar a treballar perquè han de pagar les seves factures. Aquí unitat, infecció i proves de coronavirus selectives per no fer saltar les alarmes.

La pandèmia es mereixia una gestió més coordinada, sense orgull nacionalista i acceptant que els adversaris polítics poden tenir raó. La Generalitat ha donat una lliçó al Gobierno, proposant mesures que recollien l’Organització Mundial de la Salut i països com la Xina, Dinamarca, Itàlia, Corea, Portugal, Alemanya o Eslovàquia. La resposta de l’executiu espanyol ha sigut la de sempre: “Aquí mando yo”. És la debilitat del líder que necessita recordar que és ell qui mana. Roma crema, i els bombers segueixen esperant ordres.