La intervenció d’un fatigat Pedro Sánchez, dissabte al vespre, pretenia disposar d’una banda sonora presidencial, al més pur estil The West Wing, i tanmateix, feia la mateixa aroma rància que es desprén dels èxits setenteros de Julio Iglesias. El mot unidad es repetia com una tornada forçada i pegadiza, com a leiv motiv d’una compareixença en què la relació entre les preguntes i respostes semblava pura coincidència.  El mot unidad recordava la laca enganxifosa tan popular durant el tardofranquisme i les beceroles del Règim del 78, que, freudianament podria recordar al tan encertat proverbi espanyol “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. 

S’han fet molts comentaris i unes quantes anàlisis sobre el decret d’alarma i la seva banda sonora. Més enllà de la retòrica patriotera i la cessió al nacionalisme arnat trifachitero, es pot deduir que: a) No tanca Madrid, perquè probablement el poder real no li ho permet; b) s’ha actuat pitjor que malament, tard, amb dubtes, amb desconfiança i amb una oposició kamikaze; c) s’aprofita l’avinentesa per deixar anar una merda pudenta damunt la taula de diàleg, via humiliació recentralitzadora i el café para todos en la videoconferència (més aviat, sermó) dels 17 presidents; d) Espanya està fatal, més pensant a recentralitzar que prendre seriosament una pandèmia que s’ha posat seriosa, i que, al més pur estil Abascal, es pretén combatre a còpia d’arengues militaristes.

Itàlia es caracteritza per combinar el més sublim amb el més hortera. Espanya, per la seva banda, opta per una combinació entre el més ranci amb el més esperpèntic. I el resultat és aquesta mena de revival tardofranquista, cada vegada més pròxim a les temporades decadents de Cuéntame. Les portades de la premsa madrilenya on coincideixen, amb lletres grogues, la crida a la unitat són lapsus gens freudians sobre l’absència de projecte de futur (més enllà d’emmirallar-se en el passat inventat de la Reconquista i Pedro Alcázar y Pedrín). La unitat, la recentralització, més important que la supervivència (?) En aquest nacionalisme apocalíptic, on es dona temps al barri de Salamanca que pugui fugir cap a la Vall d’Aran o la Costa del Sol, la inconsciència sembla expressar la preferència per la destrucció col·lectiva abans que la racionalitat elemental amb què altres societats més responsables plantegen escenaris intel·ligents.

Esclar, si entrem en el detall, encara hi ha motius per estendre exponencialment la incompetència a un ritme més elevat que els contagis vírics. Sembla (i això és especulació raonada) que els motius que van dur a fer un inacabable Consell de Ministres extraordinaris superior a les set hores, radiquen en evitar exposar misèries d’estat. Es diu que calia donar temps a Madrid a què fugís població perquè el seu sistema sanitari és pitjor que dolent. L’experiència privatitzadora del Govern Aguirre va trinxar la sanitat pública (un dia parlaré de les aberracions perpetrades en el sistema escolar). Amb diners públics es van construir i consorciar hospitals privats on es van esfumar milers de milions d’euros (principalment a comptes ocults a Suïssa previ entramat de societats pantalla al Panamà) en comissions, sobrecostos i favors al més pur estil de l’AVE de la Meca. Sembla, també, que els concerts (és a dir, la subvenció pública al benefici privat) estan correlacionats amb uns teòrics llits hospitalaris que són pura coincidència amb els reals (molt menors), de manera que una crisi sanitària com l’actual, deixaria al descobert la corrupció sistèmica que, de fet, és vox populi (menys per als mitjans espanyols, més preocupats a difondre continguts afavorint un altre tipus de “Vox”). El suggeriment de Podemos de prendre el control públic dels hospitals privats madrilenys –o potser n’hauríem de dir decorats?– va estar a punt de generar un atac de cor a més d’un gran accionista i habitual de la llotja del Bernabéu (i seria tot un problema amb la sanitat col·lapsada). Per cert, per tal de comprovar que no exagero, recomano als lectors l’excel·lent llibre, publicat fa ja deu anys per Traficantes de Sueños, Por nuestra salud? La privatización de los servicios sanitarios. També caldria destacar el que no surt en el decret d’alarma, amb un munt de palla sobre si els estancs i les perruqueries poden estar oberts. No hi ha cap mesura que, a tall d’exemple, estableixi la suspensió de pagament d’hipoteques a les persones que perdin la seva feina, o cap instrucció, com ha fet el neoliberal Macron, d’atorgar 20 dies de baixa remunerada als pares amb infants menors que s’han hagut de quedar confinats a casa, o cap prohibició explícita d’acomiadar treballadors, o cap crèdit extraordinari per fer front a una situació econòmica perillosa. És evident que els ocupants  de la llotja del Bernabéu, més presents que ningú en el Consell de Ministres de dissabte, devien tenir por que algú els fes pagar impostos, els seus estimats euros i dòlars tancats en comptes numerats a Ginebra, les seves societats pantalla de Panamà (ben conegudes per munts de revelacions periodístiques) o societat patrimonials pràcticament exemptes d’impostos ben legals en el propi Madrid, un Madrid que fuig en massa escampant el virus radialment.

Ningú no en té ni idea de com evolucionarà tot plegat. Sí sembla clar que el present s’ha gestionat tan malament com en un passat que em va semblar veure en blanc i negre dissabte. Probablement, Espanya s’ha sotmès a una nova prova d’estrès, i a banda de no haver estudiat, s’ha presentat a l’examen ressacòs, després d’una nit d’excessos etílics i d’altres substàncies al·lucinògenes (el discurs d’en Sánchez semblava redactat per Rivera, “Sólo veo españoles”). Per tot plegat, sembla que el problema no és el coronavirus, sinó el virus de la corona. És a dir, el règim, aquesta monarquia constitucional de Cuéntame està més que podrida, i fa aigües per tot arreu, com es pot observar en la pèssima gestió d’aquests dies. Ara bé, el més destacable de tot això són les notícies que apunten a tota la nissaga borbònica, inclosa el titular del negoci, amb acusacions greus per part de la fiscalia suïssa, mitjançant la premsa internacional (i, tímidament, la catalana). 

Veurem què passa en els pròxims dies, i en els pròxims mesos. Tanmateix, res convida a l’optimisme, més aviat el contrari. I difícilment el règim pot tenir credibilitat sinó és capaç d’exigir responsabilitats –o, com a mínim, explicacions- a una corona que precisament simbolitza aquesta estranya i tòxica “unidad y permanencia del Estado”.