Lluís Bertomeu és un periodista i polític valencià. Director de comunicació de Satori Comunicación, columnista habitual d’opinió a La Vanguardia i professor col·laborador a la Universitat Internacional de València, Bertomeu és part del Consell Polític de Demòcrates Valencians, una jove formació valencianista “autocentrada i de trellat”, com ell mateix la defineix. Fa poc vam xarrar amb ell sobre la seua confluència amb el PNB (entre d’altres) a les Eleccions Europees i amb els seus companys sobre les línies mestres del seu projecte.
El director d’esta ponderada revista valenciana, l’inquiet Jordi Sarrió Carbonell, ahir a les tantes de la matinada, supose que pels efectes secundaris de la confinació sobrevinguda, me demana unes lletres davant una de tantes ocurrències que s’escampen per les maleïdes xarxes socials… I esta volta sóc jo el responsable, per una volta que me llance a exercir d’amateur influencer…
La cronologia del desficaci és la següent… al llarg d’esta primera jornada de reclusió domiciliària, per mig del whatsapp del dimoni comences a rebre desofegaments variats, des de meritòries convocatòries pel dia de Sant Josep on els músics valencians de la Federació de Societats Musicals de la CV eixiran al balcó a oferir un concert patriòtic magnífic, fins ràncies pulsacions mitineres per l’Espanya una i no cinquanta-una… Els balcons com expressió política i social, tot molt mediterrani… emulant a la sempre avançada Itàlia…
Arriben les huit de la vesprada i de nou l’èxit de l’aplaudiment públic als nostres sanitaris és un fet, siga des de les finestres o via digital. I passats deu minuts reps un missatge del meu oracle polític allà pels anys noranta, quan se trencaven els dits escrivint a Levante-EMV, el visionari Juan Lagardera, on me suggerix que a partir de demà hauríem d’eixir a la balconada i entonar l’himne valencià.
Justament en eixos moments estava regirant antics dossiers de premsa per a buscar la data on vaig coincidir a la taula i al vi junt Joan Monleón… La nit anterior vaig visionar el magnífic documental que va emetre À Punt al voltant de la seua figura, i vaig reviure eixa trobada al mític Palace Fesol quan a la llavors omnipresent i audaç Joventut Valencianista li van donar un dels nostres premis 25 d’Abril, data de reivindicació històrica de les llibertats nacionals del Poble Valencià, al també irrepetible Lluís Fornés, el qual el va compartir amb El Sifoner. Un sopar mític, junt Carme Miquel, Empar Ferrer, Manuel Molins, Rafa Gassent… que me guarde al racó d’allò sublim de la meua memòria.
I el dia anterior, sorprenentment vaig rebre l’acuradíssima edició commemorativa dels 45 anys de la publicació del “Falles folles fetes foc” del no menys admirat Amadeu Fabregat. Gràcies des d’ací a Perifèric Edicions per la consideració… Un llibre excel·lent signat per un avançat al seu poble i al seu temps… I fill d’un valencianisme conciliador i constructiu, que atenent als pares Eduard Mira i Damià Mollà, ha tingut bons hereus en tots aquells hui mentats, siga Fornés o Fabregat. Fins i tot Lagardera…
Per tant, tot pareixia còsmic, amb les prèvies d’Amadeu i el Monle, amb la proposta patriòtica coral austriacista… quan arriben les nou de la nit del diumenge 15 de març, antic dia de la Plantà de les Falles 2020, i apareix a les nostres pantalles de plasma el Molt Honorable President de la Generalitat Ximo Puig, espentant al Poble Valencià a superar l’actual crisis sanitària i conviure des de la disciplina i la responsabilitat l’estat d’alarma decretat. I el baix signant va vore la llum… què millor que reivindicar l’esfera simbòlica valenciana, tan necessitada d’afecte i consideració, que seguint la conjuntura establerta estos dies, utilitzar les noves vies d’acció cívica per a reafermar la nostra identitat. I per això la boutade de durant nou dies eixir a les nou de la nit a entonar l’himne valencià al nostre balconet i/o finestreta, des del dia 16 fins el 24.
I com sempre passa en tot allò valencià i entre valencians, la divisió servida. Que si des d’Alacant a soles s’escoltarà el silenci, a més d’improperis varis d’alguns acomplexats meridionals que no volem participar d’un projecte territorial comú, fins els talibans de les essències pàtries que encara rebutgen les minúscules senyes d’identitat valencianes que intenten representar-nos a tots. Molt haurem de parlar de la distància que Alacant viu de la resta de la nostra terra, com també de la necessitat de prestigiar els símbols propis dels valencians per apuntalar la nostra feble consciència com a poble… i no és ara ni el moment en este lletres d’urgència.
Que encara estem amb polèmiques estèrils als voltant del nom de la nostra terra, la seua bandera, el seu himne oficial… a més d’allò més important, retrocedir en els anhels de vertebració de tot el territori de las Comunitat Valenciana, puix malament anem i pitjor pinta… En tot cas, hui eixiré a entonar el nostre himne, ja que bona veu de baríton en tinc. I per als més punyents o atrevits, per suposat amb la versió de 1955 baix els plecs de la nostra Senyera, amb permís del Mestre Serrano. Agur!
