Com vam dir ahir al nostre editorial, durant aquestos dies oferirem un contingut especial per tractar d’oferir alternatives culturals i d’oci per fer plans aquestos dies de quarantena i, tanmateix, subvertir-vos un poquet. He pensat que, com als mitjans de comunicació i a les xarxes socials és pràcticament impossible trobar continguts que no tracten sobre el COVID-19, el millor refugi per desconnectar una estoneta està a la literatura. Ací us deixe tres llibres que, pense, susciten debat des d’una perspectiva interessant i animen a seguir investigant sobre els temes que tracten. Els he escollit per motius diversos, però n’estic ben segur que us impressionaran tant com m’han impressionat a mi.

1. La conjura dels necis, de John Kennedy Toole

Era un dia com qualsevol altre. Corria l’any 2014 i jo em sentia l’adolescent més revolucionari del món escoltant el Nega a Los Chikos del Maíz. Quasi sense adonar-me’n vaig començar a consumir cinema clàssic i vaig descobrir Billy Wilder, el cinema soviètic de Eisenstein o els documentals subversius de Michael Moore. A més a més, vaig començar a sentir molta curiositat per la política internacional i sentir per primera vegada noms com el d’Arafat o Ariel Sharon. Jo em sentia a un xicotet vaixell que eixia del riu per enfonsar-se per primera vegada al Mar Mediterrani.

Per sort, sempre vaig contar amb l’ajuda dels meus profes de l’institut públic del meu poble, que em deixaven el seu pen drive per poder veure les pel·lis que ens recomanàvem entre amics i professors. Escoltant Mi novia es de derechas vaig sentir parlar per primera vegada del psicoanalista alemany Erich Fromm, de qui després aprendria moltes coses sobre l’amor i sobre com gestionar les meues relacions. Escoltant Estilo Faluya, però, vaig sentir per primera vegada una frase que ha marcat l’evolució del meu pensament polític: “Ignatius Reilly, La conjura de los necios, hay que ser idealista sin olvidar que todos tenemos un precio”.

Després de tindre aquesta frase ressonant al meu cap, vaig decidir buscar a Google qui era eixe Ignatius J.Reilly de què parlava aquella cançó que tant em fascinava. Tenia tan bona pinta que, en una de les meues primeres incursions en solitari a València, vaig adquirir-lo meravellat. I vaig tardar un mes en devorar-lo, ja que em fa molta llàstima acabar-me prompte els llibres que vertaderament m’agraden i els gaudisc pàgina per pàgina, tornant a rellegir i marcar els fragments que més m’agradaven.

El llibre tracta sobre un Quixot, dels que ja no queden; Igantius Reilly és un idealista, tant que hi viu al seu propi món. Molt llegit i fermament defensor de la transformació social, és tan intransigent que viu amb sa mare a un xicotet habitatge de Nova Orleans i es nega a aconseguir un treball, que considera una imposició de la societat contemporània. Esta situació arriba fins el punt que accepta amb total normalitat que la seua mare cuide de la casa i treballe i el mantinga, fent esforços sobrehumans mentre ell roman a la seua habitació llegint i criticant programes brossa de la televisió.

L’autor realitza —aprofitant l’humor i el destrellat dels personatges— una crítica a la societat contemporània i als valors del consum i la moral del treball protestant. Mentrimentre, aprofita per donar canya a la classe mitjana i la seua mancança de compromís polític, mostrant com aquesta mira cap a altre costat quan la gent del seu entorn es troba amb problemes. La divergència entre la realitat material existent (el ser) i la realitat idíl·lica que moralment i política imagina el protagonista (el deure ser) dóna peu a una història sublim amb una narració de 10 que va costar el suïcidi al seu jove autor. Després d’una lluita molt llarga per tractar que li publicaren La conjura dels necis sense trobar resultats el seu autor Kennedy Toole es va suïcidar, víctima de l’idealisme que tan àcidament havia criticat.

2. Teoria King Kong, de Virginie Despentes

Abans que comencen els comentaris agressius, diré que crec fermament que els tios també hem de formar-nos i aprendre sobre feminisme(s), al temps que tractem d’acabar amb els privilegis i prejudicis que tenim, fruit d’una societat patriarcal. En aquest context vaig decidir llegir per mi mateix i sense intermediaris un clàssic del feminisme més controvertit: Teoria King Kong, de Virginie Despentes. Despentes és una feminista francesa que reflexiona sobre el seu paper al món com a dona amb un ànima punk. A partir de les seues experiències Virginie conta com ha anat reflexionant sobre alguns dels principals debats que té el feminisme dins del seu si.

Sempre incorrecta i malparlada, Virginie dedica el seu llibre a “les invendibles, a les tortes, a les tortes, a les que porten el cap rapat, les qui no saben com vestir, les qui tenen por de la seua olor corporal, les qui tenen les dents podrides, les qui no saben com muntar-s’ho, eixes dones a les qui els homes no els fan regals”. Dedica el llibre a “eixes que follarien amb qualsevol que volguera follar amb elles, les més putes, les més zorres, les qui tenen el cony sec o tenen panxa…”.

https://youtu.be/4PiEHSytlWs

Tota una declaració d’intencions la del pròleg d’aquest llibre, que fonamentalment presegueix l’objectiu de qüestionar els dogmes i les arrels del discurs feminista contemporani. Entre altres qüestions, conta com va exercir la prostitució, que —fins a cert punt— defensa sota la tesi que “tothom es prostitueix a la vida”. L’altre dels aspectes polèmics del llibre és el de la relació entre homes i dones i la reivindicació del vertader alliberament sexual per a homes i dones. Aquesta qüestió es tracta sota el tràgic fet de la violació. Violada quan era jove a un cotxe per un grup de xics, explica amb molta valentia el que va suposar eixa tragèdia a la seua vida, i analitza les relacions de poder entre els dos gèneres.

3. Espectros de la Movida. Por qué odiar los años 80, de Víctor Lenore

Molts anys més tard, però, casualment gràcies a les baralles de diumenge que tenen a Twitter el Nega de Los Chikos del Maíz amb ell, vaig conèixer el periodista cultural Víctor Lenore. Periodista de raça dels que queden molt pocs, és un amant de la provocació i del periodisme de filtres, d’eixe que et deixa embadalit uns minuts després de llegir quelcom. Si bé l’havia llegit amb freqüència a les seues suggerents entrevistes on sempre aprofita per qüestionar les coses des de la seua arrel —ací aquesta on descobrireu la persona darrere de Kiko Matamoros— mai havia imaginat com serien els seus llibres.

Espectros de la Movida és un llibre provocador i molt ben documentat a parts iguals. El periodista populista que més pals rep a esquerra i dreta planteja una tesi molt profunda al seu llibre: La Movida no va ser tan roïn com la ven l’esquerra malgrat la seua baixa qualitat musical ni un període musical i cultural que siga necessari guardar en la memòria. Un poc en síntesi amb el que planteja el periodista musical Eugenio Viñas sobre la Ruta Destroy al seu podcast València Destroy: “van ser anys de perversió, perdició i exploració de les llibertats que havien estat negades durant 40 anys de Franquisme”. Per tant, si bé hi ha un discurs oficial que es difon des dels principals mitjans de comunicació espayols que exalta La Movida i la ven com un esdeveniment cultural sense precedents, Lenore la desmitifica sense faltar-li al respecte ni caure en l’infantilisme en què moltes vegades es cau des de l’esquerra.

Totes aquestes qüestions es tracten en un llibre que —com també ocorre a l’obra d’Eugenio Viñas— és molt fàcil de llegir. Les referències, en cap cas, resulten fastigoses ni diciculten la lectura, sinó que afavoreixen que l’obra de Lenore es convertisca en un cant coral, amb una tesi molt clara que no socava la diversitat de veus que es presenten i molt ben dirigit i coordinat. Així, treballs com aquest són necessàries per (re)escriure la història i esborrar les línies entre les tesis hegemòniques —la història oficial— i les contrahegemòniques —la visió alternativa de la història que no sol ser accesible als principals mitjans de comunicació—. D’aquesta manera i aprofitant la seua transversalitat l’autor aconsegueix plantejar una nova visió sobre La Movida que a ningú deixarà indiferent. Consideracions ideològiques a banda, Lenore mai defrauda. Us deixe amb aquesta cançó de Los Chikos del Maíz que, causalment, comparteix molts plantejaments amb el llibre de Víctor Lenore.