El passat 4 de març es va portar a terme una taula rodona a la universitat Pompeu Fabra amb l’objectiu de reflexionar sobre la interseccionalitat dins el moviment feminista. Amb motiu del 8 de març, Miriam Habiti, Jessica Sala i Desirée Bela-Lobedde van expressar el seu punt de vista. A continuació, una reflexió personal sobre els nous reptes del moviment actual.
La Miriam Habiti, consultora de comunicació i feminista, obria la taula rodona organitzada per la plataforma juvenil deba-t.org amb una crítica al feminisme hegemònic i mediàtic: “Hem tardat moltíssim a trobar un espai en aquesta lluita. Fins i tot, hem tardat a saber si teníem un espai. És hora de començar a entendre que hi ha més d’un feminisme”.
La interseccionalitat és un concepte que postula que el gènere, l’ètnia, la classe, la religió, i d’altres característiques biològiques o culturals, xoquen entre si provocant més d’una discriminació vers la persona. “Una dona blanca, heterosexual i amb estudis no patirà les mateixes injustícies que una dona afrodescendent o d’origen àrab”, indicava la Miriam. “El feminisme ha d’entendre que és impossible representar a totes i cada una de les dones, perquè les vivències són distintes i el paternalisme no ajuda”, afegia Desirée Bela-Lobedde, activista afrofeminista i comunicadora.
Els reptes dins el feminisme
S’ha de començar a aplicar la interseccionalitat de forma eficient dins el moviment feminista. Només d’aquesta manera es podrà fer el salt a l’educació a l’àmbit ciutadà i institucional. Per tal que això sigui possible, s’ha de dur a terme una reformulació de què és el feminisme com a doctrina, de la seva definició. Doncs, tal com postulava la Jessica Sala, portaveu de l’associació Guineocatalana Bisilia, fins que no es reconegui l’heterogènia social serà impossible assolir una igualtat real per a cada dona.
Durant la manifestació del 8M i els actes organitzats els dies previs no s’han vist referències ni denúncies a la situació infrahumana que les dones refugiades síries i turques estan patint en la seva fugida i/o en l’arribada a Lesbos (Grècia). El fet que un grup d’ultradreta digui a un conjunt de refugiades i embarassades: “¡Zorras, que folláis como conejos!”, hauria d’haver-se situat en primera posició en l’agenda setting de les entitats.
En segon lloc, es requereixen més tallers que eduquin des de la interseccionalitat. L’existència d’associacions conformades per dones migrades no és suficient, doncs, sovint, les dones blanques privilegiades entenen aquestes organitzacions com una realitat apartada de la qual no tenen per què informar-se. És per això que la interseccionalitat ha de ser una característica intrínseca de cada entitat, no només amb la presència de dones de diferents nacionalitats o orígens, sinó també amb actuacions on el racisme sigui un problema tan greu com el masclisme. “Fa temps em van dir que el 8M no era espai per a lluitar contra el racisme. Les realitats, encara que no ens afectin, existeixen, i és això el que s’ha de començar a instal·lar en la nostra mentalitat”, criticava Desirée Bela-Lobedde.
En tercer lloc, les tres ponents van posar èmfasi en la importància de donar presència a les dones racialitzades en tot el moviment feminista, i no només en el bloc corresponent al racisme o la interseccionalitat. Aquesta integració farà possible la presència intrínseca de la transversalitat en el moviment. En addicció, es trencarà amb el paternalisme i la falsa creença que les dones racialitzades depenen o, han d’aprendre, de les dones blanques occidentals. “Penso en la pel·lícula Mary Shelley. La seva directora és Haifaa al-Mansour, d’origen àrab. O en el moviment #MeToo, iniciat per una dona negra, Tarana Burke. Per què no es parla d’elles?”, criticava Miriam.
Els reptes a les institucions polítiques
El canvi també ha de ser visible a escala de polítiques públiques, tenint un impacte global en el conjunt de la societat. Perquè això sigui possible, s’ha de posar el focus en la socialització primària de l’individu, és a dir, en l’educació que els humans adquirim durant l’etapa d’infantesa i adolescència.
La creació de plans docents on la perspectiva de gènere i la interseccionalitat sigui cabdal per tal de garantir l’estudi de les dones racialitzades al llarg de la història i trencar, així, amb la manca de referents. “A les escoles només es parla de nosaltres quan toca estudiar l’esclavitud. Se’ns presenta com a dones passives i se suprimeix l’anàlisi de la resistència a la colonització”, deia Desirée.
També es necessita educar els docents i a les docents per tal que deixin de treure importància a assignatures tan fonamentals com Ciutadania o Ètica. És en aquestes matèries on es podrien portar a terme activitats pràctiques enfocades en la interculturalitat, la creació d’espais de diàleg, recerca, etc.
Finalment, el tarannà acadèmic i intel·lectual que el discurs feminista ha anat adquirint en els últims anys és perillós. Es necessita actuar localment per tal d’aconseguir un impacte global, creant activitat culturals feministes per part dels Ajuntaments per mitjà de diners públics. Només així s’aconseguirà que la lluita sigui accessible a tothom. Per tal que aquesta proposta sigui viable, no crec que sigui suficient amb la imposició de quotes com a mesura d’acció positiva. Em baso en la següent frase, extreta del llibre Más políticas para otra política d’Ángela Paloma: “La clau no és que hagi dones en els llocs de poder. La clau del canvi, del canvi social i del canvi polític, és que les dones que accedeixin als llocs de decisió siguin feministes”.
