L’any 2001, l’editorial Kale Gorria va publicar Un rei per cop, una biografia, més que no autoritzada, clandestina, sobre l’actual rei emèrit dels espanyols. La previsible possibilitat de repressió va fer que el volum, que va circular de manera discreta, s’hagués d’editar a la banda basca de l’estat francès, mentre que el seu autor o autora es camuflava sota el pseudònim “Patrícia Sverlo”. Les prevencions són poques quan es despullen els pilars que sostenen precàriament l’estat profund espanyol. 

La figura de Juan Carlos de Borbó, el més semblant a un hereu adoptat pel dictador Franco, havia gaudit, més que d’una protecció exagerada, d’un veritable blindatge públic. Fins el tombant del segle passat, amb una globalització adolescent i sense xarxes socials, els mitjans convencionals vestien d’heroisme i santedat un individu amb episodis foscos, destinat a encarnar el relat d’una Transició com a mite fundacional de l’Espanya contemporània.

A Catalunya, una nació a qui la història ha modelat llibertària i descreguda, no trigà a aparèixer el virus de la crítica. Una crítica social (recordem alguns programes televisius amb un Toni Soler i un Miquel Calzada disposats a construir-se una reputació d’Enfants Terribles) que contrastava amb un llarg idil·li monàrquic compartit per l’antic espai convergent i “Vanguardista” detectable en l’assiduïtat de visites reials on el monarca trobava més indiferència ciutadana que passió o hostilitat.

La realitat és que el rei caminava despullat, encara que eren poques les veus a denunciar-ho. En una Catalunya de capelletes intel·lectuals i periodístiques, dissentir tenia el preu del bandejament, i només des d’espais minoritzats (com ara l’anarquisme, l’independentisme i un grapat d’outsiders vocacionals) es plantejaven relats alternatius, coincidents amb el món abertzale, d’on sortiria la primera bomba biogràfica editorial, com dèiem, encara prou clandestina. Ja aleshores, només en cercles reduïts i insonoritzats, i en un món on les històries oficials encara es dirimien entre els grans diaris i els grans grups de comunicació, ja es coneixien les seves pràctiques irregulars en el món dels negocis (amb les seves amistats perilloses del Golf) o comportaments “poc honorables”, per dir-ho d’una manera suau, per a qualsevol pare de família. 

La paradoxa és que, probablement, en aquest lapse de protecció per part de l’establishment, els seus negocis i secrets de família devien ser més intensos i de naturalesa més sòrdida que els que començaria a mostrar a partir del moment en què els atacs i desconfiança respecte a la persona i la institució es van intensificar, ja en aquest segle. De fet, pel que explica The New York Times, la fortuna personal, avaluada entre 1.800 i 2.300 milions d’euros, devia ser obtinguda principalment en aquesta època. I tanmateix, el descrèdit públic, en base a escàndols familiars, econòmics, sexuals, o fins i tot ecològics (recordem els episodis de l’ós emborratxat Mitrofan i les expedicions per carregar-se espècies protegides a l’Àfrica) van acabar per forçar-lo a dimitir sense que el seu espai de protecció, el seu establishment monàrquic, els mitjans tan ben controlats per nuclis estrets de l’estat profund, no van oferir cap explicació raonable.

Què ha passat en els darrers anys perquè la seva estrella hagi perdut tot el combustible i pugui extingir-se? Des d’una perspectiva d’historiador, hauríem de plantejar diverses hipòtesis, com ara les ànsies destructives d’un Aznar republicà que voldria la corona per a si mateix (i que se l’hauria de disputar de manera fratricida amb el seu propi ego). Tanmateix, com a poc partidari de les teories conspiratòries, més aviat veig els moviments tectònics en el si del mapa social de l’estat, amb una perifèria que ha desconnectat del tot amb el projecte espanyol, i una generació que vol posar fi a l’herència franquista encarnada en el cap de l’estat i la família que l’ocupa i que no va votar la Constitució a punta de CETME amb televisió única i elevades taxes d’analfabetisme funcional. També, és cert, podríem interpretar les tensions creixents en el sí d’una Espanya que no se suporta a si mateixa, i que pot esclatar en qualsevol moment, a còpia de forces centrípetes i centrífugues que auguren una commoció estel·lar, i a les quals l’actual inquilí de la Zarzuela no fa sinó llençar benzina al foc a còpia de la seva irrefrenable tendència a l’autoritarisme i les simpaties pel nacionalisme castellanista més recalcitrant i caspós.

Les revelacions d’aquests dies sobre els 100 milions d’euros obtinguts com a comissionista en l’adjudicació a l’AVE de La Meca (amb una Aràbia Saudita, client preferent d’una indústria armamentística espanyola que forneix de bombes llençades contra civils al Iemen), dipositats a Suïssa, i els 65 milions regalats a la seva examant Corinna Zu Sayn Wittgenstein són sospitoses. Per què ara? Es parla de la venjança d’un d’aquests personatges de les ombres, en Villarejo. També podríem imaginar que una Europa farta de la supina inutilitat i incompetència de les elits espanyoles. Podem pensar en una disputa creixent per l’hegemonia entre diversos sectors del propi estabishment, amb unes noves elits disposades a reemplaçar les velles. I, no treiem mèrits, hauríem de parlar d’una profunda mutació d’unes noves generacions no disposades a pagar per les velles hipoteques de la Transició, i d’uns catalans d’un insubornable republicanisme que fan la vida impossible als amants de les reverències. Recordem que l’inici d’aquest segle va estar caracteritzat per un moviment molt intens i interessant d’una recuperació de la memòria històrica. En certa mesura, denunciar els abominables crims dels franquistes, ha estat una manera d’impugnar l’statu quo present. Que sorgeixin espais reaccionaris com Ciutadans o Vox (que fugen esperitats del Parlament cada vegada que es recorda com els seus avantpassats biològics i ideològics torturaven gent a Via Laietana), no deixa de ser la confirmació que Espanya no ha fet cap Transició a la democràcia, sinó que ha tractat d’anestesiar la societat espanyola i promoure l’amnèsia col·lectiva com a instrument de perpetuació en el poder.

Tanmateix, el més ridícul de tot és el galdós paper d’un PSOE al rescat d’una monarquia decrèpita, evitant que la veritat surti a la llum, en base a una interpretació interessada d’una inexplicable i immoral inviolabilitat d’un personatge que, més enllà del seu paper institucional, ha fet prou mèrits per esdevenir indigne des de tots els punts de vista possibles.

Ara bé, evidentment, el paper cerimonial i simbòlic va molt més enllà. Si bé és censurable allò que ha fet (o que no ha fet, com ara fer de moderador d’acord amb les obligacions que tenia amb una constitució feta a mida), en realitat, el rei emèrit ha exercit amb excel·lència de portaveu d’unes elits extractives que han arrossegat Espanya al costat de l’abisme econòmic, social i ètic. Portaveu i model, en el sentit que l’evasió d’impostos, més que una pràctica, sembla haver estat una olimpíada del frau en base a societats patrimonials i fórmules diverses que es tradueix, a la pràctica, en una aristocràcia tancada (Ibex 35 i els amics) que recorda a aquella noblesa al voltant de Lluís XVI que, mentre el regne entrava en fallida no volien renunciar als privilegis de l’exempció d’impostos. La realitat és que una classe mitjana assalariada demogràficament feble i salaris modestos és la que suporta un estat que fa AVEs entre Madrid i Villabotijos de Arriba, mentre que el percentatge d’inversió en educació pública respecte del PIB se situa entre Laos i Paraguai

Una de les poques coses realment pràctiques de la globalització i la proliferació de xarxes socials és que resulta més difícil controlar un discurs oficial. No costa a qualsevol persona amb un mínim d’educació mitjana o superior accedir a les investigacions de La Tribune de Geneve, el New York Times o Le Figaro, o accedir als reportatges televisius que cap cadena generalista gosa emetre. O periodistes valents que es dediquen a difondre els escàndols. Evidentment, com a espai en disputa, també hi ha exèrcits de bots i trolls en una disputa pel relat, amb unes forces obscures que potencien Vox, Ciutadans, o quasevol altre element intoxicador. Tanmateix, el cotó no enganya, i la realitat és que malgrat la protecció agònica d’un règim que tracta de sobreviure a l’Europa moderna (i a la incombustible capacitat dels anarco-descreguts catalans de tocar els nassos), assistim a una decrepitud reial. Com dèiem, l’estrella s’apaga. Ja no queda més hidrògen ni heli per cremar. I la incògnita és endevinar si, simplement es convertirà en una nana blanca, o bé pot esclatar com una supernova, enduent-se el règim postfranquista per davant.