Pits que alimenten, alçats o caiguts. Pits grans, petits o minúsculs. Pits operats, per estètica o per una malaltia. Pits joves, tatuats, adults o de vuitanta-cinc anys. Mugrons, grans, més grans que els pits, mugrons petits, mugrons ficats cap endins o mugrons peluts. De totes les mides i de tots els colors són les TETAS que Berta García-Lacht ha volgut ensenyar des de 2015 al Projecte TETAS.
“L’objectiu del projecte era que arribés al típic que diu: quin fàstic, pits amb pèls!”.
L’hivern de fa cinc anys l’artista vivia a Berlín, estava sola a casa i, com a qui li ve de gust menjar xocolata, va decidir moure’s per imaginar una exposició sobre diferents tipus de pits, “d’aquells que no havia vist mai, com els pits de la meva àvia. Només havia vist aquells pits de dona gran, però no tenia cap altre referent dels cossos de les dones en les diferents etapes de la vida. Així de simple va ser” explica asseguda al mig de la sala on són exposades més de seixanta fotografies de pits que arreplega el seu projecte.
No va ser fins un any després, quan ja era a Barcelona, que va començar amb el projecte: “els primers dos mesos van ser bastant senzills, eren dones d’entre divuit trenta anys, fàcils de localitzar. El moment complicat va ser quan havia de trobar dones de més de seixanta i setanta anys. Vaig haver d’anar a casals de gent gran i abans que comencessin les seves activitats demanava que em deixessin un espai per explicar el meu projecte i veure si alguna volia participar-hi, ja que quan aconsegueixes una ja era molt més fàcil perquè explicaven l’experiència a la resta”.
Algunes de les amigues de la Berta han vingut a la inauguració del Projecte TETAS al Pati Llimona, com la Sara i l’Ana, que van ser de les primeres a participar-hi i expliquen que van viure l’experiència amb molta il·lusió. “Tot va quedar entre amigues, va ser divertit, amb molta naturalitat i ara que ho veig m’adono que no existeix un prototip de pits hegemònic” explica emocionada la Sara després d’haver passat una estona buscant els seus pits entre les fotografies. “Crec que a mi potser em donava una mica més de vergonyeta però va ser molt guay. Ara que estic aquí penso en què ens venen un tipus de pit bonic i perfecte però la realitat no és aquesta, hi ha de totes les maneres i formes possibles i crec que no haurien d’estar amagats per això” diu l’Ana, que ha estat identificant els pits de les seves amigues fa uns moments.
Pel passadís que porta a la Sala Ruïnes del centre cívic es comença a veure un vídeo; són les reaccions de la gent en veure els pits retratats per la Berta pels carrers de Barcelona, els mateixos que ara s’exposen la històrica habitació del Pati Llimona. A poc a poc la saleta comença a omplir-se de curioses -i també de curiosos- que vénen a gaudir del projecte. Moltes de les dones que observen les fotografies impreses dels seus -tan diferents- pits són conegudes de l’artista, com la Laura, de seixanta-quatre anys i la Montse de cinquanta-nou. Les dues dones reivindiquen la visibilització de la forma dels “pits naturals, reals” i, quan pregunto sobre què hauria passat amb aquest projecte si ens trobéssim als seixanta, bromegen; “als seixanta ens dirien que som unas pendonas” tot i que després, es paren, i reflexionen: “hem avançat en molts aspectes però en d’altres no sé què dir… crec que abans érem molt més moderns que ara en general” es queixa la Montse.
Però a les ruïnes del Pati Llimona el Projecte TETAS no té només espai per fer una exposició: els tallers i les sessions fotogràfiques estil Berta Garcia-Lacht, també hi són.
Assegudes en forma de rotllana i envoltades per les obres d’art de la Berta comencem la taula rodona. L’artista explica la història del projecte i, respon a la meva pregunta sobre quina pot ser la característica dels pits més invisibilitzada: els pèls. Coincidim que potser són pèls que ens traiem per inèrcia, no han de ser-hi allà? No volem que hi siguin? Estem acostumades que no hi siguin o creiem que som les úniques que els tenim?, sigui com sigui… què no són iguals que els de les aixelles o les cames?
Parlem de feminisme, de com de necessària és la normalització que els pits són diversos i que n’hi ha tants com de dones, de la censura a Instagram o Facebook, i fins i tot de les impressores que censuren. “Vaig haver de ficar un mapa com a primera pàgina del pdf on estaven les fotografies perquè la impressora no em cancel·lés la impressió” explica encara incrèdula.
El taller acaba amb una proposta de la Berta, una sessió fotogràfica -és clar, optativa- com una forma d’endinsar-nos al cor del projecte, a la creació de les impressions de les quals avui, i fins al 23 de març, es pot gaudir al centre cívic.
L’estudi de fotografia del Pati Llimona no s’assembla al que va ser l’estudi on la Berta retratava pits; el soterrani del local “hippy” -com descriu una amiga de l’artista que ha volgut fer el taller- d’una amiga seva on passaven molt fred. Ara l’estudi és una saleta que conté part de les ruïnes romanes del centre cívic, amb tot de focus, trípodes i molts cables.
Trepitjo les acolorides rajoles romanes per fer una rotllana amb les set dones que, com jo, han decidit participar en la sessió de fotografia. Sembla que ens coneixem d’abans, fem bromes i riem, però en realitat no ha passat més d’una hora des que ha començat el taller.
És el meu torn, estic emocionada, mai m’havien fet una sessió de fotografies i és el primer cop que anava a ser ensenyant els pits, segurament com per a la majoria de les dones que hi érem allà. Trec la cadira que és a sobre del gran mural blanc de l’estudi il·luminat per dos focus que crec, l’acabaran per desfer, i em fico, erigida, davant de l’objectiu de la Canon. “Quin collar més bonic” em diu la Berta referint-se al símbol del feminisme de plata que penja del meu coll, “agafa-te’l amb la mà esquerra” i… clic!, clic! Girada, seria, somrient, ensenyant els pèls de les aixelles, recta, capgirada, amb ulleres, sense i acalorada pels dos focus que m’han cegat, acaba el meu torn.
L’exposició de Berta García-Lacht al Pati Llimona no li queda massa temps, però potser viatja per la resta d’Espanya. A l’artista li agradaria fer-la córrer per “Madrid, una ciutat multicultural on pot arribar a molta gent, i també a zones rurals, no tan urbanites”. La qüestió és que arribi, que viatgin els pits i que moltes més persones se n’adonin del que una dona va comentar al taller: “Pensava que els meus pits eren els diferents però m’he adonat que són tots diferents entre ells”, perquè com diu la Berta “si no ho veus, és com si no existís”. I, per aquest mateix motiu, ja treballa en un curtmetratge relacionat amb el Projecte TETAS i en l’escriptura d’un nou projecte audiovisual.
