QUIET’S? | Alejandra Martínez de Miguel

Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

Alejandra Martínez de Miguel, poeta dels versos sentits, plorats i recordats. Partint d’experiències quotidianes que neguem o oblidem, des del cor, des de les entranyes, criden i són impossibles de silenciar. Perquè l’artista ens les fa reviure amb una expressivitat tan sincera que ens abraça, pero sobretot, ens fa riure.

Amb ella aprenem a somriure-li a les anècdotes com a eina de revolució, contra les opressions, contra els breus relats menyspreats per un sistema apàtic, hiperracional i individualista, és a dir, patriarcal. Per això, ens endinsem en el seu món per veure quines fortaleses mantenen aquest humor tan punyent:

Quina consideres que és la teva primera obra?

M’ha vingut a la ment i crec que és el més real… Quan vaig acabar l’escola d’interpretació, vaig fer un microteatre, que és la primera cosa que he fet autogestionada, anomenat “L’art d’entendre al pacient”, i era un microteatre amb una amiga.

La teva cita preferida? De qui és?

La veritat és que no tinc cites preferides perquè la majoria se m’acaben oblidant. En veritat, és al contrari, tinc un munt, tinc un quadern on les vaig apuntant. L’utilitzo, el visualitzo recurrentment però no tinc una que digui “ai, aquesta és la cita”, perquè no me la sé la veritat. Sí que hi ha una frase que he escoltat fa un temps perquè la va citar Lorena Gil Maldonado en un article seu però no sé de quin escriptor o escriptora és, o de quina persona és, però que m’ha retrunyit bastant i estic escrivint sobre ella que és: “escriure bé s’aprèn per enveja”. Ah sí, l’he trobat, és de Colmenero. No és que sigui la meva cita de referència, ni res per l’estil, però bé, em va ressonar molt i per això estic escrivint sobre ella.

De quin color i en quin to visualitzes els records?

Ai… Doncs, a veure, deixa’m un moment… M’ha sortit una barreja de groc, taronja, colors càlids.

Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

La veritat és que hi ha moltes escenes de cinema que m’han marcat en etapes diferents de la meva vida i clar, no puc triar una. Hi ha una pel·lícula que és la meva pel·lícula preferida de la meva jo més adolescent que a vegades quan me la pregunten es queden una mica com: “en serio?”. Però sí que ho és, es diu “Una sèrie de catastròfiques dissorts” de Lemony Snicket. És com una pel·lícula per a nens, per a adolescents però surten Jim Carrie i Meryl Streep, a mi em sembla un pel·lículàs, la veritat. I hi ha una escena, bé, té mega escenes, però diguem que un dels protagonistes, el comte Olaf, que és Jim Carrie, que uns nebots seus es queden sense pares i ell els ha d’adoptar i viu com en una espècie de mansió apartada on fa reunions de teatre, perquè l’és actor també. Tota la pel·lícula té una estètica com molt fosca i tètrica. I el moment en què arriben a la casa i ell està mirant, hi ha molta referència a l’ull que després s’entén el perquè. Tota aquesta pel·lícula em quedaria amb moltes escenes, ja no sols per l’estètica que em fluixeja, sinó per tot el que em va suggerir sent molt més petita. Però aquesta escena quan els ensenyen als nens la casa… em va encantar. M’encanten les pel·lícules de nens amb habilitats especials… i tampoc et sé dir per què. Em va agradar molt el guió i l’estètica. A més tot el que jo creo no té aquesta estètica però m’agrada molt consumir-la.

Una altra escena que m’ha vingut a escala emotiva, on m’han trencat en canal, és de les últimes que he vist al cinema, l’escena d’Intellestar, quan ell, on el temps ha passat molt de pressa perquè s’ha canviat de planeta, es posa a observar els vídeos dels seus fills i de sobte han crescut un munt. Aquesta escena, com li canvia la cara, també a nivell actor, que just esclafeix a plorar, aquesta escena em va matar, em va partir. També com està rodada, com està ell… Em va commoure moltíssim de sobte veure el pas del temps a través d’ell, com ell està igual i els seus fills han crescut tant.

Hi ha una escena d’una pel·lícula que la vaig descobrir fa poc a ara ha sortit la segona part que es diu “Petites mentides per està junts”, una pel·lícula francesa on surt Cotillard, entre altres, perque hi ha un càsting increïble. La primera part “Petites mentides sense importància”, comença amb un pla-seqüència d’un dels protagonistes en una discoteca, està ballant, a més es roda a París i a mi totes les pel·lícules franceses la veritat és que m’agrada molt la seva estètica, bé, doncs surt de la discoteca, de sobte és de dia, agafa la moto, es fuma un piti, tot això un pla-seqüència de dos minuts fins que un camió l’arrasa. Em vaig quedar… És mortal i la veritat és que els plans-seqüència m’agraden molt.

Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

Jo crec que el meu objectiu en la vida està bastant lligat al meu treball i als meus somnis. Suposo que realment, el meu objectiu dit de manera ràpida i gran, seria poder treballar del meu i poder ser feliç, i bé, viure. Tenir diners, una qualitat de vida treballant del meu, a part d’estar amb la meva família, tenir salut. Però així, sense especificar, seria això. Una cosa més concreta seria treballar com a actriu, poder dedicar-me a això, però més enllà d’això, sento que el meu objectiu últimament s’està conformant cap a altres llocs, que continuen tenint a veure amb l’èxit actoral, però també estan molt relacionats amb ficar-me en una cosa educativa, en política. Però crec que encara queda temps perquè això es desenvolupi… Encara que, bé, a vegades sí que sento que tinc un objectiu. A vegades sona utòpic, però més que tenir un és vull tenir-ho, perquè em mobilitza, perquè em fa crear més contingut.

I el sentit… indiferentment de quin sigui el teu objectiu, crec que per a trobar el sentit o el valor que li vols donar a la vida sí que fa falta tenir un objectiu. Encara que sigui, m’aniré a una cosa molt petita però molt important, tenir un hort, o llegir x llibres, o que els meus avis puguin viure en no sé on o tenir un bufet d’advocats o viatjar pel món… mirant.ho transversalment, sí que crec que és important tenir metes on arribar.

En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?

El primer que m’ha vingut és la Rosalía perquè m’agrada molt la seva música i ella com a artista però sincerament, crec que en una apocalipsi poc m’ajudaria, amb tots els meus respectes a ella com a persona… llavors… complicat… molaria algú que tingués iniciativa…. a veure… doncs mira, et diré a algú d’espanya per tancar una mica perquè si no em perdria… triaria Carmen Machi. M’agrada, és gran, la veig amb una personalitat potent… encara no he treballat amb ella, doncs almenys quedar-me amb ella.

Tria una característica que admiris de la humanitat

Diria l’empatia, que a vegades brilla per la seva absència. És una de les coses que més admiro d’una altra persona. Però encara que a vegades tots vivim tan tancats en el nostre jo, se’ns oblida l’altre i l’empatia se’ns perd, l’estem treballant.

Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

Cantaria alguna d’Estopa, en concret, la de Vacaciones… És que per a mi, Estopa en un karaoke és el millor que em pot passar en la vida. I de Melendi, la de Novia a la fuga.

Ens comparteixes una mania curiosa?

No sóc per a res maniàtica encara que potser la meva família i els meus amics diuen que “sí, però a mi no m’ho sembla”. Però abans de recitar, necessito per sortir segura, repassar els poemes dues voltes senceres. Però per exemple, si la bitlla és d’una hora, necessito repassar els poemes d’una hora sencera, una volta i una altra volta. Clar, a vegades no em dóna temps i abans de sortir a recitar, estic acabant de repassar l’últim. I generalment ho repasso en silenci i gesticulant un munt. I si no tinc temps, m’angoixo. A vegades hi ha recitals on no tens un lloc per a estar a part, llavors necessito anar-me’n a una cantonada amb mi mateixa perquè sento que si no m’oblidaré en l’últim moment, encara que porti fent-los un any.

Què penses del nudisme?

Estic molt a favor. Òbviament, en els llocs permesos perquè en la resta de llocs està molt mal vist. Però a mi m’encanta. De fet, sempre que puc, vaig a platges nudistes… de fet, jo, personalment, estic súper a gust. Per mi estar sense roba, excepte ara a la meva casa perquè fa un fred de l’hòstia, però més a l’estiu, estic molt a gust, em sembla el més còmode del planeta terra. I ho passo fatal quan hi ha platges que no i crec que hi ha un judici de valor molt gran.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Rufián defensa mantenir la taula de diàleg

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha apostat aquest dimarts per mantenir oberta la taula de diàleg per resoldre el conflicte polític a...

ERC dona per fet que les eleccions seran el 7 de febrer

El president d'ERC al Parlament, Sergi Sabrià, ha donat per fet aquest dimarts que les eleccions a Catalunya seran el diumenge 7 de febrer,...

La segona Biennal de Pensament convoca 174 experts per pensar el futur de la democràcia, la tecnologia i la ciutat

La segona edició de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta se celebrarà del 13 al 18 d'octubre amb 174 experts. La crisi de la...

Guerra oberta entre Podemos i Lesmes

Unides Podem ha acusat la dreta, i especialment el PP, de "parapetar-se" darrere del rei Felip VI i "posar el focus" en les crítiques...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca