“Preparem-nos”, va repetir diverses vegades el President Puigdemont a Perpinyà el passat 29 de febrer. Tot i que discrepo en la manera de transmetre el missatge, crec que té raó: bona part de l’independentisme fa temps que intenta assumir la situació política actual però encara té molta feina pendent. Si es vol tenir una segona oportunitat s’ha de treballar per avançar i no tornar a caure en l’error de subestimar l’adversari. No ens podem permetre més repressió a canvi de res. Prou paraules màgiques i discursos buits.

Els partits polítics -i els seus respectius representants- haurien de facilitar el procés que la societat necessita mitjançant l’autocrítica, responsabilitzant-se dels seus errors i reestructurant les peces necessàries per fer funcionar l’engranatge un altre cop.
Serà llarg i pesat, i és per això que crec que hem de començar a agafar-nos les coses amb calma. Hem passat una època d’estrès generalitzat i vivint pendents de les notícies d’última hora que ens feien saltar al carrer d’imprevist. Mirant enrere i fent un anàlisi de l’evolució, la indignació del carrer no s’ha plasmat al govern català, però era imprescindible passar per aquesta fase per reforçar-nos repetidament, per adonar-nos del poder de mobilització que tenim.

No crec que cap taula de diàleg amb el govern espanyol tingui cap opció d’èxit, tampoc compro que s’hagi regalat una investidura sense tenir prèviament algun acord que ens garantís un mínim benefici, d’igual manera que penso que no es pot fer una crida a la mobilització i, al mateix temps, enviar els antiavalots dels Mossos d’Esquadra a reprimir manifestants. Puc afirmar amb total rotunditat que, mesos enrere, la situació em desesperava i em feia enrabiar, però ara ja no. Perquè mentre els partits no deixin de barallar-se entre ells i entre tots, no farem res. Si ens ve de gust podem omplir carrers, places, ciutats senceres o anar a fer el pi al centre de Brussel·les amb una barretina groga, però hem de ser conscients que Europa no ens mira (o si ens mira, ens ignora), que Espanya es passa (i es passarà) les sentències dels Tribunals Europeus per l’Arc de Triomf i que la Generalitat de Catalunya és una institució actualment ingovernable.

No vull que se m’interpreti malament: no vull fer un discurs desmotivador ni dinamitar tot el que s’ha guanyat fins ara, només intento tocar de peus a terra per aconseguir gestionar les possibles futuress frustracions. Parteixo de la base que ningú deixarà de ser independentista i, honestament, em tranquil·litza pensar que algun dia ens tornarem a retrobar tots junts per empènyer en la mateixa direcció. Mentre això no esdevé, sóc partidària d’intentar relativitzar la situació i dosificar energia, perquè algun dia la necessitarem i no vull arribar-hi esgotada.

Vull continuar sortint al carrer a protestar cada vegada que calgui, cridar si és necessari i no deixar mai de reivindicar allò que crec que és just. I sobretot vull sentir-me prop de la gent. Perquè les úniques persones que em representen són les que van viure amb mi la por de la repressió de l’1 d’octubre, les que m’han fet costat en qualsevol manifestació, les que han rebut la repressió de l’Estat pel simple fet de ser independentistes i les que no han retrocedit ni un mil·límetre a l’hora de lluitar pels seus drets.

M’agradaria no haver de sentir més discursos sobre on és millor que t’aplaudeixin, però tinc la sensació que això només acaba de començar. Eleccions a tocar. I no puc evitar tenir ganes de veure de quina manera ens venen -per enèsima vegada- el fum d’un nou programa electoral. I encara serà més divertit veure el resultat de les eleccions. Però el moment àlgid d’aquests comicis serà contemplar com s’ho faran per poder crear un Govern mitjanament estable.

De totes maneres, si tot segueix el patró de la política catalana dels últims anys, serem convocats a votar diverses vegades fins arribar el dia (o això espero) en què el nostre vot serveixi d’alguna cosa. Ara per ara, lamentablement, anar a votar només serveix per a que els partits guanyin temps degut a la incapacitat o impossibilitat de poder agafar el volant i conduir la situació.

És per això que proposo que ens cuidem, que ens agafem el temps que necessitem per recuperar-nos i poder començar a traçar una pauta a seguir. Portem mesos durs però en vindran més. Cal que sempre ens fem costat perquè ens necessitem tots i perquè “sols el poble salva al poble”.