Neymar. 28 anys acabats de fer. A les files del PSG des de la temporada 2017/18, aquell estiu d’infaust record pels barcelonistes en el que Jordi Mestre, exvicepresident esportiu va assegurar que Neymar es quedaria al Barça al 200%; en el que Piqué va relliscar amb el seu “se queda”, i en el que la junta de Josep Maria Bartomeu li va faltar temps per acceptar els 222 milions francesos i fumar-se’ls amb la contractació de Dembélé, complementada mesos després amb la incorporació de Coutinho.
Tornem a Neymar. En dos anys llargs a Paris, acabant el tercer ja, els números de qui havia de ser el successor de Messi segons Sandro Rosell son tirant a discrets.
6 lesions menors, 2 moderades i 2 majors; 78 partits pràcticament sencers d’un total de 153 (51%); 67 gols i 23 assistències.
En el mateix període, l’altre membre terrenal del trident de 2015, que compta 33 primaveres, suma 4 lesions greus, 1 moderada i 1 greu; 123 partits d’un total de 141 (87%) pràcticament sencers; 70 gols i 43 assistències.
Repassant les xifres de, per exemple, Griezmann, en la que és la seva primera temporada al Barça i a la Lliga Espanyola, que dista molt de ser la francesa, veiem que Antoine suma 36 partits pràcticament sencers d’un total de 37 (97%); cap lesió de cap grau; 14 gols i 4 assistències.
Per acabar, i anem a fer sang, mirem les xifres de Dembélé també en el període 2017-20. El francès acumula la meitat dels minuts jugats en 74 partits d’un total de 141 (52%); 19 gols i 17 assistències; 3 lesions moderades i 4 de greus.
D’aquestes dades se’n poden extreure molts titulars, com ara que Dembélé ha estat disponible més partits que Neymar en els últims dos anys i set mesos; que Luis Suárez ha jugat el doble que Neymar en el mateix període; que les xifres de Griezmann al seu primer any al Barça són similars a les de Neymar a París; o també que la productivitat de Neymar (a França) pràcticament dobla la de Suárez o Griezmann (a Espanya).
Al marge dels titulars, que cadascú triarà amb quin es vol quedar, crida moltíssim l’atenció aquesta persistència insaciable que té la junta de Josep Maria Bartomeu per repescar al brasiler. És evident que no es fonamenta en xifres de rendiment esportiu i, per tant, cal buscar les motivacions a altres llocs.
Què té Neymar, per ser tan desitjat? Potser és que la seva incorporació farà feliç a Messi; potser és que la seva incorporació donarà un any més de coll a una Junta desbordada i sense cap projecte esportiu; potser és que la seva incorporació permetrà engreixar una mica més la maquinària de marketing del Club, àvida d’actius per comercialitzar a manca de títols de Champions League (quan només tens resultats per vendre i ets un club buit, és el que passa); potser és que la seva incorporació permetrà que DIS retiri la demanda de 195 milions que té interposada contra el Barça; potser és que la seva incorporació permetrà que el mateix Neymar retiri les demandes que té interposades personalment contra el Barça; potser és que si no van poder enterrar a Messi l’any 2014 el volen enterrar ara; potser és que la seva incorporació aplacarà les veus crítiques amb la il·lusió renovada, aquell “aquest any sí” tant dels vuitanta, tant nuñista; potser és que la seva incorporació, o els rumors sobre aquesta, faran d’espessa cortina de fum per tot el que hi ha i el que ha de venir.
O potser és que, al cap i a la fi, no tenim ni la més remota idea que fer i a on anar i, és clar, en temps de guerra… tot forat és trinxera. Qui necessita 180 milions per reconstruir un equip, podent-los gastar en un exjugador que té més passat que futur?