Aquesta setmana hi ha hagut una manifestació de policies a Madrid, en la que hem vist com hi ha hagut des d’amenaces a una guerra al Gobierno, fins insults i assetjament i amenaces a la diputada independentista Laura Borràs pels carrers adjacents al Congreso.

Ningú va fer res per protegir la seguretat de la diputada davant aquestes amenaces. I resulta curiós que si algú ha d’investigar-ho en cas de denuncia, seran membres del mateix cos que ha proferit aquestes amenaces.

Però no és la única cosa que ha passat. També s’ha pogut veure a un diputat de Vox a sobre d’un vehicle amb un megàfon adreçant-se als manifestants. Hi haurà també una denuncia de sedició contra aquesta persona i se l’empresonarà de la mateixa manera que s’ha fet amb activistes i líders socials d’aquest país? O potser es farà la vista grossa com s’ha fet tantes altres vegades, com aquelles persones que amenaçaven al President Puigdemont des d’un tanc.

La realitat és que Espanya es viu una situació que, segons el lloc on es produeix una baralla, pots ser acusat de terrorista i tancat a la presó, com als joves d’Altsasu, o es pot quedar en això, en una simple baralla.

Uns poders que juguen com aquell nen capritxós que per una cosa o altra s’ha atorgat més o menys poder per dur a terme situacions d’assetjament a qui no li cau bé.
Un altre exemple l’hem tingut aquest passat dissabte. Un dissabte on s’ha pogut celebrar amb “normalitat” un acte reivindicatiu de tres eurodiputats electes en una ciutat del nostre país. En una ciutat de Catalunya que no està sota el règim d’una monarquia que perviu gràcies a la gràcia d’un dictador.

No obstant, no es va poder evitar que la Policia Nacional espanyola i la francesa, de manera coordinada, ho convertissin en un autèntic caos. Arribant a fer que un trajecte que es duu a terme en una hora acabi convertint-se en una gimcana de quatre hores.

L’independentisme català és un moviment que és aquí per canviar-ho, que ha aconseguit fer tremolar els fonaments d’estats caducs. Que ha revifat la flama de la catalanitat al nord dels Pirineus. I per això tenen por i els estats espanyol i francès, han actuat de la pitjor manera. Posant totes les traves fins al darrer moment.

Fiscals, policies, jutges, mitjans, polítics… que enlloc d’actuar de la manera més imparcial, ho fan sota les ordres i complicitat dels poders que ho utilitzen pel seu propi interès. Atacant i desprotegint la part més indefensa, i protegint al poderós.

Els anteriors són els encarregats de perseguir al que pensa diferent i de protegir els seus. Però ens insistiran que parlem de separació de poders i que silenciem totes aquelles veus que denuncien els seus abusos.
Sortiran a argumentar que els mitjans de comunicació menteixen i fan muntatges sobre l’actuació que es va viure, per exemple, de la policia espanyola durant l’1 d’octubre de 2017.

El temps passa i molta gent li treu ferro al “A por ellos”o el  “Que nos dejen actuar”.
Però uns altres sempre recordarem a policies espanyols allotjats a Calella mostrant la seva arma reglamentaria des dels balcons o orinant des de dalt sobre la gent del carrer.

Alguns també recordarem com no es volen aclarir els fets d’uns atemptats per part d’un Imam que era confident del CNI i de la policia espanyola.
Tampoc oblidarem la feina de les clavegueres de l’Estat fabricant informes falsos i brutícia sobre alguns dels candidats independentistes de les eleccions.

En canvi, d’altres preferiran ignorar aquesta llei de l’embut, tots els incompliments, tots els abusos de l’Estat… i preferiran seure una vegada més a confiar en un règim que mai ha complert les seves promeses i només s’ha comportat de manera destructiva i colonial cap al nostre país.

Podem decidir lluitar per viure alçats i amb dignitat, o podem seguir vivint agenollats davant qui mai ens ha mostrat respecte.

El futur és nostre, de ningú més.