Ponsatí

De l’acte de passat dissabte, a Perpinyà, potser el més destacable va ser la intervenció de Clara Ponsatí, una mena de Marianne sense barretina ni aspecte de model de Delacroix, encara que amb una determinació que simbolitza el component irreductible del republicanisme sense intermediaris. I contra aquest republicanisme decebut amb les inconsistències de bona part de la classe política,  Ponsatí desprèn autenticitat en les seves paraules i credibilitat els seus gestos. Una autenticitat meridiana, com la que inspira la constància d’un grup que, des de la confluència entre aquesta avinguda amb Fabra i Puig, pot comparar-se amb la paciència i determinació dels dissidents que van manifestar-se cada dia per fer caure el mur de Berlín i van contribuir a l’esfondrament d’una República Democràtica Alemanya que tothom creia sòlida com el mateix formigó de la muralla que separava orient d’occident.

Les intervencions, i l’actitud vital de Clara Ponsatí, posseeixen aquest component de dignitat que pot desconcertar als analistes convencionals. L’economista i reputada acadèmica nascuda a Barcelona el 1957 i neboda de Raimon Obiols és una política accidental, una persona de la societat civil que acaba, per una concatenació de casualitats i arriscades decisions personals, en la primera línia de l’1 d’Octubre quan tot just aterra, amb seixanta anys, a la seva primera responsabilitat institucional. Poques setmanes abans havia aterrat al Departament d’Educació per reemplaçar una tímida i inconsistent Meritxell Ruiz, no disposada a travessar el Rubicó de la independència. I precisament el dia del Referèndum acaba rebent per part d’una policia embogida i alimentada d’odi i aporellisme mesetari. És la política de més alt rang que apareix a primera línia de foc i és agredida (en un acte clar d’atemptat a l’autoritat) per un contingent armat d’ocupació i que dóna la cara perquè la gent pugui expressar-se. Posteriorment, quan l’estratègia de repressió otomana, atiada per un monarca que sembla que li tenia jurada molt de molt abans, és de les persones que opta per l’exili. I en tot aquest temps, des d’Escòcia, on residia, no ha dubtat a fer declaracions sense cap sentit del càlcul ni l’autocensura. Ha dit les coses tal com raja, amb una sinceritat impròpia d’un polític. I ho ha fet perquè no és una política professional, sinó una líder involuntària sense ambicions ni vocació d’escaladora en el món del servei públic, acostumada a dir el que pensa, sense que li importi massa què li respongui la resta del món. És, en aquest sentit, una persona d’aquestes que fan por l’establishment, perquè no resulta controlable ni domesticable. I els polítics accidentals incontrolables i sense sentit del càlcul ni la mesura són els que forneixen d’idees i accions els processos revolucionaris.

Anem a pams. Clara Ponsatí és de l’escàs nombre de dones de la seva generació que, no només va desenvolupar una carrera acadèmica prestigiosa, sinó que ho va fer a fora, quan pràcticament cap estudiant es plantejava una trajectòria personal a l’estranger. Es va doctorar a la Universitat de Minnesota el 1988 (en forma part dels economistes liberals enviats per Mas Collell, que sovint prenen el nom de “minnesotos”), va fer de docent en aquesta mateixa universitat durant diversos anys, i de professora visitant a les universitats de Toronto, Califòrnia-San Diego, Saint Andrews d’Escòcia (on continua vinculada professionalment) i a la de Georgetown. Precisament en aquesta darrera universitat no va ser renovada per la càtedra Príncep d’Astúries pel seu sobiranisme, tal com va reconèixer l’aleshores ministre d’Afers Exteriors d’Espanya García Margallo. En bona mesura, aquest fet, esdevingut el 2013, va conformar una mena d’epifania que, com tants altres petits gests esdevinguts en els darrers anys, han portat a la terrible decepció de la superficialitat de la suposada democràcia del règim del 78 i que ha empès milions de catalans a apostar per la ruptura amb vocació de protegir els drets civils i democràtics elementals enfront una dictadura postfranquista encoberta que es reivindica desesperadament com a una democràcia “exemplar” (dime de lo que presumes y te diré de lo que careces).

Ponsatí, com tants altres membres de la diàspora acadèmica catalana ha fet servir l’anglès com a principal llengua dels seus llibres i articles, cosa que li ha atorgat més reconeixement a fora que aquí. I és precisament des de la distància quan s’agafa prou perspectiva sobre la situació del propi país. És el que succeeix amb les diàspores d’una comunitat nacional. Desvinculats del marc mental de l’opressor (en el sentit de què ens parla l’obra anticolonial de Frantz Fanon), el fet de viure en societats amb democràcies de relativa bona salut, i sense haver de suportar les humiliacions quotidianes que suposa ser una minoria nacional en un estat que nega la teva identitat, moltes persones acaben prenent consciència de la pròpia condició nacional, i treballen, des de fora, per emancipar el propi país. 

Sobre aquesta qüestió, fa poc que uns col·legues historiadors gallecs, Dionisio Pereira i Eliseo Fernández em van convidar a redactar el pròleg d’un interesantíssim llibre (que presento l’abril) sobre la diàspora gallega. Es tracta de Nacionalismo e anarquismo na Galiza: encontros e desencontros entre liberación nacional, internacionalismo e revolucion social (1840-1940), un volum que, com indica el seu títol, ens parla del procés pel qual bona part de la diàspora gallega i de militància anarquista, es fa independentista. Aquesta és una qüestió menystinguda per la historiografia oficial, i que tanmateix, és una realitat amb grans paral·lelismes amb el que s’esdevé amb els anarquistes catalans als Estats Units, Cuba, Argentina o altres països llatinoamericans. Com els treballs de Jordi Martí Font ens han revelat en els darrers anys, anarquisme i independentisme van molt lligats, especialment quan són en una diàspora on, des de la distància, es veu amb clarividència el problema polític i social, i es deixen en evidència els mecanismes de dominació estatals, capaços d’infiltrar-se en els marcs mentals i en unes esquerres massa obedients i contaminades d’ingerències estatalistes. El llibre ens parla de les coincidències entra anarquisme, republicanisme i nacionalisme (que normalitza, per exemple, el gallec com a llengua d’expressió) i que trenca esquemes respecte a l’esterotip del conservadorisme dels immigrants gallecs. Tanmateix, vist en perspectiva, el que succeeix amb els anarquistes –o socialistes, o republicans- gallecs i catalans no és diferent amb el que s’esdevé amb els irlandesos, italians, cubans, polonesos, ucraïnesos o ciutadans de nacions oprimides: hi ha un procés de conscienciació de la importància de crear estats propis, no només com a actes de supervivència nacional, sinó també de justícia social, de democràcia, de llibertats personals.

En bona mesura, la tramuntanada provinent de Perpinyà, és essencialment, això. La clarividència de l’exili, amb una atmosfera menys contaminada de por de l’oprimit i de la repressió de l’opressor, facilita una visió de conjunt, amb unes idees més clares i unes estratègies més definides. D’aquí la superioritat tàctica i estratègica de l’independentisme de l’exili, menys hipotecat que uns partits o unes institucions massa controlades, i fins i tot, paralitzades. Ponsatí, com dèiem, Marianne sense barretina, encara que amb una contundència que trobàvem a faltar en els darrers mesos, n’és l’exponent. És per això que és diana d’atacs ferotges, de foc amic i enemic. És per això que el President Puigdemont continua essent l’enemic públic número 1, el papus que fa perdre la son a un unionisme cada vegada més histèric i a un republicanisme cada vegada més domesticat. Al cap i a la fi, Puigdemont, algú amb una sòlida trajectòria professional com a periodista i aliè a les capelletes polítiques del règim del 79 (l’Estatut que es pensava ingènuament que havia trobat un encaix respecte al postfranquisme monàrquic), també incomoda, perquè també ell és incontrolable i líder accidental i involuntari. Podríem afegir també un Toni Comín de trajectòria poc convencional, convertit a un independentisme realista, perquè acceptar el marc d’una taula de diàleg dissenyada per dissoldre o domesticar el moviment, és de tot menys pragmàtic.

Ara bé, l’exili no hauria d’ésser exempt de crítica. El Consell per la República hauria de bescanviar la preposició “per” per “de”. Al cap i a la fi, la Tramuntana de Perpinyà hauria de consolidar-se com a una estructura estatal alternativa. Això és, que el govern a l’exili obri també una sucursal com a Govern de la República en la clandestinitat. Potser el projecte de crear consells locals i sectorials és massa ambiciós i complex. I seria potser hora d’anar construint un govern lleuger, amb els seus ministres, els seus tribunals, el seu desplegament legislatiu, per ser capaç de prendre el control de les institucions catalanes, anar preparant la rehabilitació dels milers de persones reprimides, i anar preparant els processos contra els executors de la repressió (que no oblidem, han començat per saltar-se les seves pròpies lleis). Al cap i a la fi, només la perspectiva real que la societat catalana sigui capaç de desbordar les estructures estatals (i la ficció de l’autogovern actual) pot ser l’ingredient necessari en qualsevol negociació. O almenys, la capacitat de poder reemplaçar, via desobediència sistèmica i decidida, unes institucions buidades de contingut. I és en aquest procés que caldria clonar la Clara Ponsatí, i anar distribuint les còpies per tot el país, en tots els racons i decisions. No cal dur barretina ni imitar les models de Delacroix per esdevenir Mariannes.

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

A l’agost ja operaran el 50% dels vols habituals

L'Organització Europea per a la Seguretat de la Navegació Àrea (Eurocontrol) ha detectat un augment "significatiu" del tràfic aeri des de la reobertura de...

Domènech preveu la “bancarrota del sistema” si no es resol el problema amb Catalunya

L'exlíder dels comuns Xavier Domènech adverteix que com més es tardi a afrontar el problema amb Catalunya "més probable serà la bancarrota del sistema"....

Oxfam Intermón calcula que 700.000 persones poden ser abocades a la pobresa a Espanya per la covid-19

Oxfam Intermón preveu que unes 700.000 persones siguin abocades a la pobresa a l'Estat espanyol a causa de la crisi econòmica derivada de la...

Brussel·les empitjora fins al 10,9% el descens de l’economia espanyola el 2020

La Comissió Europea ha empitjorat aquest dimarts la previsió sobre el comportament de l'economia espanyola aquest any i ara espera una contracció del PIB...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca