Durant l’acte celebrat pel Consell per la República a Perpinyà es varen dir moltes coses, i una d’elles és l’atac de la consellera legítima, Clara Ponsatí, a la taula de diàleg: “No ens deixem entabanar per taules i diàlegs d’enganyifa”
Ho vàrem escriure fa setmanes, quan l’acord assolit entre ERC i el PSOE certificava el naixement de la mesa: no hi ha operació política que em creï més escepticisme i desconfiança que aquesta, i no per la bona fe del partit independentista sinó per qui hi ha a l’altre costat de la taula.
Ja és una mala notícia que en el moment amb el qual el govern espanyol es compromet a seure ho faci sense tenir cap intenció de comprometre’s a parlar ni de l’amnistia ni del dret a l’autodeterminació. De fet, hores després de signar el paper i tenir la investidura a la butxaca els quatre ministres de torn ja descartaven, per activa i per passiva, aquest debat.
Alguns es poden sentir satisfets que sobre el paper hi ha el reconeixement d’un problema polític, i ho poden argumentar assegurant que els mateixos que avui s’asseuen a la taula fa només quatre dies volien aplicar el 155, parlaven d’una crisi de convivència a Catalunya o d’un clima social irrespirable només equiparable a l’època del terrorisme al País Basc. Però no vestim de xai al llop.
Potser n’hi ha que celebren que els mateixos que van detenir sota l’acusació de terrorisme i sense proves a set independentistes -o “set bojos”- i van buidar l’ull a quatre persones el passat mes d’octubre durant la setmana de fúria ara apostin fermament pel diàleg. Jo, amb tots els respectes, no m’ho acabo de creure. No em crec, seguint la metàfora del lleó, que l’animal que tenia el cap de l’home a la seva boca ara li perdoni la vida.
La setmana passada, només 24 hores després de la primera taula de diàleg amb el govern espanyol, el TSJC processava un dels membres que ocupava una cadira de la delegació catalana, en Josep Maria Jové. Mentre el lleó s’asseu i dibuixa un somriure molt ampli mentre les càmeres el fotografien, a la cuina segueix preparant el caldo de la repressió a foc lent sense immutar-se.
No m’atreveixo a assegurar, com ha fet el president legítim, Carles Puigdemont, a dir que la taula “de moment no és útil perquè no ha arribat a cap acord” perquè tot just acaba de començar. Però cal ser conscients que sense una posició de força l’independentisme no aconseguirà absolutament res, ni tan sols ha aconseguit que el diàleg comenci dins el període de quinze dies que recollia l’acord.
Sense un carrer mobilitzat i unes institucions fortes, és a dir, amb un govern de la Generalitat i un Parlament de Catalunya coordinats i amb un full de ruta clar, el diàleg serà una posada en escena amb els millors àlbums de fotografies i amb uns vídeos collonuts per compartir a les xarxes socials.
La taula de diàleg és una finestra d’oportunitat que només s’aprofitarà si els partits independentistes amb representació a la cambra catalana van en una direcció i si les entitats socials republicanes continuen el pols al carrer.