Dissabte 04 Abril, 2020

Barcelona Rebel: L’espai públic rebutja la intrahistòria feminista

Més llegits

L’Espanya infectada

Aquests dies de confinament he avançat en una lectura que tenia a mitges, Ascenso y Crisis: Europa, 1950-2017, un...

El Gobierno retalla 215M€ del fons que rep Catalunya per a polítiques actives d’ocupació

El Ministeri de Treball i Economia Social ha retallat en 215 milions d'euros el fons que rep la Generalitat...

L’afició del València CF que alguns han amagat (I)

És un calorós dia de juny a la ciutat de València. Després de passar el matí llegint Twitter comence...

L’amenaça del Suprem fa efecte: els presos polítics no es confinaran a les seves cases

Les presons catalanes han descartat que els nou líders independentistes condemnats per impulsar l'1-O es confinin a les seves...

El català es posa de moda durant confinament

L'aplicació mòbil per trobar "parelles lingüístiques" per aprendre, ensenyar i practicar català 'Apparella't', ha multiplicat per quatre les seves...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

I quan sembla que és un diumenge qualsevol de febrer a Barcelona, amb el sol escalfant la multitud de gent que travessa el monument de Colón sota el blau clar, se sent de fons uns crits que es van apropant. Entre el bufit del vent i la força amb què venen, el terra comença a tremolar a ritme de batucada. Però no és cap festa, és la revolució.

Milers de dones, lesbianes, dones trans, queer omplen la rambla sencera però no han vingut simplement a escopir breus poemes d’insurrecció onejant bandera. Les concentracions són cosa del passat, l’expropiació és el present. Destrueixen totes les instal·lacions patriarcals amb allò que troben. Pals, pedres, material d’obra, containers, senyals de tràfic, escobes, martells, fanals, acaben amb tots els establiments d’Amancio Ortega i trenquen totes les vitrines capitalistes. L’espai públic és nostra.

L’autogestió feminista expropia i paralitza els comerços. Els carrers ja no són espais de gentrificació consumista, sinó espais d’intercanvi, just, popular i sostenible. Les cadenes multinacionals de cafeteries i restaurants són col·lectivitzades i convertides en llibreries accessibles per tothom. Però, mentre creus que estic somiant, aquí mateix això ja ha passat però s’ha oblidat.

Barcelona ha viscut moltes èpoques de revolució feminista que Barcelona Rebelde evidencia demostrant que cada dia és 8 de març. Iniciativa impulsada i gestionada per Salvador Lou, historiador i guia turístic, ofereix rutes històriques sobre la Setmana -mal dita- Tràgica, la Guerra Civil, la República, l’Antifranquisme, que es desmarquen de la Història -més oficial, és a dir, hegemònica-.

Tot i que avui no hi haurà cap revolta, en aquest mateix punt, a Colón, el 1909 les dones obreres van trencar el cordó policial, iniciant-se la vaga, origen a la Setmana, com corregeix Salvador Lou, Gloriosa. Motiu pel qual és on s’inicia aquest itinerari històric anomenat Dones Barcelona Rebel. Però aquest és un dels molts llocs en què les dones han lluitat pels drets socials inclusius. Per aquest motiu, la ruta recórrer els punts més simbòlics del paper de la dona revolucionària entre el 1909 i el 1980.

Acompanyadxs per una narració molt viva i crítica, l’historiador reviu els rastres invisibles d’un context percebut com a ficció. Mitjançant fotografies de l’època i petites pistes com la Plaça del Milicià Desconegut, que ni el Google Maps localitza, recrea una realitat que s’ha esborrat amb capes de ciment. L’expropiació i l’autogestió de les dones no són només propaganda gràfica, van aconseguir-ho, com per exemple, gràcies al Comitè de les dones del Raval.

Fotografia de Barcelona Rebelde

Ens creiem tan modernxs, innovadorxs i revolucionàries que ens pensem que som les primeres i lxs uniquxs en mobilitzar-nos d’aquesta manera. Potser és per la nostra cultura colonial que ens exigeix conquerir allà on caminem o per la mentalitat competitiva liberal o per ambdues… però el cas és que un cop ens eduquen partint d’una Història de vencedors actuals, les opressions semblen un bucle temporal impossible de derrotar a causa de la desmemòria col·lectiva.

Els crits, la ràbia, l’esperança, l’alternativa, la socialització, la manifestació no són només d’aquest segle. Ens pintem de dates simbòliques i de porno riot a les notícies quan la història de la revolució és l’etern retorn què l’hegemonia ens nega, massa pistes que ho farien possible? Però com es recupera aquesta història quan l’espai públic ha tapiat els fets amb grans edificis dels “triomfadors”? Cada mes, Salvador Lou ens passeja pels carrers de Barcelona per revisar la lluita obrera i dissident.

Però mentre ens narra els fets és com treure pols a les lliçons d’història, ja siguin impartides a l’institut com a la universitat. L’única diferència és que aquest cop és diferent de la versió “oficial”, hi ha alguns canvis i matisos i molts noms que no apareixien com Josefa Aprieto, Victoria Kenn, Frederica Montseny, Clara Campoamor, Mari Ángeles Muñoz, que irònicament, tot i que avui en dia es defensa més el feminisme i la presència de dones, lesbianes, trans, agènere, a l’espai públic encara està fraccionat de manera molt binària. No només per les poques estàtues -la majoria despullades-, sinó també perquè els carrers són encara pels homes i a les altres se les ha adjudicat jardins i places petites.

Fotografia de Silvana H. Vázquez

Per aquest motiu, els paral·lelismes són automàtics. En una etapa on va haver-hi més de 600 barricades, paralitzacions totals, el dret de l’avort, la revolució sexual, enfront a l’actual situació. Em pregunto, quin és el esdevenir de la història? Quina és la història de les revolucions? Què promouen aquestes rutes? Però millor que respongui Salvador, especialista i creador del projecte:

Qui sou? I d’on parteix Barcelona Rebelde?

Només estic jo. Vaig fer història i després un màster d’història contemporània i realment és molt difícil treballar en la investigació. I una mica de casualitat… a mi m’agradava molt, quan venien amics meus de Zaragoza, perquè jo sóc d’allà, fer unes rutes improvisades. I l’any 2012, que va ser el 76è any dels fets de Maig, vaig organitzar amb altres companys de la universitat unes jornades, en el col·lectiu universitari Contracorrent, vaig proposar que a part de les xerrades, podíem preparar una passejada. Seria una manera de fer investigació d’història local i també una tasca molt important de l’historiador que és la divulgació.

Perquè mostrar la història de la revolució mitjançant l’espai públic?

L’objectiu macro és la divulgació històrica, i en particular visibilitzar un tipus d’història que està molt poc present tant en el currículum escolar com en els llibres i els documentals que intenten relatar més enllà de la història oficial. Vol desmitificar els relats que ens han venut, tant de la guerra civil com de la transició per mMostrar que aquests processos han sigut veritablement intents de revolució social protagonitzats per la classe treballadora. També que molts han fracassat no només per la repressió del bàndol feixista o l’estat opressor sinó també per part de les direccions obreres, les organitzacions o dels suposats progressistes. Fer-ho en forma itinerari és més atractiva, pel públic en general, pel jove en particular i intentar recuperar espais de la ciutat que pels processos de gentrificació i turistificació que tenim a Barcelona estan molt allunyats de la gent. Molta gent que ve a la ruta, no només li agrada la ruta i el contingut, sinó baixar al centre de Barcelona, un territori que ens l’ha guanyat Starbucks, McDonald’s… Veure que hi ha un passat que és nostre, de la classe treballadora que ha viscut des de sempre.

Perquè en concret la ruta de la dona rebel?

Faig rutes de diferents fites de la història del Segle XX i sempre parlo del paper de les dones. La ruta de la república, la ruta de la setmana tràgica, la ruta de la guerra civil. I un dia vaig pensar fer una ruta només del paper de les dones per revalorar més la part amagada de la història social: la segona meitat de la població. I per tant, parlar aquests processos des de l’òptica de les dones, de la conquista dels drets.

Avui en dia hi ha més propostes amb aquest caire?

Hi ha propostes però proporcionalment són molt poques comparades amb l’oferta cultural que hi ha a la ciutat, que té un tarannà totalment diferent: parlar d’un aspecte de la història de la ciutat però més en clau historicista, veure monuments i dates. A més, les classes populars que han fet possible aquesta història o són convidats de pedra o directament no existeixen. Per exemple, està molt bé parlar de la Barcelona modernista, però s’hauria de parlar que molts edificis que són molt bonics i agradables de veure, no haguessin sigut possible sense el colonialisme i el tràfic d’éssers humans. Aquesta part de la història està amagada darrere d’aquestes pedres i d’aquests edificis tan bonics i que, encara que sigui per una qüestió de justícia històrica, s’ha de parlar.

A qui va dirigida aquestes sessions?, i en contraposició, qui ve?

El públic normalment és gent que viu a Barcelona o gent que vol conèixer la ciutat per gent que ja hi viu. Entre altres coses perquè la meva difusió arriba on arribar i la boca-orella i la difusió local és on arriba. Però crec que són rutes obertes a tothom que tingui interès per conèixer una part de la ciutat de Barcelona que val la pena conèixer i que no trobarà a les guies oficials. Qui tingui interès per la història social, de les revolucions, pels intents de canviar el món de base. També, les meves rutes intenten donar a conèixer aquesta història no com una qüestió de nostàlgia, sinó d’aprenentatge, de les lliçons d’aquests processos per qui, com jo, encara considerem que cal continuar lluitant per donar-li la volta a la truita, té un component d’aprenentatge per no partir de zero cada vegada que la classe treballadora, el jovent surt a lluitar pels seus drets o per canviar la societat. Tenim un passat que els de dalt sí que ho coneixen, han tret lliçons i actuen amb coneixement històric i des de baix no passa.

Quines identitats venen?

En general són més dones que homes, sobretot en aquesta ruta. I de públic, és gent que passa dels 30-35 anys. Jo crec també que l’interès per la memòria i de valorar el que s’ha conquerit gràcies a les lluites del passat arriba cap als trenta. Encara que també, estic molt orientat a treballar amb escoles i instituts. Les rutes més orientades a adolescents, la part positiva és que, tot i que per si mateixos no venen, quan es fa una activitat al centre, el feedback de les professores és que agrada molt i de fet repeteixen any rere any perquè els ajuda a la seva tasca.

Fotografia de Barcelona Rebelde

Quin és el panorama actual de la memòria en l’espai públic?

Hi ha diferents aspectes. Per una banda, a l’Estat espanyol tenim un problema de memòria. No hi ha ni un reconeixement a les víctimes de la dictadura ni s’ha fet justícia, que té a veure amb l’origen de l’actual democràcia el 78, filla d’un pacte de silenci i d’una continuïtat amb tot l’aparell de l’estat, jutges, policia, i amb la llei d’impunitat que fa la llei d’amnistia l’any 77. Ara, de la part que sí que s’està fent, de la política de memòria que es diu memòria democràtica sóc crític també. Em sembla que és una memòria a la qual se’ns intenta convertir un passat de lluita contra el feixisme o de lluita per la revolució social, s’intenta donar un significació de legitimació d’un present, que és el sistema democràtic parlamentari com el que tenim avui. I ubicar a tots els lluitadors contra el feixisme, sobretot els que van ser part de la lluita social o que van transformar, com a memòria democràtica, és falsejar una mica la història. Aquesta gent lluitava per una cosa que no és el que tenim avui, lluitaven per una societat amb una democràcia directa, una economia sota el control dels treballadors, i això no és el que tenim avui ni de lluny. A vegades, la memòria democràtica fa una simplificació d’aquest passat, se l’apropia i resulta que tots els lluitadors contra el feixisme sembla que lluitaven per aquest tipus de democràcia i no és així. Molta de la gent que va donar la seva vida a la guerra civil i fins i tot després, a les presons franquistes de la dictadura, lluitaven per un altre món diferent, que no era una societat capitalista amb una democràcia segrestada pels poders financers que és el que tenim avui i és faltar al respecte, des del meu punt de vista, a la seva memòria.

De quina manera es pot revalorar a l’espai públic la història?

A veure, iniciatives es poden fer moltes, des de museïtzar una mica l’espai públic quan aquest val la pena. Des de ficar una placa, un panel explicatiu… Però ja dic, sempre intentant fer justícia històrica real i no apropiació del passat per justificar el present, que si això ve de les institucions públiques és difícil que es faci d’aquesta manera… jo crec, més bé, el que caldria és des de comissions en les quals puguin participar historiadors, professionals, associacions de memòria, de familiars, exrepressaliats, expressos, i segurament es faria una memòria més ajustada i es podria apropiar millor un espai públic. Veure també com a les escoles es pot incloure aquesta temàtica de manera més transversal, quan s’estudia la història, la literatura, etc., i sobretot que els continguts no depenguessin tant de les administracions o del buròcrata, sinó d’aquestes comissions independents.

Sempre s’ha desvaloritzat la intrahistòria, en part pel seu component no oficial, més “anecdòtic” i en conseqüència, més desmaterialitzat. Però alhora són els relats més “vertaders”, més del poble, de la vivència quotidiana i per tant amb un pes testimonial molt rellevant per la història. Avui en dia com es pot deixar aquest llegat de la intrahistòria?

Hi ha una cosa que és el pas del temps i que molts dels testimonis com a història oral, tot i que hi ha un banc d’història oral al memorial democràtic, sí que hi ha una part que s’ha perdut i altra que es perdrà en els següents anys. Crec que és una tasca que correspon, en major part, als historiadors, a les associacions de memòria. I veure, en la mesura del possible, que la gent pugui participar en la política de la reconstrucció del passat de manera més directa. Des de fer trobades a instituts, de fet, per exemple, jo ho faig servir molt, les històries que explico a la ruta són entrevistes que faig a gent que ho va viure, de vegades per gent que ve, i així la ruta es va enriquint a mesura que la gent participa.

Què n’extreus de proposar-ho com un itinerari psico-geogràfic?

Tenint en compte l’objectiu d’aquestes rutes, intentar conèixer i apropar una història d’insurreccions i revolucions ara al present. Fer-les al mateix espai on s’han produït, a part que pugui fer-les més amenes o més properes, també crec que ajudar a combatre una idea del sentit comú de l’època que tot això va ser cosa d’un passat que està als llibres, que està mort i no té res a veure amb el nostre present. És a dir, veure un lloc com l’hotel Ritz, un hotel de luxe, on jo vaig moltes vegades amb grups d’institut, i a vegades costa que un noi de setze anys entengui el concepte de la revolució social del 36, que tu li pots explicar o ell llegir als llibres, però ensenyar-li que aquest hotel va ser un menjador popular i posar-li el vídeo allà mateix de la gent dinant, això fa veure que aquests processos de transformació social profunda també són possibles avui o demà, és a dir, si es van poder fer als carrers que coneixes, això també es pot tornar a intentar. Fer una història més propera crec que facilita a desterrar la idea que la transformació social en un sentit profund, no és una cosa del passat, ha passat molts cops i pot tornar a passar.

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Cultura treballa en una nova línia d’ajudes per a empreses, entitats i autònoms del sector

El Departament de Cultura treballa en una nova línia de subvencions per a empreses, entitats i autònoms del sector cultural afectats per les mesures...

Parlem contribueix amb 400 targetes SIM per connectar pacients amb familiars

Parlem Telecom ha contribuït amb 400 targetes SIM a garantir la connectivitat entre pacients hospitalitzats per coronavirus i els seus familiars, ha informat en...

El català es posa de moda durant confinament

L'aplicació mòbil per trobar "parelles lingüístiques" per aprendre, ensenyar i practicar català 'Apparella't', ha multiplicat per quatre les seves descàrregues durant el període de...

La PAH acusa el Gobierno d'”nou rescat encobert a la banca”

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) ha considerat que el decret espanyol sobre l'habitatge pel coronavirus és "insuficient" i suposa "un nou rescat...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca