Desprès d’una passada edició en la que les cineastes espanyoles tingueren un important protagonisme, aquesta 70ª Berlinale no es presenta tant carregada de cinema autòcton com cabria desitjar. El relleu d’Isabel Coixet, Neus Ballús o Irene Moray ha estat pres, principalment, per Irene Gutiérrez, que després de presentar el documental Diarios del exilio a Rotterdam fa aproximadament un mes, presenta a la Secció Fòrum del festival Berlinès un altre treball, Entre perro y lobo, una petita historia que posa el focus en tres personatges que després de tornar de combatre de la Guerra Civil Angolesa, on Cuba hi intervingué en el context de la Guerra Freda, segueixen fidels a la Revolució cubana, entrenant-se, encara avui, a la selva de Sierra Maestra, epicentre i zona zero de la Revolució.
Gutiérrez, com la documentalista que és, composa els primers plans del metratge amb imatges d’arxiu del conflicte bèl·lic angolès, precedent històric principal de la cinta. A partir d’aquí, ens presenta un trio de personatges que formen part d’una segona generació de cubans que es mantenen fidels als ideals de la Revolució que triomfà l’any 1959. Amb Sierra Maestra com a quart personatge de la cinta, però també com a estat mental, l’autora ens mostra, a partir d’un guió subtil i una fotografia magistral, la vida d’aquests personatges a disposició de l’ideal revolucionari.
El que un es pot preguntar és fins a quin punt l’autora ens pretén mostrar aquests tres individus com a persones que viuen alienades de la societat contemporània cubana, o si pel contrari son homes que segueixen essent del seu temps, repetint consignes que per ells i per a un sector de la societat tenen una absoluta actualitat i transcendència. És en aquest aspecte on cal posar-se tots els interrogants com a espectador, i més que intentar desxifrar on es troba el posicionament de l’autora, cal realitzar un exercici d’autoreflexió profunda que ens atorgui la nostra pròpia visió. És, en part, el que demana la pel·lícula.
On més èmfasi posa Irene Gutiérrez, però, és amb el tractament d’aquest espai tan simbòlic que és Sierra Maestra. Tot i que l’elecció no és a l’atzar, sí que se’ns presenten uns espais absents de símbols i llocs comuns. La selva és simplement la selva. Aquest és, potser, un dels majors encerts de l’autora, el de no carregar un espai tan simbòlic de contingut polític, sinó de respectar-lo i afegir-lo a la història com el que ja s’ha remarcat, un espai mental, una mena de llimb en el que els personatges troben la pau per a dur a terme els seus entrenaments de guerrilla. És Sierra Maestra, però podria ser una selva qualsevol.
Aquest caràcter de contemplació i odissea rural, junt amb l’esperit contemplatiu del que dota Gutiérrez la cinta, ens remet directament al cinema d’Oliver Laxe, sobretot al que ens plantejà en el seu segon llargmetratge, Mimosas (2016). Ambdues son cintes molt físiques, no només per als actors, no-professionals i autòctons, sinó també per tot l’equip de rodatge que ha de treballar en terrenys i temperatures hostils.
Un altre dels punts forts de la cinta és l’interès de l’autora ceutina per relatar una petita història que, conjuntament amb històries del mateix calibre, les quals ajunta, en certa manera, al final de la cinta en una trobada assembleària d’excombatents d’Angola, conformen el que coneixem com la història en majúscules, la que passa als llibres i transcendeix generacions.
Passat l’equador de la pel·lícula, es llegeix una carta que el Che Guevara dirigí a Fidel Castro despedint-se després de complir la seva comesa amb la Revolució. En ella, Guevara remarca que “en una revolució es triomfa o es mor, si és verdadera”. Els personatges d’Entre perro y lobo, tot i que poden semblar viure en un cert anacronisme històric, porten aquesta premissa dins seu. Ser revolucionari i guerriller a Cuba fou i és un compromís polític que no es pot convalidar per res més que no sigui la victòria o la mort.