La pintora Abigail Grace Marsh, graduada en Art i Disseny a La Massana, Centre d’Art i Disseny basa la seva obra mitjançant els quatre elements: corporalitat, ornamentalisme, simbolisme i psicodèlia. Són quatre òrgans vitals que respiren la vida des d’un fluir orgànic i sense pretensions: “les coses més interessants venen per no jutjar si és bo o dolent. Al final és passat o futur, i fluir”. En vers aquesta actitud, les seves dues disciplines principals -pintura i mural- fan de les seves obres una autoexploració bidireccional, tant pels agents que la creen com per l’espectadorx.

L’artista obre el seu taller, el seu habitat per poder entendre els estímuls, les incoherències i les intencions que mouen la seva mà pictòrica. Què hi ha darrere de cada pigment que barreja? Cadascú conviu amb els seus fantasmes, però quines formes tenen? D’on provenen? Per què s’han de percebre com quelcom dolent? I si, al final, l’autonegació és el fantasma més real, tangible, que ens obstaculitzar?

L’Abigail Grace Marsh ens fa treure aquesta màscara i voler desfer-nos d’ella. Però, com ho aconsegueix? Quines reflexions co-existeixen a les seves obres? Què vol expressar? S’obre la finestra i amb l’aire refrescant, l’entrevistem entre la seva naturalitat quotidiana, envoltada de quadres, gats i molta pintura a la roba.

Per a començar, quines temàtiques defineixen el teu treball i per què?

Aquest últim en el sentit que quan veus l’obra et preguntes: “què estic mirant?”, ja que és alguna cosa trippy. L’ornament, de fet, els talps estan en tots els meus cossos. És alguna cosa que no penso, surt naturalment de la meva ment. A vegades apareix la sensualitat i el moviment. M’interessa molt la idea del moviment embussat en un lloc on les figures es mouen però alhora no poden, jugant amb el temps. També alguna cosa en el que em centro és el bizarro, coses estranyes, estranyes però una mica divertides i gracioses.

A què es deu la gran presència de cossos? Que signifiquen per a tu? I que et fan sentir?

Això és alguna cosa que estic explorant… Primer, el cos el veig com les fronteres, per això m’agrada jugar amb els límits en tant que algunes persones senten més que unes altres. A més, crec que estèticament les formes són molt boniques i també com s’ornamenten, com ens ornamentem, perquè com ens vam mostrar al món diu molt de la nostra personalitat, és com un portador de l’ànima. I em replantejo: fins a quin limiti ets el teu cos? Jo m’identifico ara amb el meu cos, sóc noia, jove, però, com canviarà quan tingui seixanta anys?, fins que nivell el meu cos és part de la meva ànima, la meva identitat?

En relació amb aquesta cerca de la identitat, hi ha un detall característic en els teus quadres. Els rostres no es perceben de manera nítida, ni tampoc massa figurativa. És una cosa intencional?

Ho faig a propòsit perquè, encara que no ho havia pensat en profunditat, per a mi el rostre és una altra cosa diferent del cos. En els ulls hi ha tanta informació i, quan ho ensenyes, el cos passa desapercebut. Per això, intento ensenyar el cos íntegrament i deixar de costat la cara, ja que parla més de personalitat. A més, si vols ensenyar moviment i corporeïtat és millor centrar-me en les formes.

Perquè majoritàriament és el cos sencer en comptes de parts i/o detalls?

És una molt bona pregunta. Estic intentant aquesta idea de la forma sencera. És igual que si vull pintar una planta i només dibuixo la fulla, estic parlant d’una cosa concreta.

Què vols experimentar i/o expressar amb el cos?

És molt interessant veure el cos fragmentat, veure’l com un mosaic. És gairebé com una instal·lació d’una cosa real per a després crear una cosa visual.

Referent els subjectes, gairebé totes són dones i moltes mostrant-se sensuals. Per quin motiu? Per exemple, el teu quadre Meh.

Sí. De fet, en el quadre de la dona nua era un exercici estètic. Vaig fer un projecte d’una amiga que es diu Pleasure Mouth. Ella ajuntava a artistes amb gent aleatòria, i aquestes explicaven les seves històries, el seu viatge sexual i l’artista feia una obra per a representar la història. De fet, la meva obra no tenia molt a veure però era una història interessant sobre la violació com a fetitxe.

Per a mi la sexualitat és important. Té a veure amb la idea del cos i els seus límits. Per exemple, si tens una atracció per algú o estàs en un moment eròtic, la teva identificació amb el teu cos canvia totalment. Els teus límits són més líquids, s’allunyen més de tu. I en el quadre ho és, és una altra implicació amb el teu cos.

A més, jo treballo com a model i com a dona, encara que sempre m’he sentit molt sexualitzada, a vegades jo també em vull així. Li dono molta importància en la meva vida personal i als meus quadres. És alguna cosa que vull explorar més però a vegades tinc por. Perquè per a mi, la meva vida és una cosa normal i present però a vegades vull pintar coses o imatges que no sé com ho rebran… Sobretot si és una imatge de mi mateixa. Per exemple, fa poc, vaig fer un mural de la mi mateixa amb les cames obertes en el llit però era molt abstracte… però penso, si el veuen els meus pares? Estic intentant portar aquest pensament però és un procés. De fet, ara estic pintant de manera molt realista i en format gairebé mural una sessió de fotos que vaig fer amb una amiga. Són bastant “brutes” però tampoc vull fer coses només pel xoc. Intento trobar com expressar-me per a sentir-me còmoda però també fer-ho amb bon gust.

Com ja has introduït al principi, sents una fascinació per l’ornamentació. D’on ve? A més, les seves formes parteixen d’una culturització o són inconscients?

Crec que ve del mateix impuls de la naturalesa que he llegit i estudiat. L’ornament en la ceràmica o quan es teixeix ve del costat humà més primari. Per exemple, hi ha estudis que demostren que un nen dormirà abans si els llençols estan estampats amb dinosaures. És una cosa molt primària el fet de buscar i dissenyar l’espai per a estar a gust. Ve de les teves arrels, de la naturalesa, com quan antigament decoraven les ceràmiques amb fulles. En el meu cas, les formes vénen d’on m’he criat, del bosc i també perquè els mosaics àrabs m’encanten, els motius són molt psicodèlics.

Encara que sí, definitivament hi ha una part sociocultural en elles. Les dones i l’ornamental estan relacionats amb la tradició de teixir, que sempre ha estat per a dones. I encara que la meva família no és molt tradicionalista, estic segura que els meus gustos en part han vingut, en part, de la meva personalitat però també pel meu exterior. Des de nena veia la meva mare que sempre cuidava de la casa, els llençols, cortines…, i per això m’involucro amb aquesta estètica. Encara que això no vol dir que és exclusivament de dones. És més, vull fer més homes perquè moltes vegades diuen que com a feminista diferent, les noies s’han d’ornamentar menys, ser menys sexuals però el que no entenc és perquè els homes no poden ornamentar-se més. És una cosa molt humana. Perquè ens ho hem de treure nosaltres? A més té aquesta part eròtica. Els nois i les noies utilitzen l’ornamentalisme per a atreure els altres, igual que fan les plantes, els ocells, com les fulles amb puntes.

Centrant-nos en l’aspecte tècnic. Com és el teu procés pictòric?

La fotografia és molt important en el meu treball, sobretot si apareix la figura humana, que és el tema més recurrent. Després faig més esquemes encara que canvia segons vaig aprenent i experimentant. Encara que és bastant improvisat, vaig provant colors. Per exemple, barrejo, primer poso rosa, encara que aquest tema no el tinc molt controlat.

Què suposa aquest procés de pintar?

Em fa sentir molt a gust. Fa quatre anys, abans de dibuixar art feia altres coses perquè m’interessen moltes coses. Estudiava economia, literatura, poesia… Però en l’acte de fer-lo no sentia que la meva ànima estava on havia d’estar i amb la pintura sí que sento que és el necessito fer. Encara que això no significa que sempre sigui divertit.

Quina connexió té la fotografia en la teva pintura?

És molt orgànic. Abans era com una idea, la fotografia era anterior. Ara, la sessió de fotos està més basada en una idea de la pintura encara que les dues es compensen. Però en general, les fotos són un suggeriment, un mapa mental.

Que comporta el procés de reinterpretar la fotografia de la qual et bases?

La fotografia és el moment, capturar el moviment. Però per a mi, la qual cosa no té la fotografia és aquest acte de fer, m’interessa jugar amb el que té la pintura. De fet, abans només feia fotografia però no em motivava tant perquè faltava la meva pròpia mà.

Dirigint-nos cap a la tècnica més plàstica. Per què t’especialitzes en la fragmentació? Està connectat amb el color?

Quan vaig començar no tenia formació i vaig crear una manera estranya. Després vaig aprendre a pintar i a dibuixar de manera realista, la qual cosa em va portar a fer molts quadres realistes. De la mateixa manera, el color és alguna cosa que, per ser sincera, sempre m’ha costat molt però és molt important. En la meva vida el color està molt present però en el moment de pintar i triar els colors…, ara tinc més experiència i sí que és cert que tinc el cap colors més carns, roses, taronges. Quan no sé què posar, sempre rosa. Té alguna cosa a veure amb el cos femení i a vegades no, també per a mi té a veure amb la moda, quan era nena…

Finalment, tens una tercera tècnica, el grafiti. Aquí el color, en part per les seves dimensions, ofereixen molt joc. Què t’interessa d’aquest “estil”?

Al principi el feia pel meu compte però no sabia com pintar i intentava fer el que podia però te’l tapaven i et gastaves molts diners. Llavors vaig decidir concentrar-me en els meus quadres i ara he començat a fer encàrrecs murals i és una cosa que m’encanta, sobretot perquè és gran. El mural en una paret té a veure amb la idea de la casa i m’encanta. Sobretot perquè els meus quadres tenen tant de detall que fer-los tan grans permet mostrar molts mons, és a dir, mostrar totes les disponibilitats i interpretacions que percebi l’espectador. A més, jo crec que la majoria de persones no pensen en si l’art és a la seva vida. Un mural en l’espai públic permet oferir bellesa i et fa pensar. En fi, l’art et dóna més sensibilitat mental, emocional i et conrea.

Quines són les teves inspiracions?

No sabia quines eren fins que vaig arribar a la Massana… Encara que no és que tingui una inspiració concreta sinó que hi ha obres que em relacionen amb molts artistes. És molt típic però Miró, també Dalí, no tant per la seva obra sinó per la proliferació d’obres. Això és molt bon exemple que l’art és un camí de la vida. No hi ha una sola obra si no és tot, la teva casa, la teva manera de viure i la manera que treballa amb el cos.

Tens algun exercici o pràctica per a inspirar-te?

A vegades la meva roba o la meva casa. Entro a la meva habitació, veig alguna cosa que ha caigut i veig patrons interessants per a un quadre i bé, la vida mateixa. Per exemple, una vegada volia treballar en Bershka per a veure el que porta la gent i pintar-la. M’interessa pintar el que està passant visualment avui en dia.