En temps de pins parentals, arriba la segona temporada d’una de les sèries que més obertament ha tractat el tema de l’educació sexual a l’adolescència fins ara. Parlem de Sex Education, una co-producció britànica-estadounidenca creada per Laurie Nunn que va estrenar-se al 2019 a Netflix i que compta amb 8 capítols per temporada d’aproximadament una hora.
Per suposat, res del que fa Netflix no és casualitat. Un dels gegants de l’streaming, convertit també en gegant de la producció audiovisual, no pot estar despolititzat. Estem parlant, a més a més, d’una productora que funciona gràcies a la informació de l’audiència que recullen els seus algoritmes. Amb l’avantatge de saber allò que li agrada al públic prèviament, produeix noves series. És fàcil deduir que, tancades en parcel·les de contingut que hem ajudat a construir nosaltres mateixes i en les quals ens trobem perfectament còmodes, estem rebent una visió del món i de la realitat bastant reduïda. Com diu la periodista Leticia Cappelloto, Netflix és la nova eina de l’imperialisme cultural encarregada de produir subjectivitats que funcionen pel sistema, com va fer Hollywood en el seu moment.
No obstant això, la creadora de Sex Education no deixa de ser una dona de carn i ossos. Escriptora de cinema i teatre, ha aconseguit parlar en aquesta sèrie de temes dels que ningú sap o vol parlar. Una escena de la segona temporada en la que veiem com un home abusa sexualment d’una de les alumnes de l’institut Moordale, per exemple, està inspirada en la seva pròpia vivència com a dona. En aquest sentit, Nunn s’atreveix amb temes tan importants com les violències sexuals, l’avortament i el consentiment. Però va molt més enllà. Els seus personatges, que encarnen diferents expressions de gènere i tenen orientacions sexuals allunyades de l’heteronorma, viuen realitats travessades per diferents problemes familiars i econòmics, pel racisme, l’homofòbia, les drogues, la religió i, per descomptat, el sexe.
Però, sens dubte, el que més ens agrada de la sèrie no és la varietat de temes que tracta, sinó la manera com els tracta. Apart d’una evident perspectiva de gènere, ens trobem davant d’un intent prou interessant per deconstruir un adultocentrisme tan estructural i sistèmic com el sexisme i el racisme. La infància i l’adolescència no deixen de ser artificis inventats per la modernitat occidental, i l’adultocentrisme és el sistema a través del qual supeditem les persones considerades ‘menors’ a les nostres normativitats i prohibicions. A Sex Education, la joventut té molt a dir. I ho diu. La mare del protagonista, per exemple, és terapeuta sexual, però té tantes coses a aprendre del seu fill Otis en qüestions relacionades amb la sexualitat com ell d’ella.
Certament, amb la consolidació de les TIC, esdevé difícil seguir parlant d’infants i adolescents com a persones ‘que estan a mig fer’ o ‘que no saben de la vida’. Aquestes eines, que saben utilitzar molt millor que les persones adultes, els proporcionen molta informació sobre temes que mai havien estat tan a l’abast de les persones considerades menors, com ara el sexe i la mort. Malgrat això, aquest coneixement és fruit moltes vegades d’una barreja d’informacions poc contrastades que poden arribar a confondre els i les adolescents. A la segona temporada de Sex Education ho veiem exemplificat en el caos general que es forma a l’institut a partir dels rumors sobre com es pot arribar a tenir clamídia. Episodis com aquest, ens diuen a la sèrie, es podrien evitar amb una educació sexual diversa, feminista i primerenca.
En un moment en el que les esquerres proposen un discurs tan bonic com perillós quan diuen que ‘els nens i les nenes no pertanyen a ningú’ (ja voldríem que ens pertanyessin si l’Estat decideix que s’ha d’ensenyar tauromàquia a totes les escoles) mentre les dretes ostenten una moral de la qual és millor ni parlar-ne, cal recordar el privilegi que suposa tenir accés a una sèrie com aquesta. Tanmateix, l’educació sexual no hauria de quedar-se en això. No podem continuar evitant, postergant i tergiversant (ni a l’escola ni enlloc) converses sobre quelcom tan transcendental per a les nostres existències com ho és la sexualitat. És difícil, perquè ningú ens diu com fer-ho, però sí sabem que ensenyar a posar un preservatiu a un penis de plàstic a quart d’ESO és totalment insuficient. Els problemes que es deriven d’aquesta falta de coneixement són infinits. I, contràriament al que es pensa, estan sobradament preparats i preparades per entendre tot allò que els expliquem des de ben petits.
Així, no podem deixar de recomanar Sex Education. Les interpretacions, la banda sonora i l’estètica tant dels vestuaris com dels escenaris en els que es desenvolupa la història, són també grans punts al seu favor. L’únic (però no menys important) que li recordaríem a Laurie Nunn és l’existència de les persones trans, tot i que segurament no se n’hagi oblidat de forma casual i l’onada TERF que s’està produint als Estats Units i al Regne Unit hi tingui molt a veure. Esperem que la tercera temporada ens sorprengui positivament en aquest sentit. Després de la plorera pel final de l’últim capítol, amb un missatge de sororitat tan encertat, seria la continuació perfecta per acabar de construir un relat ben treballat i enfocat en qüestions de sexualitat i de gènere. I el millor: per a totes les edats.