Text per Cristina Piles Rovira. Agraïment especial a María Esteve per la il·lustració (@estevezma) i a Nerea Úbeda per la imatge.

Baix el més profund de la terra,
I la més amarga foscor,
Allí em trobava jo,  recoberta d’una gran tristor.

Quan les ales em van tallar,
Vaig deixar de volar,
Ja no hi sortia el sol,
Tot em sabia a un profund dol.

I entre tanta tristesa i polseguera
entre tanta pluja i tanta tempesta
hi trobava una xicoteta llum,
que sempre em deia:
“Alça el vol i allibera’t”.

Llavors, no vaig poder fer res millor
que resorgir d’entre tanta boira.
Aquella, que m’havia encegat els ulls
Però que ara m’ha fet ser més forta.

I avui són les meues ales les que renaixen.

Elles alcen el vol cada dia,

I són les que em diuen: “has de viure la vida”.