La literatura està per remoure l’ànima, per posar-nos un espill al davant com a societat. Almenys, això és el que Anna Moner, escriptora nascuda a Vila-real, té molt clar que vol reflectir als seus escrits. Malalties mentals, fotografies cruentes, personalitats excèntriques i mèdiums que convoquen a morts; La mirada de vidre (2019), última novel·la de l’autora, no està feta per a tot el món.

No obstant això, qui s’atrevisca a submergir-se dins les pàgines trobarà una història amb tots els ingredients per a ser, com a mínim, inoblidable. “Aquestos temes m’han interessat des de xiqueta ―confessa Moner dins una cafeteria de València, amb una infusió al davant i diverses publicacions a l’esquena― i a partir d’algunes sèries o pel·lícules vaig anar descobrint tota eixa part fosca de l’existència, que és una manera de conéixer un poc més a l’ésser humà”.

La mirada de vidre narra la història de Roger Queralt, un home aspre i addicte a la morfina que, amb algunes reticències, accepta treballar per a una mèdium fent fotografies d’esperits a Barcelona. En el seu intent d’esquivar els records del passat, concretament d’aquell 1898 en què va ingressar com a fotògraf al psiquiàtric de Sant Gervasi, anirà trobant-se amb tota la feblesa que s’amagava dins d’ell. L’autora explica que el context català li servia per diversos motius: “Vaig triar Barcelona perquè en aquestos moments hi havia molts metges catalans que acabaven els estudis a París, que és on es feien la majoria de teràpies sobre malalties mentals. A banda d’això, en eixa època va haver-hi un corrent espiritista molt fort dins la burgesia catalana, amb un espiritisme que no s’entén com ara, sinó com una manera de viure, en què s’apreciava molt la fotografia de les ànimes”.

Dins el sanatori Sant Gervasi es troba un personatge molt particular. Es tracta de Robert Isaac, un metge que quan s’amaga el dia dedica el seu temps a la vida artística. Isaac aspira a fer una col·lecció pròpia de reproduccions artístiques famoses, des de La mort d’Ofelia (Mirais) fins a Susanna i els vells (Tintoretto), però amb una peculiaritat: utilitzant els cossos de les malaltes del psiquiàtric. “Als meus personatges sempre els atribuïsc una sèrie de perversions que els fan diferents a cada novel·la ―revela Moner― i en aquest cas m’interessava potenciar la part artística d’Isaac, que vol agafar obres molt bones i millorar-les, perquè considera que el rostre a les originals no acaba de ser massa real”. El treball que accepta Queralt consisteix en fotografiar-les seguint les indicacions del metge, situant-se en la fina línia de la perversió.

Incisiva amb les desviacions i maldats humanes, Moner denomina la seua literatura com “horror agradable”, perquè pot horroritzar, però tot es viu “des de la confortable sala de les arts”, on es permet tancar ell llibre sense deixar que l’angoixa vaja més enllà. La història està repleta de personatges malalts, i fins i tot qui no ho estava al principi acaba caient a l’abisme, com és el cas del protagonista. “Fer el personatge morfinòman em servia per a mostrar totes les seues inseguretats, i no sols per crear la imatge d’addicció a una substància tan generalitzada en aquell moment com la morfina…en realitat volia representar l’addicció de Queralt a una persona, a la Valquíria”.

La Valquíria. Una dona malalta d’histèria de la qual el protagonista s’enamora platònicament. Figura predilecta per a les fotografies del metge; Queralt s’amaga darrere de la càmera per poder contemplar-la sense limitacions, desproveït de la culpa a la qual podria sentir-se sotmés si es tractara d’una mirada directa. L’escriptora explica que Queralt només es sent segur en eixos moments, quan es troba tapat per la tela, com si tinguera una pantalla davant que el separa de la realitat, i per tant, de l’acte de prendre decisions. “El lector acaba mirant com Queralt, a través d’un objectiu ―exposa― i sap el que passa al seu voltant, se n’adona que moltes coses que veu no són correctes, però no sap com reaccionar, i pense que encara és una actitud que ocorre entre alguns homes en l’actualitat”.

Anna Moner argumenta que el llibre ha sigut la ferramenta per parlar de molts comportaments masclistes que es continuen acceptant, així com dibuixar la visió que es tenia al segle XIX de la dona a partir de la mirada clínica i artística imperant. “Com deia Foucault, per entendre el que està passant en l’actualitat hem d’anar al moment en què tot això va començar a formar-se, simplement per poder entendre-ho”, cita Moner. D’aquesta manera, l’autora ens trasllada amb el llibre al període en què la mirada clínica es dedicava “a furgar en les intimitats de la dona”, inclús per acabar “inventant-se una malaltia com la histèria femenina”.

“D’altra banda, en la pintura i la literatura es van dedicar a crear una imatge idealitzada, perfecta i misteriosa de la dona, que encara es treballa al cinema o la publicitat”, assenyala. Així, La Valquíria esdevé només com una creació del metge, perquè ni tan sols l’anomena pel seu nom, sinó que només existeix al sanatori o a les imatges, i per tant, a l’imaginari de l’home.

Amb una prosa descriptiva i suggerent anem passejant entre les parets de Sant Gervasi ―quasi podem escoltar les queixes de les malaltes, l’ambient decadent i els passos serens i torbadors del doctor―, ja que l’escriptora li dona una importància clau a l’ús d’adjectius, i assenyala que hui en dia s’ha perdut el costum de descriure a la literatura. “Jo utilitze les paraules de la mateixa manera que use els pinzells i les espàtules; per a mi els adjectius són els matisos dels colors. Serveixen per a polir i donar-li forma als llocs i als personatges”, explica Moner, que a més d’escriure ha presentat nombroses exposicions d’art junt amb el seu home, Sebastià Carratalà.

“Per damunt del sentiment de culpa en surava un altre més potent, desconegut fins ara per a ell, un plaer intens i refinat, obtingut sols amb la mirada”, escriu al llibre. La mirada, pedra angular de la narració, esdevé l’element substancial per entendre la degradació moral i física del protagonista. El desig com a anhel, com a càstig, i sobretot, com a fantasia: “Ell passa de l’enamorament platònic a ser un voyeur i recrear-se en la mirada”, insisteix Moner. “La de Queralt és una mirada que balla i on la frontera està poc delimitada, però també és un poc el que passa al nostre temps ―recalca l’autora― on davant una situació pots experimentar una sensació, però si l’observes a una pantalla de cinema, potser la teua mirada també canvia”.

L’autora i pintora defén que l’art no hauria de tindre límits, i que als seus escrits li agrada “vorejar el precipici” entre el que hauria d’escriure o no. “Sempre dic que l’art en general no ha de justificar, no ha d’explicar ni alliçonar, simplement posar-te un espill al davant”. Al seu procés de creació Moner intenta descriure les parts dolentes de l’ànima humana, apropant-se a personatges que s’aproximen a la immoralitat amb l’excusa de l’art, amb l’objectiu de “descobrir l’infern que s’amaga darrere de la bellesa”, com ella desvela.

“A Les mans de la deixebla escric una barreja de Frankenstein i la Lolita de Nabokov, però simplement estic contant una història, no pensant en el que diran”, recorda l’autora. “Últimament hi ha un problema molt gran, que és el de no saber distingir entre realitat i ficció ―argumenta― i és curiós que amb les generacions actuals, que pel tipus de comunicació podrien tindre una visió més oberta, anem encara més enrere i ens acabem autocensurant més del que deuríem. Això és un perill”.

L’autora de La mirada de vidre reconeix que quan llegeix no busca empatitzar amb els personatges dels llibres, ni “penjar-se d’ells”, sinó “conéixer maneres d’actuar alienes” que poden no correspondre’s amb el que el lector faria. “No hem d’entendre els personatges per justificar-los ―explica― sinó per saber el que és capaç de fer l’ésser humà, perquè no som tan bons com volen fer-nos creure les grans marques…podem ser molt dolents”. Segons ella, l’art és el món que hauria d’escapar de la censura i mirar un poc més enllà, i així ho demostra als seus escrits que, com confessa, “no tenen mai un final feliç”.

“Les normes a l’art estan per saltar-se-les i s’ha de temptar sempre, perquè si no estaríem al mateix punt, sempre. Pense que hi ha hagut èpoques en què tot això ha sigut més natural i no s’ha qüestionat tant com ara…potser la gent té la pell molt fina”, sosté. Anna Moner comenta que no li agrada marcar-se uns límits quan escriu, i assenyala que aquestes limitacions per part de l’audiència no es donen tant al cinema o la televisió, on es fan les coses “d’una manera molt més crua”. Potser la paraula siga la que desperte el fragment més retorçat del nostre cervell, com defensa l’escriptora: “Quan dic alguna cosa a la ràdio —per exemple en La llanterna màgica— sense ser tan crua la gent s’escarota un poc més, i és perquè possiblement la paraula, davant la falta d’imatge, evoca. No tens eixe límit que et posa la representació”, reflexiona.

Encara que Anna Moner assegure entre rialles que ella escriu històries d’amor, La mirada de vidre aconsegueix remoure emocions, i serà la lectura indicada per a qualsevol nit d’insomni, amb temps per a digerir tot el que pot oferir. El llibre es converteix en una experiència diferent, on s’obren moltes portes, de la mà d’una escriptura detallada i àgil, cap a la imaginació i experimentació de la psique humana.

S’ha fet de nit quan l’escriptora ix de la cafeteria, cap a una València igual de misteriosa que fosca, i els fanals il·luminen subtilment la falda llarga que porta. De camí a l’estació conta que, segons els rumors, hi ha un esperit amagat des de fa anys a la planta baixa d’aquell local, i que sempre ho pensa quan baixa cap allí. Es despedeix aleshores, i s’endinsa pels llargs carrers, després d’afegir un poc més d’intriga als antics edificis que ens rodegen. Qui sap, potser d’ací uns mesos trobem a la llibreria una nova novel·la ambientada a la ciutat, plena d’esperits i ombres baix les escales. Esperem que siga, almenys, igual d’interessant.