És dilluns. Un dilluns qualsevol. Fa un dia gris i trist. Estic arribant al meu exili a Madrid. Per això de la descentralització i que som un Estat federal que no puc estudiar a la meua terra allò que m’agrada.
Al carrer del costat de ma casa (no, no es diu Carrer Melancolia, perquè la vida no és com una cançó de Sabina) però, sempre hi ha un senyor romanés que toca l’acordió. Sempre els dilluns. A la mateixa hora. Mira a l’infinit sense moltes ganes de tocar, però em veu i es posa a tocar. Alegre. I jo li agraïsc el gest donant-li una modesta col·laboració; allò que em permet la meua vida d’estudiant.
Fa anys anava tots els dissabtes per debatre a la ràdio. I allà i havia un xic de l’Est tocant el violí amb la mirada perduda que tenen les persones que han sofert molt a aquesta vida. Tots els dissabtes romania a l’andana d’enfront a la meua tocant el Canon de Pachelbel. Mai vaig poder col·laborar amb ell perquè les vies del tren ens separaven. Sempre em vaig penedir.
L’any passat vaig trobar-me amb un home d’edat mitjana que sols tenia una mà. Molt ben vestit, estava tocant cançons que ell mateix havia composat amb la seua guitarra. Amb un accesori paregut al d’Eduard Manstissores feia sonar acords ben bonicos al costat de la Plaza Mayor de Madrid. Mentre, uns immigrants que feien top manta corrien perquè no els agafara “la policia de Carmena”. Jo vaig estar parlant uns minuts amb el músic després d’escoltar-lo, junt amb algunes persones que s’havien combregat, i li vaig demanar el número per fer-li una entrevista que, després, per circumstàncies del destí, mai vaig poder-li fer.
Aquest estiu, quan vaig viure al Cap i Casal, un conjunt de joves interpretava himnes antifeixistes com el Bella Ciao o el Kalinka a la Plaça de la Mare de Déu. Escoltar-los a la Plaça de la Mare de Déu, símbol de la València de Rita i PROPIETAT DEL PP va ser realment emocionant. Eixe dia el President de Les Corts em va recordar al Twitter que això de Plaça de la Verge no existia. Mai oblidaré des d’aleshores a la nostra Mare de Déu.
Com a músic d’una de les nostres bandes, sempre que passe al costat d’un músic de carrer em quede durant uns minuts escoltant-lo, per malament que toque o cante. Alguns ajuntaments exigeixen títols i els fan exàmens, als músics que toquen als carrers. Jo els escolte mentre els done les gràcies per omplir de vida i de sentiments els carrers d’unes ciutats cada vegada més plenes de persones, alhora que es buiden d’amor i compromís.
Hui, quan tornava trist per no poder viure a la nostra terra, he tornat a veure el músic romanés de l’acordió. M’ha desitjat molta sort a l’amor i molts diners. Sens dubte necessàries, sobre tot la segona per a un jove precari. Jo he rist, per no plorar, i després he sentit una alegria immensa. Li he donat la meua humil contribució com cada dilluns i he arribat a casa amb un únic i humil desig: que mai desapareguen els qui fan sonar els seus instruments i li donen color a un món que alguns volen gris, sintètic i buit.
