Dijous 09 Abril, 2020

El músic del carrer Melancolia

Més llegits

No és cap guerra

No és difícil deduir que entre els guionistes de la Moncloa deu haver molts entusiastes de les pel·lícules americanes...

Ecologia feixista: el perill d’idealitzar la natura

Escombro l'últim racó de pols de la casa però un color insòlit m'atura. Sacsejo el cap i apropo el...

Simón tomba les previsions de Sanitat

El director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES), Fernando Simón, ha celebrat que el nombre d'hospitalitzats...

Puigdemont, Junqueras i eurodiputats de PNB, Bildu i Podem demanen que Sánchez actuï contra el TS

L'eurodiputat i president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident legítim i líder d'ERC, Oriol Junqueras, han...

A partir del 26 d’abril els ciutadans podran “anar recuperant la seva vida normal”

La portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, ha dit que a partir del 26 d'abril, quan acabi la...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

És dilluns. Un dilluns qualsevol. Fa un dia gris i trist. Estic arribant al meu exili a Madrid. Per això de la descentralització i que som un Estat federal que no puc estudiar a la meua terra allò que m’agrada.

Al carrer del costat de ma casa (no, no es diu Carrer Melancolia, perquè la vida no és com una cançó de Sabina) però, sempre hi ha un senyor romanés que toca l’acordió. Sempre els dilluns. A la mateixa hora. Mira a l’infinit sense moltes ganes de tocar, però em veu i es posa a tocar. Alegre. I jo li agraïsc el gest donant-li una modesta col·laboració; allò que em permet la meua vida d’estudiant.

Fa anys anava tots els dissabtes per debatre a la ràdio. I allà i havia un xic de l’Est tocant el violí amb la mirada perduda que tenen les persones que han sofert molt a aquesta vida. Tots els dissabtes romania a l’andana d’enfront a la meua tocant el Canon de Pachelbel. Mai vaig poder col·laborar amb ell perquè les vies del tren ens separaven. Sempre em vaig penedir.

L’any passat vaig trobar-me amb un home d’edat mitjana que sols tenia una mà. Molt ben vestit, estava tocant cançons que ell mateix havia composat amb la seua guitarra. Amb un accesori paregut al d’Eduard Manstissores feia sonar acords ben bonicos al costat de la Plaza Mayor de Madrid. Mentre, uns immigrants que feien top manta corrien perquè no els agafara “la policia de Carmena”. Jo vaig estar parlant uns minuts amb el músic després d’escoltar-lo, junt amb algunes persones que s’havien combregat, i li vaig demanar el número per fer-li una entrevista que, després, per circumstàncies del destí, mai vaig poder-li fer.

Aquest estiu, quan vaig viure al Cap i Casal, un conjunt de joves interpretava himnes antifeixistes com el Bella Ciao o el Kalinka a la Plaça de la Mare de Déu. Escoltar-los a la Plaça de la Mare de Déu, símbol de la València de Rita i PROPIETAT DEL PP va ser realment emocionant. Eixe dia el President de Les Corts em va recordar al Twitter que això de Plaça de la Verge no existia. Mai oblidaré des d’aleshores a la nostra Mare de Déu.

Com a músic d’una de les nostres bandes, sempre que passe al costat d’un músic de carrer em quede durant uns minuts escoltant-lo, per malament que toque o cante. Alguns ajuntaments exigeixen títols i els fan exàmens, als músics que toquen als carrers. Jo els escolte mentre els done les gràcies per omplir de vida i de sentiments els carrers d’unes ciutats cada vegada més plenes de persones, alhora que es buiden d’amor i compromís.

Hui, quan tornava trist per no poder viure a la nostra terra, he tornat a veure el músic romanés de l’acordió. M’ha desitjat molta sort a l’amor i molts diners. Sens dubte necessàries, sobre tot la segona per a un jove precari. Jo he rist, per no plorar, i després he sentit una alegria immensa. Li he donat la meua humil contribució com cada dilluns i he arribat a casa amb un únic i humil desig: que mai desapareguen els qui fan sonar els seus instruments i li donen color a un món que alguns volen gris, sintètic i buit.

- Publicitat -

Mirall és possible gràcies al suport dels seus subscriptors i mecenes. Amb només 2€/mes podem enfortir aquesta aposta periodística sense embuts.

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Simón tomba les previsions de Sanitat

El director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES), Fernando Simón, ha celebrat que el nombre d'hospitalitzats i casos greus de coronavirus...

Entitats per la pau i els drets humants rebutgen “la deriva militarista” de l’Estat

Les entitats de promoció de la pau i els drets humans i de cooperació agrupades en Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia global, han criticat...

Dimiteix el president del Consell Europeu de Recerca per la gestió de la UE per fer front a la pandèmia

El president del Consell Europeu de Recerca (ERC, en anglès), l'investigador Mauro Ferrari, ha anunciat que dimiteix del càrrec perquè està en desacord amb...

Pimec dona suport als nous Pactes de la Moncloa a cegues

Pimec dona suport als nous Pactes de la Moncloa plantejats pel president del Govern central, Pedro Sánchez, per fer front i superar la crisi...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca