El supremacisme blanc també és terrorisme. Començo amb aquesta afirmació rotunda perquè sovint sembla que tinguem por a dir-ho o confirmar-ho, però l’atemptat de les últimes hores a la ciutat alemanya de Hanau posa de manifest la necessitat de parlar del tema. Onze persones assassinades amb motivacions racistes del terrorista i una carta amb missatges xenòfobs per reivindicar-ne les connotacions. Tot plegat explícit i obertament desacomplexat.
Que el supremacisme blanc és una amenaça cada cop més extensa, no s’ha d’amagar. Que és una ideologia extremista basada en la raça, tampoc. I que els mitjans de comunicació tenen por de tractar-ho amb responsabilitat, una evidència. A llocs com els Estats Units, ja hi ha organitzacions com “The Base” que han jurat iniciar una guerra racial al país. D’ideologia neonazi i paramilitar, amb entrenaments i plans inicials per assassinar membres del moviment antifeixista d’esquerres. Afortunadament això últim aturat per l’FBI.
A Nova Zelanda, Brenton Harrison va matar 49 persones mogut per la seva islamofòbia. Un jove de 28 anys que ni tan sols estava fitxat per la policia, però que no dubtava en fer el símbol amb les mans de “White Power”, símbol internacional del supremacisme blanc, mentre era jutjat i l’enfocaven les càmeres. També recordareu els atemptats d’Utøya i Oslo a Noruega, 77 joves assassinats en denuncia de la ‘invasió musulmana’ i la ‘cultura marxista’. En total, més de 170 persones assassinades a causa d’aquesta ideologia en una sola dècada entre Amèrica, Oceania i Europa. I en la gran majoria de casos, reivindicant el component ideològic amb manifestos, vídeos o missatges per part del mateix autor.
Paral·lelament a tot això, trobem líders d’extrema dreta arribant al poder a molts països europeus i d’altres zones del món. Evidentment no fan cap mena de crida col·lectiva a realitzar aquestes barbaritats, però la seva simple presència acaba posant el focus del discurs en qüestions d’immigració tractades des del racisme o directament d’islamofòbia. Discursos extremistes que agafats per neonazis poden ser la motivació final per organitzar-se racialment contra el que consideren una amenaça. Segurament l’error rau en el fet que tenim normalitzada la presència pública de l’extrema dreta a tots els àmbits, des de partits polítics, associacions, tertulians o fins i tot jugadors de futbol. És impensable que arribem a conviure amb normalitat amb altres extremismes que també cometen atacs terroristes, però amb el supremacisme blanc, ho fem.
Assumim poc la perillositat d’aquesta amenaça, cal destacar a simple vista el tractament mediàtic al qual se sotmet un atemptat amb aquestes motivacions, al que s’exerceix sobre un de jihadista. Pels segons hi ha ràpida identificació de la motivació i en coneixem detalls de com funcionen les organitzacions. En cas de supremacisme blanc, no coneixem les motivacions fins passades hores, i hi ha una certa prudència en identificar-ho, com si ofendre un nazi fos un problema (a la lliga espanyola de futbol sembla que potser si).
Això és una qüestió de seguretat com també ho és d’ideològica, així que comencem a tractar el tema amb la responsabilitat que mereix. No només des de la simple vessant de protecció o prohibició d’armes, sinó anant també a l’arrel de l’odi i fent pedagogia. S’ha de tenir en compte que el neofeixisme incita des de la mateixa ideologia a la guerra racial, al combat i assimilar la vida com una batalla constant. En definitiva, justifica la violència com a eina política legítima. Perquè aturar un atac terrorista hores abans és important i un mèrit complicat, però tinguem clar que no soluciona el problema.