Imaginem per un moment que ni l’Adrià Soldevila, ni el Sergi Escudero, ni el Sique Rodríguez, ni abans l’Albert Llimós, haguessin tingut cap intenció de fer la seva feina com pocs la fan – sí, el periodisme – i imaginem, també per un moment, que no hagués transcendit mai l’operativa que el Barça tenia contractada per erosionar i desacreditar jugadors, exjugadors, polítics i empresaris.
És fàcil situar-nos en aquest escenari perquè, bàsicament, és el de la normalitat. Creiem tots plegats que el FC Barcelona és una màquina perfectament engreixada com ho pot ser qualsevol gran multinacional, amb els seus departaments, la seva direcció d’operacions, la seva coordinació interna, els seus protocols d’actuació, etc.
Aquesta normalitat es fonamenta de manera essencial en el rendiment esportiu. Els bons resultats porten a la calma, i les aigües calmades porten a les mirades laxes. No és que no tinguem límits morals, el que passa és que els catalans en general – i els culers en particular – els tenim molt elàstics.
Si per guanyar més calers hem de revendre l’abonament d’un soci per 10 vegades el seu preu i no pagar-li, endavant. Si per guanyar la suposada batalla digital hem de defensar-nos i atacar de manera miserable a gent que ens ha fet grans com a club. Endavant. Si per incorporar un nano brasiler hem de cometre delictes fiscals i condemnar al Club per primera vegada a la història, endavant.
Aquest és el Barça de Rosell, el Barça de Bartomeu, i ja va sent hora que assumim tots plegats que també és el Barça d’una majoria de socis. Uns socis que, per assolir els objectius (facturar més, combatre els bots russos o pispar-li Neymar al Madrid) no tenen cap escrúpol en passar per qualsevol terreny, per pantanós que sigui.
Tota bona Junta educada en el nuñisme més ranci sap que al soci del Barça només cal donar-li una excusa, un bé superior, per tal que voluntàriament aparqui temporalment els seus límits morals, els seus “valors”, miri cap a un altre cantó, pagui les multes que corresponen i aquí pau i després glòria.
“Si això serveix perquè el Club guany més. A mi ja m’està bé que venguin a 800 i em paguin 30”.
“És que hi ha exèrcits de comptes fake de sud-americà i Rússia i és clar, el Club ha de defensar-se”.
“És que el Madrid el volia de totes totes i s’havia de trobar una manera enginyosa de convèncer al pare i al jugador”.
Cal reforçar aquests principis, aquests fonaments, i posar-los en pràctica no només sobre el paper o en murals i mosaics gegants sinó en el dia a dia del Club. No fer-ne només màrqueting sinó creure-hi i aplicar-ho. Aquest és el repte pel futur immediat del Club, i a la vegada és la baula més feble de l’engranatge dels Bartomeu, Rosell, Cardoner i companyia.