Apareixen sobre la taula unes safates plenes d’animals esquarterats, comunament denominats “carn”. Obro la carmanyola que m’he cuinat a casa i en qüestió de segons, amb la boca mig plena de matança i contaminació, sento el primer comentari: “Amb carmanyola… Per què? Què és?”. Després de cinc anys de vida antiespecista, per la família segueix sent un estil de vida apolític digne de burles.

Introduir converses antiespecistes

Una explicació plausible segons Carol J. Adams a La Política Sexual de la Carne: “un factor important en el debilitament de l’argument vegetarià és l’hora i el lloc durant les quals les idees són discutides” (ADAMS. 2016:215), amb freqüència a l’hora de sopar, un moment en què la persona vegetariana generalment es troba en minoria i el producte està davant però de manera absent, tapat pel concepte “carn”.

Però això legitima a ridiculitza o (auto)nega els arguments del veganisme? Qui no ha sentit mai comentaris com: “les plantes també senten. No t’importen?”. O atacs contra el perfil de les persones veganes: “Només veure una vaca ja ploren”. O fins i tot, insinuacions insultants: “Bé que ets vegana però hi ha una carn que sí que t’agrada menjar…”. Casos que comptes d’Instagram, com és el cas de Las Plantas Sienten, reinterpreten de manera humorística i alhora crítica.

Està clar que no tothom es fa vegana pels animals. Mites com l’origen caçador i recol·lector de l’humà, o la cadena científica que justifica que els éssers vius ens mengem entre nosaltres, són arguments que han ajudat molt a contradir el patiment i l’explotació d’ells. A més, l’auge ecologista ha provocat que el capitalisme uneixi el veganisme amb els productes “biològics” en un consum de greenwashing.

El panorama activista a Barcelona

Tanmateix, cal reconèixer un creixement exponencial d’aquests moviments. A Barcelona, l’activisme “de carrer” es mouen generalment dins del concepte dels drets animals, com per exemple, les més conegudes, Anonymous For The Voiceless i Barcelona Animal Save. També hi ha Action For Liberation i Tu Abrigo Su Vida.

A part, també hi ha altres activismes com els santuaris d’animals, les fundacions pels drets animals, com Franz Weber, on hem entrevistat a la Natàlia Oriol, coordinadora educativa d’Escola Animal. És una fundació que també col·labora amb l’Associació Animalista Libera i que pretén: “canviar lleis vigents que no són afins al que volem: ajudar als animals, protegir el medi ambient i conseqüentment, una millora de la societat”. En concret, ella participa en el projecte Escola Animal, que sorgí a Sabadell a partir d’uns pressupostos participatius: “un projecte que educa als nens l’empatia cap als animals”.

També existeix l’activisme emprenedor de les empreses veganes, en aquest cas Foods for Tomorrow on hem contactat amb en Bernat Ananos, cofundador d’Heura. En paraules d’ell: “neix de dos joves frustrats que intentaven conscienciar a molta gent de la necessitat reduir dràsticament el consum de carn des de ja i apostar per les proteïnes vegetals”. En conseqüència, mentre tots aquests estils de manifestació antiespecista treballen de manera simultània, per què costa tant de rebre el seu discurs?

La passivo-agressivitat comunicativa

En primer lloc, perquè molts cops parlar de veganisme esdevé un atac de doble fil? Entrevisto a les activistes Núria Navarro i l’Alesandra Álvarez. Ambdues comparteixen, com diu l’Alesandra: “quan intentem fer activisme a gent no vegana, utilitzem molts tecnicismes i la gent que està totalment desconectada no saben com arribar”. A més, cal afegir la reflexió de la Núria: “falta molta empatia al dirigir-nos a la gent no vegana, les ataquem molt i potser no és la manera, perquè tu ja ho tens molt clar”.

En aquests casos, la persona “sensibilitzada” condemna i acusa d’immoral a lx consumidorx que no ha fet el canvi, i com diu Natàlia Oriol s’ha de reconduir: “el veganisme sempre s’ha centrat a atacar el consumidor, que en veritat no té culpa perquè està poc informat o realment no ha arribat al nivell de consciència. El problema és que hem d’atacar el sistema. Podem anar creant restaurants, roba vegana, però s’està reproduint el mateix maltracte en tant que forma part del sistema”. En conseqüència, es perpetua l’auto-negació i s’inicia el bucle de les converses passivoagressives on mútuament s’acusen per guanyar la legitimitat.

Una tercera característica és l’experiència que s’associa amb l’animal no humà cuinat. Fruit de la cultura occidental, com explica Bernat Ananos: “la carn és un element emocional en les dietes. És compartir les barbacoes, el Nadal, Thanksgiving… menys la hindú, gairebé a totes les cultures la carn està al mig. Amb la gent que estimes, les celebracions més grans, els dies més importants”. Raó per la qual, les converses sobre el consum animal venen intrínseques amb un valor emocional, a causa dels records i les expectatives culturals que pauten les interaccions socials.

El contingut audiovisual de lxs activistes

D’altra banda, les xarxes socials, principal canal de divulgació, ha duplicat la percepció en dues dicotomies. El consum d’imatges difoses per lxs activistes fan que l’experiència no presencial de l’espectadorx senti un malestar però passatger pel contingut efímer. A més, la ubicació confortable des de la qual es passa -com unx autòmata- el contingut refreda el missatge fins a “deshumanitzar-les”.

Paral·lelament, costa trobar l’equilibri entre la provocació explícita que només impacte i l’objectivitat de les condicions violentes en les quals estan els animals no humans. És més, comporten un canvi pragmàtic? Segons la coordinadora d’Escola Animal: “la gent s’està insensibilitzant. Va haver-hi una època que va funcionar però crec que ara, hi ha tantes imatges que ha de ser quelcom molt fort que vegin o no es reacciona”.

Per últim, molts vídeos d’ “influencers” antiespecistes es mostren a elles mateixes des d’un egocentrisme moralista. Es graven parlant i plorant, però al final, l’espectadorx es pregunta: on són els animals? Es tendeix a protagonitzar l’humà afectat que ho veu en comptes de posar en el centre de mira a la pròpia víctima, que citant a l’Alesandra: “està molt bé que es reconegui però que fàcil és empatitzar amb la persona que ho veu que no amb el maltractat simplement”.

Les identitats antiespecistes

Com es pot entendre aquesta dinàmica comunicativa? D’on prové o qui les promou? Des de la perspectiva feminista, cal analitzar quines són les identitats involucrades en el moviment. Totes les persones entrevistades de diferents àmbits activistes coincideixen que els subjectes interessats majoritàriament són dones, homosexuals, homes “femenins” -judici pejoratiu al ser sensibles, el contrari de la masculinitat-, entre altres identitats dissidents. De fet, Carol J. Adams afirma: “els homes que es fan vegetarians desafien una part essencial del rol masculí. Opten per un aliment de dones” (ADAMS. 2016:119). En conseqüència, es crea un mite associant el veganisme com un assumpte afeminat, i no feminista.

Tant a les manifestacions ecologistes com veganes, l’assistència és sobretot per part de “dones”, entenent que encara vivim en els cànons binaris d’home i dona. Com diu Natàlia Oriol: “al final tots ens sentim arropats per gent que és diferent i aquests moviments fa que estiguem més junts”. De la mateixa manera, Bernat Ananos exterioritza una anàlisi semblant: “és molt interessant com et trobes tanta gent no normativa en moltes lluites. Al final la sensibilitat fa sentir-te frustrat i conscient de molts problemes. I en el nostre cas es veu clarament, a les nostres xarxes ens segueixen moltíssimes més dones, i dels homes, alguns són no normatius”.

Però, qui difon el missatge? També es troben similituds amb les persones involucrades des de dins. A diferència de Foods For Tomorrow, tant a Franz Weber com a les associacions activistes la majoria són “dones”. i a les associacions activistes de carrer també hi ha més “dones”. Però sona irònic perquè, sigui per casualitats o motius professional, els tres fronts són liderats per “homes”, socialment etiquetats com a tal. A Escola Animal, la coordinadora educativa declara que el seu cap és un home, la iniciativa d’Heura fou impulsada per dos homes i com critica Núria Navarro: “els activistes més coneguts i que dirigeixen, com sempre, les posicions de poder, són homes. Les cares de l’activisme més famós són homes, com per exemple, Earthling Ed, Massin Akandouch , Seb Alex, The Vegan Activist, i avui en dia, l’auge d’esportistes com Novak Djokovic. Òbviament, no es pretén legitimar o acusar sinó relativitzar a qui s’han donat les eines del lideratge, la iniciativa, l’acció i a qui es visibilitza més.

La discrepància en vers les emocions

Tanmateix, a banda del protagonisme “masculí”, a qui va dirigit? El resultat és que hi ha més receptors “dones”. Per què? Reprenent la teoria feminista de Carol J. Adams introduïda en l’article anterior, que les cinc entrevistades han corroborat, el consum de carn, més ben dit, animal no humà, parteix d’un sexisme binari on l’hegemonia masculina té el privilegi de la carn com a símbol de poder i control. Per tant, hi ha un discurs “femení”? O en tant que apareixen les emocions del maltractament animal no-humà, s’associa amb un tema exclusivament “femení” i no feminista?

En vers el rebuig de l’enfocament emocional, els arguments científics-ecologistes basats en les dades apareixen. Es pregunta a lxs entrevistadxs si reforçar aquesta segona via és -massa- racionalista i per tant, hauria de valdre amb l’evidència vital-emocional dels animals no humans? O s’ha de reduir aquesta sensibilitat, a vegades jutjada d’hiper-emocional, perquè es creguin l’antiespecisme? És interessant perquè tot i fer les entrevistes per separat, tothom concorda que s’ha d’adaptar el discurs depenent del públic per repercutir el major nombre.

Des de l’activisme de “carrer”, la Núria Navarro i l’Alesandra afirmen: “moltes vegades un cop fas el canvi d’alimentació després fas el canvi mental, per això s’ha d’anar amb molts fronts oberts”. En l’activisme d’oficina, Franz Weber es basa en l’estratègia jurídica: “apliquem el lobby polític i els canvis legislatius. Crec que és més eficient però costa. És el cas de Zoo XXI”. Per últim, Foods For Tomorrow: “cal un activisme des de l’empresa, accessibles i democratitzar-les” on defensen: “hem de centrar-nos en el 98% que no ho és. Al final, tenint un perquè molt clar: deixem els animals de l’equació, el com m’és igual”.

Adaptar el discurs antiespecista

En conclusió, la reivindicació antiespecista ha d’impregnar a tots els públics. Com diu Bernat Arnanos: “hem d’aconseguir tenir un discurs, ja no amb els dos gèneres, que em sembla molt arcaic, sinó amb tothom. Ha d’haver-hi un exercici de consciència i això ajuda molt que figures com Hamilton, Djokovic, ho diguin de manera altra i clara. Quan això passa ja hi ha un canvi i és fort que hi sigui quan aquestes persones ho diuen”.

Per tant, les estratègies estadístiques, científiques i empàtiques han de sumar-se i dialogar entre elles per al final obtenir resultats, en comptes de confrontar-se entre elles i els humans, com expressa Natàlia Oriol: “s’ha de canalitzar la ràbia i utilitzar-la de una manera eficient i, en l’eficiència, està el pragmatisme”. Observació complementària amb la crítica de Bernat Ananos: “no hem de pensar el que jo crec que hauria de passar perquè això passi, perquè això és mirar-se el melic i des del melic, el teu ego és molt gran i de vegades en moltes lluites hi ha un cert ego de com jo ho vaig fer, el que ens va funcionar a tu i a mi no li serveix a la resta”.

Però encara falta molt per fer. En primer lloc, pel caràcter individualista ja que comença per un canvi personal, nascut de la consciència de privilegis, que es suma en quantitat per al final, subvertir la demanda, en comptes de simultàniament anul·lar el sistema de producció industrial capitalista. I segon, pel ritme dicotòmic dels diversos activismes, el de “carrer”, més intens i immediat i l’activisme “jurídico-empresarial”, més pacient i a llarg termini, com explica Natàlia Oriol: “l’activisme de carrer és com una muntanya russa, vas fins amunt de tot però després baixes, no pots mantenir aquesta eufòria. Per això és molt important parlar de l’altre activisme, que també carrega molt perquè et donen pals per tot arreu, però al final aconsegueixes uns resultats que pot ser són més satisfactoris”.