No és cap secret que a Catalunya es pot viure les 24 hores dels set dies de la setmana en castellà però no es pot fer en català. El greuge lingüístic, accentuat per la manca d’autoestima dels catalanoparlants, provoca escenes que l’associació ‘No em canviïs la llengua’ explica perfectament: Quan els catalanoparlants veuen algú estranger o nouvingut automàticament canvien la llengua perquè entenen que amb el castellà els entendran.
Aquesta realitat, que ahir va intentar explicar l’alcaldessa de Vic al Parlament de Catalunya, és una qüestió central en l’ideari del nacionalisme espanyol per acusar d’intolerants els catalanoparlants i l’independentisme. Sí, intolerant una minoria lingüística que ha sobreviscut a dictadures i persecucions culturals des de fa més de 300 anys.
La intervenció de la diputada Ana Erra no va ser dolenta, la radiografia de la situació és exactament com ella va exposar. El complex d’inferioritat cultural i lingüístic català fa que amb excessiva facilitat renunciem a la llengua com un gest de respecte i tolerància que, en realitat, transpira el racisme que vol combatre. El català, tot i tenir una posició de debilitat enfront de les llengües majoritàries, té el mateix valor que el castellà a l’hora de demanar un cafè, encetar una conversa o fer una gestió administrativa.
El problema de l’exposició de l’alcaldessa de Vic no fou el to ni l’anàlisi, és l’expressió que ha fet fortuna: “gent que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla catalana”. És una patinada en tota regla que centra el focus del debat on, precisament, el vol tenir el nacionalisme espanyol: en el fals racisme i supremacisme català.
Els diputats independentistes han de ser conscients que davant seu, tot i intentar posar taules i cadires cada dia per parlar, hi ha un adversari que vol aprofitar qualsevol error per retroalimentar la seva falsa teoria de la intolerància catalana. Per molt que a Catalunya s’hagi organitzat la manifestació més gran d’Europa en favor del ‘Volem acollir’ o es doni suport a iniciatives com l’Open Arms, l’espai polític i mediàtic que fa oposició a l’independentisme és tòxic i bel·ligerant amb qualsevol concepte que reforci la seva tesi.
Els equips de comunicació, o els mateixos representants que escriuen els seus discursos, han de ser conscients que la paraula pot ser retorçada per forçar la creació de noves polèmiques. Erra va fer una defensa de l’ús del català per denunciar el caràcter racista que comporta identificar l’altra com algú que no entendrà la teva llengua, i ho va fer malament, però ha obert un debat necessari perquè es deixi d’interpretar el català com una llengua de segona divisió. Un país d’acollida com el nostre no pot renunciar a un idioma que reuneix les mateixes característiques.