Som davant de la Casa Cádiz, una propietat ocupada des de l’any 2018 per activistes sense sostre que acull persones sense llar. Som al costat de la Sagrada Família, on la cascada de turistes observen l’entorn amb la mateixa fascinació que un nen una botiga de joguines.

Les portes estan obertes, de bat a bat, missatge inequívoc de la idiosincràsia de l’espai. Ens hem citat amb l’activista Lagarder Danciu, qui ens presentarà en Brahim Ben Ouiguemane. Un MENA sense nom, com molts altres que produeix el sistema, que ha despertat l’interès d’una agència de models després que el marroquí aparegués, fugaçment, en una peça informativa de TV3.

Quan arriba en Brahim ho fa acompanyat per un amic de quatre potes, en Ronie. Un gos que juga entre els llits i les lliteres del centre. Ell somriu, es mostra avergonyit perquè no s’esperava gaudir de l’interès mediàtic que ha despertat la seva història, la d’un menor que busca quelcom tan simple com sortir de la precarietat del seu entorn. Quan decideix emprendre un camí que pot posar fi a la seva vida?

“Tot comença al Marroc, quan em trobo que la majoria dels meus amics han marxat a Espanya. Tenia només 17 anys, estava sol. Volia marxar com havien fet els meus companys, volia emprendre el meu camí però els meus pares no em deixen”.

Durant tres mesos la relació entre el pare i el fill es desgasta, la insistència del menor per poder marxar del Marroc acaba torçant la voluntat del progenitor, qui busca una altra feina i ven la casa per poder pagar els 5.000€ que costa agafar una pastera. La família, que treballa el camp, fa un esforç final per intentar que en Brahim pugui complir el seu somni d’arribar a Espanya, en concret Barcelona, ciutat de la qual hi està enamorat.

“Deixo Oumjrane per anar a Tanger, on hi estic quatre mesos treballant en la construcció i vivint al carrer esperant que ens diguin que agafem la pastera. Cada nit, durant quatre mesos, estic preparat per agafar-la”

L’embarcació, com precisa en Lagarder, és “amb perdó, de merda”. A mig camí es desinfla amb 25 persones a dins. El pànic s’apodera dels viatgers: “Eren les tres de la matinada, encara faltaven tres hores perquè sortís el sol. Em veia mort quan va començar a entrar aigua. En aquell moment el cap de la pastera ens diu que agafem una mànega i inflem, que seguim inflant encara que hi hagi un forat perquè si funciona viurem, si no, morirem. Va funcionar. El viatge va durar sis hores, ens va ploure, era de nit… Vam arribar a les 4.30h a Algesires”.

Quan arriben a la platja, ell és l’últim en baixar. S’adona que un company, exhaust de l’esforç, resta semi inconscient a la pastera. El cap de l’embarcació el vol tirar al mar, per a ell és una molèstia i “pes mort”. En Brahim, però, no vol tocar terra sense ell. L’agafa i el baixa: “Amb ell, de fet, és amb qui més endavant acabem arribant junts a Barcelona”.

A Algesires busca ajuda, no té papers i sap que va a contrarellotge. Només resten quatre mesos perquè sigui major d’edat, una situació que el deixaria en un buit legal on ni el Marroc ni l’Estat espanyol l’ajudaran. A Andalusia només hi està cinc dies, el col·loquen a un centre de menors on té prohibida la sortida. Una nit decideix escapar-se per la finestra amb uns companys. Després de vagar durant tres hores per la muntanya arriba a una zona on coneix un noi bereber que l’ajuda a contactar amb la seva família, qui li proporcionarà 200€ per poder arribar a la capital de Catalunya, ciutat on creu que hi té un futur: “M’agrada tot el que té Barcelona, la seva gent t’ajuda, els llocs són molt bonics. Volia venir aquí per ser lliure, on vivia em sentia incomprès, desubicat”.

El primer que fa quan arriba a l’estació d’Arc de Triomf és buscar la policia perquè el portin a un centre de menors, comença el periple per diferents espais: Rocafort, Tibidabo, Blanes i Calella. Fins que compleix els 18 anys: “Em venen els educadors socials per dir-me que ja no puc estar més temps al centre perquè ja soc major d’edat. Parlo amb ells perquè m’ajudin no conec a ningú d’aquí, necessitava un lloc on anar. Em parlen de la Casa de Cádiz”.

En Lagarder recorda bé aquell moment, “Crec que era cosa del destí, perquè jo insistia en el fet que no podia venir perquè no teníem lloc. Però mira, al final, ha acabat aquí i és una persona amb un gran cor. Tot i necessitar, ell dona. Crec que si no hagués acabat aquí s’hauria quedat tirat al carrer consumint drogues”. L’activista, qui explica que l’educador del Brahim encara manté el contacte amb ell, recorda la capacitat d’adaptació del noi i l’actitud amb la qual comença a participar en les tasques de la llar fins que surt a TV3, on tot canvia.

Malgrat que en Brahim ha trobat un lloc on viure, se sent sol i desanimat. Un dia, en Lagarder l’agafa i li pregunta què vol fer: “Tenim una conversa molt intensa, ens discutim també per la casa perquè no volia que anés amb segons quins nois al parc i li pregunto: t’agradaria fer coses com passejar gossos i veure com va? Ell accepta i encetem una campanya des de les meves xarxes socials. Aviat un veí de la zona s’ofereix. Per ell això va ser com agafar forces i veure que podia guanyar diners gràcies a l’esforç i podia enviar-los a casa dels seus pares. Això li va donar més esperança i seguretat, pensa que el fet de no tenir els papers i que l’administració li posés tants problemes l’enfonsava. Anar al consolat a veure si tenia el passaport… Un dia ve TV3 i li fa una entrevista sobre la seva situació. Al cap de dos o tres dies ens truca l’agència i ens diu que ha vist un noi que li agrada com riu. Ens demana si el podíem portar a la seva seu per fer-li una fitxa i mirar de trobar algun tipus de col·laboració. Però clar, hi ha els problemes dels papers que ho paralitza tot”.

El marroquí, de cop i volta, es troba amb una oportunitat inesperada. Li agrada el món de la moda, però no s’havia imaginat mai que una agència contactaria amb ell. “És fins i tot contradictori per a mi”, assegura en Lagarder. En Brahim no s’està de preguntar-se, “Per què jo? Hi ha molts nois en pitjors condicions que jo! Quan arribo aquí penso a poder intentar entrar en un equip de futbol”.

Futbol? Li pregunto. T’agrada el futbol? “Sí, és el meu somni”, assegura. En aquell instant li faig una proposta que ara ha derivat en què sigui el protagonista de la portada d’El Periódico i que el Chiringuito d’en Josep Pedrerol s’hagi interessat per ell. Li explico que conec un equip de futbol, el Can Clota-La Plana-Can Cervera, dirigit per una bona gent, com en Pedro, que solen donar oportunitats a qui les necessita. Li demano que em doni unes hores perquè li comenti sobre la seva situació per saber si podria anar a fer una prova. Tot flueix molt bé, el club accepta de bon grat que vagi a entrenar. La notícia salta als mitjans i en Brahim, qui pocs mesos abans quasi perd la vida al mig del mar, compleix el seu somni de jugar a un equip de futbol.

En Lagarder, abans d’acabar l’entrevista, parla del somni del Brahim: “Sense somnis estem morts, ell s’havia rendit ja amb aquest somni. Ara ha aparegut aquesta oportunitat, ho veus com apareixen, Brahim!”. Els dos riuen, fins i tot fan broma que ell és molt bo i podria ser un altaveu per als nouvinguts. Què els hi diries? “Que no vinguin en pastera, que busquin alternatives. Em veia mort quan va començar a entrar aigua”.