Dijous 09 Abril, 2020

L’Espanya Tòxica

Més llegits

No és cap guerra

No és difícil deduir que entre els guionistes de la Moncloa deu haver molts entusiastes de les pel·lícules americanes...

Simón tomba les previsions de Sanitat

El director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES), Fernando Simón, ha celebrat que el nombre d'hospitalitzats...

Ecologia feixista: el perill d’idealitzar la natura

Escombro l'últim racó de pols de la casa però un color insòlit m'atura. Sacsejo el cap i apropo el...

L’OMS posa Espanya d’exemple de “terrible experiència”

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha demanat als països europeus que prenguin nota de la "terrible experiència" que...

Puigdemont, Junqueras i eurodiputats de PNB, Bildu i Podem demanen que Sánchez actuï contra el TS

L'eurodiputat i president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident legítim i líder d'ERC, Oriol Junqueras, han...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Acaba de publicar-se un dels llibres de memòries més interessants de l’any. Es tracta de Demà serà un altre dia. Una vida fent economia ecològica i ecologia política de Joan Martínez Alier (Barcelona, 1939), catedràtic emèrit a la UAB, professor a Oxford, Stanford, Yale i altres prestigioses universitats, un dels animadors de la principal revista de l’exili espanyol  Ruedo Ibérico, un dels intel·lectuals catalans més reconeguts internacionalment, i per contra, a l’estat, un dels dissidents silenciats i sospitós habitual. Si ressegueixes la seva trajectòria, a l’exili parisenc als seixanta, la seva resistència a la cooptació per part d’aquells opositors al franquisme que van possibilitar la supervivència del règim, i la seva insubornable independència de criteri, s’entén perquè.

Martínez Alier explica coses força interessants sobre les seves recerques pioneres, realitzades a la dècada de 1960, sobre el latifundisme andalús, amb un treball de camp on resultava impossible no copsar l’ambient de terror imposat pels “señoritos” i el seu braç armat, la Guàrdia Civil, a l’hora d’aplicar un explotació despietada dels treballadors rurals i el record encara viu de l’apocalíptica repressió franquista d’anys enrere. En certa mesura, aquesta violència estructural és la que explica fenòmens com l’emigració a les ciutats i, sovint, el trasllat de les polítiques caciquistes a la conurbació barcelonina, o la reproducció de l’explotació al camp dels nous immigrats africans a l’Andalusia actual. També resulta ben significatiu que el treball resultant de l’economista hagués de publicar-se a l’estranger, i que les seves publicacions, farcides de veritats incòmodes en el silenci imposat pel Règim del 78, fos més ben valorat a Llatinoamèrica que a una Espanya que resolgué la qüestió agrària a còpia d’expulsar camperols sense terra als suburbis urbans.

Les memòries també van farcides d’històries ben interessants que ens ajuden a fer una composició de l’Espanya resultant dels errors de la Transició. Ens recorda com a Santiago Carrillo el criden a Moscou, perquè en aquell moment a la Unió Soviètica, en època de distensió, li interessa plantejar l’establiment de relacions internacionals amb l’Espanya franquista, i a tal efecte, li ordenen que el seu partit assumeixi una política de “Reconciliació” consistent a renunciar a la República. De fet, obliguen el vell secretari del PCE a acceptar els Borbons com a solució al reemplaçament d’un franquisme que biològicament ha de desaparèixer (encara que, com veurem, serà fet de material reciclable). Aquest serà un element decisiu que explicarà com, pocs anys després, quan en el dissabte sant de 1977 el Partit Comunista Espanyol sigui legalitzat, acte seguit, entre plors inconsolables de vells militants que havien vist exterminades les pròpies famílies, els amics o companys de lluita, han de retirar la bandera tricolor i acceptar la “rojigualda” de l’enemic, la mateixa que presidia els escamots d’afusellament, les presons o els camps de concentració on tants i tants militants comunistes havien estat morts, torturats o anímicament destruïts. És la famosa “Reconciliació” que implicava acceptar la impunitat dels crims franquistes a canvi de vagues promeses democràtiques i engrunes socials.

Tanmateix, si hi ha alguna mena d’element que caracteritzi el comunisme, aquí i arreu, és la capacitat d’obeir per damunt les pròpies possibilitats i elaborar discursos que justifiquin l’injustificable. Martínez Alier ens recorda un jove Jordi Solé Tura, d’una intel·ligència notable, autor de la tesi de la condició burgesa del catalanisme, elaborada amb calçador, i rebatuda per Josep Termes coetàniament, no tenia cap mena de problema a l’hora de justificar l’ocupació il·legal que la Unió Soviètica perpetrava contra les repúbliques bàltiques, la qual cosa implicava que el comunista català era d’una crueltat glacial. Això també explica que els seus hereus prefereixin el dogmatisme a la decència respecte a la violència espanyola contra Catalunya. 

Amb aquestes referències, el Partit Comunista i les seves herències posteriors, és normal que repetissin allò que sempre han sabut fer: obeir ordres superiors. És per això que la imatge d’Irene Montero aplaudint el monarca de l’A por ellos semblava la cosa més normal del món, un acte de republicanisme, la claudicació dels principis morals a canvi d’algunes engrunes en forma d’un salari mínim, que, per molt que s’acosti als mil euros, continuï ínfim i infame. Així, l’espai Podemos, que havia esdevingut la traducció política de l’heterogeni moviment del 15-M, amb certa capacitat de portar l’agitació social al carrer, de qüestionar aquell règim al qual havien contribuït a apuntalar, avui continuen amb la seva tradició d’apuntalar els seus propis enemics d’idees i de classe. Els señoritos tornen a imposar-se damunt una oposició que mai no va tenir la voluntat d’oposar-se i que critiquen a qui ha tingut el valor de qüestionar l’statu quo postfranquista. És per això que Colau i l’espai polític postcomunista contribueix a bastir el cordó sanitari respecte a un independentisme que és l’única possibilitat de construir una República de debò.

Hi ha una altra anècdota relatada a les memòries, que la gent amb certa edat encara recordem i que, en canvi, ens remet a un episodi silenciat deliberadament. Corria el 1992 i Martínez Alier, juntament amb alguns estudiants i professors de la UAB van ser detinguts per participar en una concentració contra la celebració del Cinquè Centenari del suposat “Descobriment d’Amèrica”. L’independentisme ha aconseguit rescatar de l’oblit la ràtzia que va produir desenes de detencions arbitràries i tortures a les casernes policials d’activistes que havien planificat accions de desobediència civil i protestes durant els Jocs Olímpics, així com una indiscriminada onada repressiva posterior. Tanmateix, no tothom parla que aquell any el govern socialista va organitzar una mena de commemoració dels cinc segles de l’arribada de Colom a Amèrica presentat oficialment com a “encuentro de civilizaciones”. El ranci nacionalisme espanyol, expressat sobretot a l’Expo de Sevilla pretenia blanquejar un acte de genocidi i colonialisme brutal amb un seguit d’activitats, exposicions i publicacions on es reivindicava el paper d’Espanya en el món -en un moment en què el prestigi internacional espanyol semblava cotitzar a l’alça-. Martínez Alier va passar setanta-dues hores detingut a Via Laietana, encara que a diferència de la majoria de detinguts, no fou especialment maltractat. Probablement la seva condició de catedràtic d’universitat i la seva extensa agenda d’amistats amb l’entorn socialista, entre els quals Pasqual Maragall, aleshores alcalde de la ciutat li devien estalviar les pallisses habituals. Certament, les commemoracions del Cinquè Centenari responien a la necessitat de fer presentable i modernitzar un nacionalisme espanyol de nostàlgia imperial consubstancial a les diverses accions de neocolonialisme que bona part de les empreses de l’Ibex estaven perpetrant al continent. De fet, quatre anys després, mentre feia una estada acadèmica a l’argentina, diversos col·legues de la universitat em confessaven estar escandalitzats per la versió de la història oficial que s’estenia des dels àmbits acadèmics espanyols, amarats de naftalina. De fet, per aquella època, el nacionalisme espanyol de la nostàlgia imperial, tot emulant el discurs nacionalista elaborat des de la Falange, va acostumar-se a celebrar la “Fiesta Nacional” del 12 d’octubre, a “sortir de caça” contra els dissidents. Al cap i a la fi, la Hispanitat, aquesta hispanitat rància, no deixava de ser material reciclable respecte el “Dia de la Raça” espanyola del franquisme, i que és avui reivindicat de nou en el discurs de la dreta, sense ésser rebatut pràcticament per l’esquerra.

I per aquella mateixa època, l’antic corresponsal de The Guardian a Espanya, Gilles Tremlett, al·lucinava quan un dels seus veïns madrilenys exhibia, sense cap mena de recança, tot de simbologia franquista al seu pis, així com reivindicava el genocidi perpetrat pel règim del 39 contra la seva pròpia ciutadania. Aquesta és una altra de les anècdotes que va recollir al seu llibre, publicat a principis d’aquest segle, sota el títol Ghosts of Spain, en què el periodista exposava la seva perplexitat respecte a la incapacitat dels espanyols de superar el seu passat, quan tot just alguns començaven a qüestionar el relat de la Transició i treballaven sobre la recuperació de la memòria històrica.

Ara, en ple 2020, quan ja és evident el grau d’involució política, social, ideològica, fins i tot religiosa (amb un clergat fent rogatives per la unitat d’Espanya o posant denúncies per blasfèmia), el nacionalisme espanyol, és a dir, l’opció identitària assumida per bona part de la societat espanyola expressada regularment a les urnes, es pot qualificar de tòxic. Després de dècades en què, malgrat problemes i dificultats, s’ha experimentat un determinat grau de progrés social, econòmic i educatiu, tornen a emergir de les catacumbes un relat identitari que enllaça amb l’arnada versió d’una història espanyola nostàlgica amb l’imperi, que assumeix categories històriques superades (com passa amb el mite de la Reconquista), i que ressuscita cert esperit inquisitorial contra la dissidència política, cultural, fins i tot lingüística. Quan ja és evident que la violenta reacció contra l’independentisme desencadenada des de 2015, quan les institucions judicials i mediàtiques han estat fetes servir com a instrument repressiu i de lawfare, quan les presons i l’exili s’omplen de dissidents, el descrèdit internacional ha empès de nou Espanya vers l’aïllament internacional i a recuperar la condició de pària, quan Espanya perd tota credibilitat a fora, i experimenta un trencament emocional a les perifèries contra la pròpia idea del manteniment de l’estat, quan l’estat ha destruït la seva democràcia i ha degradat fins a límits inimaginables les seves institucions, quan Espanya ha fet de la seva identitat una caricatura caduca digna d’aparèixer a les històries de Roberto Alcázar y Pedrín, quan es formen governs on la ultradreta de sempre acaba dictant l’agenda política i reivindica els ingredients més rancis del seu passat, quan una part important de l’electorat considera que, davant del conflicte polític, la repressió és l’única proposta, quan passen tota aquesta mena de coses i altres que l’estat mental d’histèria i irracionalitat puguin determinar, és que Espanya i el seu nacionalisme ha optat per la toxicitat. I és així com Espanya ha optat per esdevenir un estat tòxic, Por la Gracia de Dios.

Qualsevol que hagi tingut a prop seu una persona tòxica pot identificar clarament una mena de personalitat patològica. Individus que fan tot el mal a la gent que els envolta, i que tanmateix, als inicis, van fer exercicis de seducció, i que un cop baixa la guàrdia, inicien el seu espectacle teatral per justificar les seves accions reprobables, per justificar la seva violència físicia i psicològica, es presenten com a víctimes. Les personalitats tòxiques mostren comportaments paranoics i manies persecutòries i sovint actuen de manera irresponsable, amb accions inesperades, es deixen guiar pel ressentiment i la ira. Les personalitats tòxiques destrueixen tot allò que tenen a la vora, començant per les pròpies famílies i acabant amb elles mateixes, soles i abandonades en la mesura que el seu entorn comença a veure-li el llautó. El nacionalisme espanyol, intolerant, incapaç d’acceptar diferències, narcisista, violent, ha fet del país una personalitat tòxica. I les personalitats tòxiques, malauradament, no solen tenir més solució que l’allunyament de qualsevol interacció social. Les famílies que pateixen personalitats tòxiques, que solen correspondre al perfil de maltractadors, no tenen altra solució que la independència. És el que ha passat amb les desenes de països que van independitzar-se’n fa temps. Potser seré massa determinista, tanmateix, Espanya no ha après cap lliçó de la història, i el seu destí és com el que vaticinava fa més d’un segle Joan Maragall és cridar, a la vora de la platja, pels fills que van marxar (i que no tornaran) com una boja.

- Publicitat -

Mirall és possible gràcies al suport dels seus subscriptors i mecenes. Amb només 2€/mes podem enfortir aquesta aposta periodística sense embuts.

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Vergés li toca el crostó a Sánchez

La consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, ha criticat aquest dijous que "els festius, la mona i les celebracions no poden marcar...

Sánchez aixeca el confinament total dilluns però ampliarà l’estat d’alarma fins maig

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha mostrat convençut aquest dijous que caldrà ampliar l'estat d'alarma actual -que finalitza el 26 d'abril- com...

El Homrani es defensa contra l’acusació de “manca de lideratge”

L'oposició ha recriminat al conseller de Territori, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, una "manca de lideratge" amb la crisi del coronavirus, i...

Borrell usa la situació a les residències catalanes per defensar la gestió de Sánchez

L'Alt Representant de la UE, Josep Borrell, ha qüestionat la gestió de les residències per part del Govern. "Què ha passat a les residències...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca