Lucia Alemany s’estrena com a directora de llargmetratges amb La innocència (2020), un film sobre el procés de maduració d’una adolescent en un ambient que pot arribar a ser socialment opressiu, controlador i censurador. Aquest ambient el situa geogràficament la directora a un poblet de Castelló, Traiguera. La pel·lícula s’ha rodat en valencià i li ha valgut una nominació de Millor Actriu Revelació als Goya a l’actriu protagonista, Carmen Arrufat.

El film arranca amb una oda a la vida en el poble, a la llum de l’estiu, les festes d’agost, la calor seca i dura de l’interior regada pel doll d’aigua que brolla de la cisterna que passegen les joves pels carrers, la natura i la vida animal que tot ho envolta. Però sobretot és una oda al morreo adolescent, del qual se’ns fa un retrat tan bell com feridor quan recordes que ja escassament tornaràs a besar amb aquesta ànsia, amb la tendresa i la innocència del joves amants. És en aquest context de poblet d’interior en què  la relació entre els dos morrejadors exposa la principal problemàtica que transpira la pel·lícula d’Alemany: el què diran. 

Lis és una xica jove i bonica que als seus 17 anys tot just comença a festejar amb Néstor, que no se si és dels majors de La Jana o dels guais de Traiguera, als quals les amigues de la protagonista esperen amb il·lusió la nit de festa major. Poc importa, ja que és major i guai, té curro, músculs, cotxe, moto, cadenetes al coll, algun tatuatge i un pentinat adequat al moment sociocultural. A més a més, és ben guapo i et fa riure; si jo fóra una xiqueta de 17 anys poc més li demanaria a Sant Dionís. Pot ser li demanaria que fóra un poc menys cani, que no es dediqués al tràfic d’estupefaents i, a poder ser, que gestionés millor els seus accessos d’ira. És una relació que hem vist mil milions de vegades però a la que Alemany li pega un parell de voltes en quant als rols dins de la parella, tornant allò vell nou.

I és que Lis no és una xica típica: li agraden els equilibristes circenses, té clar que això és el que vol fer quan siga major, no li agrada vore patir al bou embolat i la seua millor amiga és la filla de la bruixa del poble. La bruixa del poble, Remedios, ha criat sola dues filles i en sap molt d’herbes, infusions i tot tipus de remeis naturals. Per a la resta del  poble és la rara, la bruixa, la que no és normal. Però és també la persona en qui Lis més confia, per davant inclús dels seus pares, per a parlar certs temes. De fet, serà la pròpia mare de Lis qui demanarà consell a Remedios per a millorar la seua comunicació maternofilial. La forma de comunicar-se de Lis amb la majoria d’adults es basa en els monosíl·labs, les respostes defensives i les maniobres elusives. Tal i com han fet milions d’adolescents quan es senten més jutjats que ajudats per les persones grans. 

La relació entre Lis i la seua mare va variant al llarg de la història, però el que veiem clarament és amor i complicitat. Si aquesta relació no és tan sincera i propera com ambdós voldrien és perquè la mare, tot i estar oberta a aquest món de bruixes i filles que volen ser trapezistes, tot i voler tenir una comunicació fluida amb Lis i preguntar-li per la seua vida, té l’interior de l’ànima segrestat pell què diran. És comprensiva i amable fins que passen coses “greus”. Llavors li surten amb pànic de dins del cos conceptes com “deshonra” o “què pensaran de nosaltres al poble”. No sabem si pegar-li un patada al cul al marit arreglaria les coses. El marit és un gañán (o taujà) de poble sense arestes cap a qui té una dependència econòmica fruit de l’heteropatriarcat. De llibre. Un home magistralment interpretat per Sergi López, i direm magistralment perquè ens agraden els papers espectaculars, la gent que crida i colpeja coses, i ens passen desapercebudes interpretacions com la de Laia Marull, plenes de complexitat i micromatisos. 

L’honra, l’honor, el què diran, el pensar en què pensaran els altres… Han sigut elements clau de la vida en societat, emprats per reforçar llaços comunitaris, salvaguardar la tradició i l’essència de la cultura. Això sí, a costa de la censura, la marginació o l’expulsió de qui no seguia aquests codis.  En teoria estem treballant per arreglar això des de ja farà uns 300 anys, quan vam ficar l’individu al centre de l’equació. Però també pareix cert que aquests conceptes estan més a l’ordre del dia que mai, tot i que es troben amagats sota el terme paròdic “postureo”, que com que li lleva ferro a la cosa. 

Almenys es suposa que hem millorat a l’hora d’elegir la comunitat (tant en nombre com en tipus) que ens jutjarà: pots triar preocupar-te per què pensaran de tu els arcaics habitants d’un poblet d’interior o els veganoanarquistes del casal popular del teu barri. Almenys pots escollir el jutge i les persones per les que et preocuparàs d’allò que pensen de tu. 

L’òpera prima d’Alemany suscita preguntes de doble tall. És aquesta estampa idíl·lica de les àvies xarrant a la fresca en la cadireta un bon nexe comunitari? Possiblement. Es converteix aquesta pràctica en un infern quan totes les iaies assetgen la nostra adolescent monosil·làbica amb preguntes punyents i indiscretes?  Segur. Tirem les cadires llavors? Tirem a les iaies? No cal, bastaria amb canviar-les (no les cadires).

I es que el poble té aquest ambient de xicoteta comunitat on tots es coneixen i miren els uns pels (o contra els) altres; hi ha aquesta familiaritat. Una calidesa que pot ser asfixiant. Una preocupació cap a la filla que mai saps si és realment cap a la filla (entenent-la i respectant-la com a individu) o cap al que pensarà la resta si la teua filla va pel camí que la societat ha assenyalat com el mal camí. Una societat que et cuida o et mata, un poc rotllo paternalista o mercadonístic. La Innocència té com a escenari un poble perquè potser és la màxima expressió d’aquesta problemàtica, però la pel·lícula és molt més humana que geogràfica.

Després de tot, per molt que el A quién le importa siga un himne que la gent sempre canta a ple pulmó (crec que més com a queixa subconscient que com a celebració sincera) i que les “grans” ciutats absorbisquen joves de la resta del territori, Espanya, tal i com deia Benito Moreno, fa olor a poble, a Don Juanes de bar i a formatge, a llençol planxat i a “xiquet, no faces això!”.