“Per aquí ja trobàvem a faltar la frustració del dilluns post-Oscar”. D’aquesta manera començava la crònica dels premis de l’Acadèmia Nord-americana que servidor publicà ara fa un any en aquest mateix mitjà. Enguany, el panorama es presenta molt diferent, i el que gairebé tots els anys és resignació, ara és il·lusió i la sensació que s’obre una porta a un cinema que sempre s’ha trobat amb severes dificultats per accedir a grans guardons que el dotessin de la visibilitat i la importància que mereix.

Quin tipus de cinema és aquest? Primerament, el cinema sud-coreà, que juntament amb l’iranià gaudeix de la cinematografia autòctona més interessant del que portem de segle. A part del director de Paràsits, Bong Joon-ho, que s’ha fet amb quatre estatuetes (Millor pel·lícula, Millor direcció, Millor guió original i Millor pel·lícula internacional) trobem figures tan brillants i indispensables en festivals internacionals com el prolífic Hong Sang-soo, del qual l’última cinta estrenada a l’Estat espanyol fou L’hotel a la vora del riu (2019); Park Chan-wook, autor de la magistral Oldboy (2003), guanyadora del Premi del Jurat del Festival de Cannes; Lee Chang-dong, director de la recent Burning (2019); Yeon Sang-ho, autor de l’aclamadíssima Train to Busan (2016) o Kim Ki-duk, autor de pel·lícules amb tints experimentals reconegudes a festivals com Berlín o Venècia.

En segon lloc, el cinema que viu apartat dels grans circuits de distribució i promoció. Potser el cas de Paràsits és especial, ja que la seva estrena a Cannes el va dur a aconseguir la Palma d’Or, un premi que aporta visibilitat i que acostuma a servir com a fiança per a les distribuïdores a l’hora d’obtenir els seus drets de distribució. Tot i això, a l’Estat espanyol la distribuïdora barcelonina La Aventura apostà per ella només llegir el guió, quan la cinta no estava ni acabada ni es sabia de la seva participació a Cannes. En aquest sentit, cal felicitar a la companyia per l’encertada aposta.

I en tercer lloc, el cinema de parla no anglesa. Sembla que pocs recordin que l’any passat la pel·lícula mexicana Roma, d’Alfonso Cuarón, partia com a gran favorita per fer-se amb la categoria de Millor pel·lícula, tot i que al final no fou així. La globalització arran de les plataformes digitals ha normalitzat la visualització de certs continguts en V.O.S, tot i que el doblatge no ha acabat de desaparèixer. Emperò, semblava que l’única llengua vàlida per a assolir la glòria a Hollywood era l’anglesa, un fet que la mateixa Acadèmia s’ha encarregat de dinamitar.

Però la gal·la ha deixat altres aspectes destacables al marge del triomf de la cinta de Joon-ho, tot i que amb quelcom menys de sorpresa. En les categories interpretatives cap ni una, de fet. Joaquim Phoenix (Joker) i Renée Zellweger (Judy) s’han endut els dos guardons que reconeixen les interpretacions principals, ambdós generant un clar consens i amb una important significació per Zellweger, per qui significa la seva segona estatueta i el retorn al més alt de Hollywood després de romandre allunyada dels focus des del 2010 al 2016 per una sèrie de fracassos interpretatius.

El premi a Phoenix estava més que cantat i deixa la curiosa anècdota de ser el segon Òscar que recau en un actor que encarna al Joker, després que ho fes Heath Ledger a El cavaller obscur (2008). La fita només ha estat assolida anteriorment per un altre històric personatge, Vito Corleone, que va donar l’Òscar a Robert de Niro i Marlon Brando.

L’apunt mediocre dels guardons d’enguany es troba als premis als personatges secundaris, que han recaigut en Brad Pitt (Once upon a time in… Hollywood) i Laura Dern (Marriage Story) per dues interpretacions força planes i oblidables, sobretot la de Dern. De totes maneres, són els qui havien arrasat tota la temporada de premis i sembla que hi ha hagut poc marge de discussió.

Cal parlar, també, dels que personalment són els grans derrotats de la nit: 1917, Martin Scorsese i Quentin Tarantino. La primera, tot i haver guanyat tres premis de categories tècniques aspirava a ser la gran triomfadora de la gal·la i a fer-se amb la categoria de direcció i pel·lícula, un cop dur per a unes altes expectatives. Scorsese i L’Irlandès no les tenien tan altes però sense dubte mereixien molt més. Se’n van amb les mans completament buides, tot i que el de Queens va rebre un sentit homenatge des de l’escenari per part de Joon-ho. Mal sabor de boca per una de les millors pel·lícules de l’any. Tampoc estava previst que Tarantino sortís victoriós, però la personalitat de l’estatunidenc ens fa entendre que fins al final esperava que la seva pel·lícula fos reconeguda amb els premis importants. Al final no ha estat així i ni tan sols ha aconseguit un dels seus guardons preferits, el de Millor guió original.

En l’àmbit espanyol, els pronòstics apuntaven a un triomf de la pel·lícula animada Klaus, de Sergio Pablos, que al final s’ha decantat cap a Toy Story 4, un cop dur per una pel·lícula tècnicament millor i narrativament més aconseguida. Dolor y gloria tampoc ha pogut convertir les seves nominacions en estatuetes en dues categories, la de Millor actor i Millor pel·lícula internacional, que tenien dos clars i indiscutibles favorits.

El que també és indiscutible és que la 92a edició dels Premis de l’Acadèmia asseu un precedent important pel cinema americà i internacional. Si fins ara Hollywood ha viscut mirant-se el melic i guardonant la seva propaganda al món, té davant l’oportunitat de seguir abraçant el cinema internacional sense complexos i convertir uns premis com els Òscars en una festa del cinema global que premi de debò les millors pel·lícules i no aquelles que amaguen interessos ideològics o comercials. Hem d’esperar un any per veure si aquesta tendència es manté o es torna al punt de partida.

On ja no hi ha marxa enrere és en el fet que els Paràsits coreans han assaltat la meca del cinema internacional per a entrar a la història de la mà d’una de les millors pel·lícules del segle XXI. Al capdavall, això és un paràsit segons Joon-ho, algú que s’infiltra en una alta esfera aprofitant la seva condició d’inferioritat social i econòmica. Benvinguts siguin els paràsits.