Dijous 20 Febrer, 2020

La unitat invisible

Durant la tardor del 2017 tot el moviment juvenil mobilitzat vam fer una crítica al paternalisme amb el qual en algun moment s’havia tractat l’independentisme per part dels seus lideratges.

Ara, en part, la sensació és la mateixa. La compareixença del MHP Quim Torra el passat dimecres 29 de gener justificava la convocatòria electoral per un conflicte intern de l’independentisme i una suposada falta d’unitat. Des del respecte més escrupolós i l’absolut suport davant els atacs judicials que rep com a president, crec que Quim Torra s’equivocava.

Aquest argument pot donar oxigen a un PSC en alça quan, en canvi, s’hauria pogut generar en un escenari guanyador per tot el moviment independentista: convocar eleccions perquè les urnes parlin i la ciutadania es pronunciï sobre el resultat que volem de la taula de diàleg. Segur que es rebutjaria de forma aclaparadora la repressió i s’apostaria per l’autodeterminació, l’amnistia i la República. Però bé, és el que hi ha.

   

Ara, convindria analitzar on rau aquesta falta d’unitat. Perquè malgrat les discrepàncies dialèctiques visibles, en el fons el President de la Generalitat es feia seu allò que Esquerra Republicana proposa: iniciar la mesa de diàleg, aprovar els pressupostos i convocar eleccions davant el setge de l’aparell judicial. És a dir, hi ha unitat però sembla invisible.

No ens enganyem, si volem avançar cap a la independència ens necessitem a tots els que ja estem convençuts i també ens caldrà arribar a acords, consensos i enteses amb molta més gent encara. La falta d’unitat no és programàtica, perquè JxCat també ha assumit com a propis els elements estratègics que ha defensat ERC en l’àmbit institucional: unitat antirepressiva, governar les institucions pròpies, pressupostos i mesa de diàleg amb l’Estat. No hem vist cap estratègia alternativa en aquest àmbit més enllà de la retòrica. Hi ha unitat però no es reconeix.

Tampoc sembla que la falta d’entesa sigui en l’àmbit electoral: al capdavall, l’independentisme ja té assumit que una diversitat de llistes permet arribar a sectors més amplis de la societat. Ni en la mobilització: quan se’ns convoca hi som tots i hi ha consens en buscar sempre mobilitzacions innovadores, àmplies, massives i amb objectius clars. Hi ha unitat però s’intenta amagar.

La lògica ens porta, doncs, a la següent conclusió: si no hi ha estratègia alternativa i tampoc hi ha una proposta d’unitat electoral que sigui beneficiosa pel moviment, la demanda de la unitat és, ras i curt, una idea romàntica i un simple esquer electoral. Si no tens proposta pròpia, t’has de mirar de diferenciar en alguna altra cosa. La pseudodemanda de la unitat és tot el que queda i, perquè aquesta funcioni electoralment, cal esbroncada. És dur però és així.

Davant d’això, crec que el conjunt de l’independentisme, especialment l’independentisme d’esquerres, hem de tornar a omplir de contingut la bandera de la unitat. Unitat que es practica, no només es predica. Ens hem de conjurar: que cada espai elabori la seva estratègia i discutim-les per trenar-ne una de comuna i guanyadora. Que cadascú treballi cada àmbit de lluita i cada sector social des de la seva perspectiva ideològica i de valors i, cooperant, arribem més enllà. Un exemple clar és que Esquerra Republicana hagi fet tot el possible perquè Puigdemont i Comín fossin acceptats al grup dels Verds europeus o que s’hagin cedit senadors perquè JxCat tingués grup propi. Construïm unitat sobre els objectius polítics concrets que ens permeten avançar, deixem d’exigir-la només quan es tracta de simbologia.

I sobretot, prou de tirar-se la unitat pel cap. Ho tenim bé, perquè a principis del 2020 l’independentisme sap que li cal ser més nombrós i més fort, que la legitimitat es guanya a les urnes aprofitant totes les oportunitats, que les institucions pròpies es defensen i es governen, que la repressió es supera denunciant-la i combatent-la i que els grans consensos que fan avançar es diuen amnistia i autodeterminació.

Només ens cal respecte mutu, més humilitat, més generositat i fer visible en una unitat que, de fons, hi és. Perquè fins al moment, no s’ha vist cap altra opció. Estic convençut que, abans o després d’aquestes eleccions anunciades però no convocades, serà possible. Perquè la independència, la República de les llibertats, drets i oportunitats per a tothom, val això i molt més.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,479FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,729SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca