Entre bastidors

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Que la política posseeix una dimensió teatral és un fet innegable que hauria de conèixer tothom. Qualsevol persona que hi hagi participat, ni que sigui a l’institut, en una obra d’aficionats, posseeix sovint més coneixements que aquells periodistes i tertulians que s’autoproclamen “experts.” Teòricament existeix un guió que podríem comparar amb un programa electoral. Existeixen, per descomptat, els actors, és a dir, els polítics, que actuen davant del públic, que són els que donen la cara, que poden ser els herois i els malvats (i sovint, en companyies petites, poden jugar ambdós papers en la mateixa obra), són professionals que de vegades poden ser fidels a les indicacions del director, o per contra, poden ser mestres de la improvisació (i fins i tot n’hi ha que es creuen el seu propi paper, com l’incomprès Adolfo Suárez). Tanmateix, si bé estem massa acostumats a prestar atenció a tot allò que succeeix damunt l’escenari, ens passen desapercebudes moltes coses que condicionen la representació i la percepció dels espectadors. Hi ha, per exemple, la música i els efectes especials. Per posar un exemple fàcil d’entendre, sentir la banda sonora de “Sharks”, de John Williams, predisposa a pensar que a la noia que neda despullada a la vora de la platja se la menjarà un tauró. Uns llamps i trons ens generen un clima de terror. Música i efectes especials serien els mitjans de comunicació, que ajuden a entendre, o bé ajuden a distorsionar la percepció de l’obra contemplada. Trobem també els tècnics: tramoistes, decoradors, electricistes, il·luminadors, els que se n’encarreguen del so, els escenògrafs, els encarregats del maquillatge i vestuari, els apuntadors,  infinitud de tasques que si bé no es veuen directament, la seva absència o la incompetència dels responsables es constata en un resultat final que pot resultar mediocre i insofrible. Tot aquest grapat de personatges anònims serien els funcionaris i l’administració, que són els qui, com indica l’etimologia, fan funcionar les coses. Hi ha, també una categoria especial de tècnics: són els caps de premsa, els relacions públiques, els publicistes, totes aquelles persones que s’encarreguen d’aconseguir bones crítiques a fi d’atreure públic i vetllar pel prestigi de la companyia i la reputació del teatre, i al cap i a la fi, fer viable la representació i la continuïtat i el prestigi de la companyia i el teatre. Aquest seria el paper dels diplomàtics, que són les persones que treballen per projectar una imatge presentable del país i els seus interessos. Finalment, tenim tots aquells que tenim rere bastidors: el director, que teòricament dóna instruccions a tot el conjunt d’actors i tècnics, el productor, que fa possible, materialment, que es pugui representar l’obra i que aporta prou recursos perquè aquesta es pugui fer amb el màxim de garanties d’èxit. Director i productor serien els poders fàctics, polític i econòmic, que decideixen sobre l’obra, el teatre, tot el conjunt, que posen o treuen actors i manen per damunt les seves possibilitats. Per descomptat, ens oblidàvem de l’autor de l’obra, que podríem considerar l’ideòleg, aquell que crea el marc en el qual es desenvolupa la representació.

No s’entén res de la política espanyola si no aconseguim fer aquesta comparativa teatral. El marc mental: el nacionalisme franquista i el neoliberalisme econòmic, són els qui ofereixen la lletra dels diàlegs i les converses. D’aquí que cada minut apareix la paraula “Espanya”, constitució, unitat, modernitat o el que sigui amb més o menys convicció. Els actors poden ser més bons o més dolents, el problema succeeix quan reben ordres contradictòries per part de director, productor, guionista i apuntador. I el conflicte és suprem quan, qui és entre bastidors, no pot suportar alguns dels actors de l’obra i fa tot el possible per fer-li la vida impossible (preguntem a l’actor Pablo Iglesias quin fart d’amenaces i ofenses ha de sentir). Que, a més, el director de càsting va acomiadar dues vegades el protagonista actual (un Pedro Sánchez que compta amb l’hostilitat dels qui manen). Que, a sobre, els mitjans de comunicació no paren de boicotejar l’obra. Malgrat que semblaria una comèdia, o potser una obra filosòfica i transcendent, els dels efectes especials no deixen de posar la banda sonora de sharks, de psicosi, i en moments de màxima tensió, de Benny Hill. Que, a més, una bona part dels tècnics, en són del tot deslleials, i o bé maquillen els actors com pallassos, fan que es trenquin les cadires, il·luminen detalls insignificants i enfosqueixen l’escena principal, o fan caure o fan obrir el teló a mitja representació. És el que fan jutges, fiscals, tècnics d’hisenda, policies, serveis secrets que no poden suportar els actors de la companyia, i que voldrien, a més, putejar els actors catalans, a qui odien profundament, i que tanmateix resulten del tot necessaris per a la continuïtat de la companyia i la representació.  Si aquest caos ja fos prou, els encarregats de difondre l’obra, els diplomàtics, no ho poden haver fet pitjor, exhibint a tot el món les pròpies misèries. Totes aquestes circumstàncies són més que públiques, i la companyia, que portava unes dècades de gran prestigi professional, ara ja és percebuda pel món teatral internacional, com a una empresa decadent que fa avergonyir el gremi. 

Cert. De vegades estem massa pendents de seguir l’espectacle histriònic, cada vegada més lamentable, que s’exhibeix a l’escenari de la política espanyola, exposat cara endins, i cara enfora, amb actors que reben ordres contradictòries, i una escenografia degradada a còpia de caos i desgavell. Per això, la percepció exterior és correcta. Aquesta és una companyia decadent que fa que la companyia d’aficionats catalana, amb tots els seus problemes materials, i sense teatre propi (només llogat), malgrat els reiterats errors, la inexperiència, i també les tensions entre els actors en la competència per agafar el paper protagonista, en comparació, tingui més futur que la descomposició imparable del teatre nacional espanyol. Els episodis de la setmana anterior, amb un Sánchez que “ara faig una taula de diàleg, ara la trec, ara la torno a posar,” és un reflex del caos generat entre bastidors d’un país amb uns poders fàctics incompetents i incoherents, que assisteixen al creixement de les esquerdes i les goteres del teatre. Ja sabem que a la resta de companyies teatrals no sempre les coses van massa bé, que el teatre italià també resulta espectacular, recreat en l’estètica i el surrealisme al més pur estil fellinià; que el francès, tan tradicional i solemne, tendeix a l’ensopiment, com les pel·lícules de Truffaut, o que l’alemany resulta eficaç i sobri com les òperes wagnerianes. Tanmateix, després de jugar a la modernitat durant diverses dècades, el teatre espanyol ha decidit recrear-se en la tradició, i tornar al que ha sabut saber sempre: l’esperpent.

Per als qui no paraven massa atenció a la literatura espanyola. L’esperpent és una deformació grotesca de la realitat, en què tragèdia i comèdia es barregen sense pietat i es produeix una profunda degradació dels personatges, on el món real tendeix a barrejar-se amb els malsons, on el ridícul i patètic s’ensenyoreixen de l’escena. Un gallec que coneixia de primera mà el Madrid literari i polític, Ramón del Valle-Inclán, fou el seu formulador, especialment en Luces de Bohemia,, aquella obra de teatre que, recordo, em van fer llegir a 3r de BUP, ara ja deu fer trenta-set anys. Una obra on apareixien polítics corruptes, policies violents, anarquistes catalans empresonats, o aquella mena de coses, que un segle després de la seva publicació, encara són reconeixibles. Per a Valle Inclán, Espanya era un Ruedo Ibérico on es pretenia fer passar per sublim allò profundament ridícul. I el teatre espanyol és pèssim perquè, més enllà de la poca qualitat dels actors, de la mediocritat de l’obra, el problema fonamental és allò que s’esdevé entre bastidors. I de vegades també per part d’un públic còmplice disposat a comprar entrades per permetre que aquest lamentable espectacle continuï endavant.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca