No som República, però un dia vam ser poble

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Eleccions, eleccions, eleccions”, no es parla d’altra cosa. Això no havia d’anar d’interessos partidistes, però han acabat caient en la trampa. Els partits polítics, un cop més, han deixat de veure que l’adversari és a Madrid i s’han centrat en qui ocupa més cadires grogues al Parlament de Catalunya. I així és com han desgastat “el procés”.

Em trobo en un punt en què no vull ni analitzar les decisions que prenen els de dalt; que facin el que vulguin que jo ja respondré de la manera que em sembli més apropiada a les urnes. Perquè, per primera vegada i molt en contra del que he pensat sempre, no tinc ganes d’anar a votar. No hi ha cap projecte sobre la taula que em sembli creïble, no hi ha ningú que em generi confiança, i també s’ha de dir que… per quin motiu cal anar a votar si després alteren els resultats electorals en funció de les conveniències de l’Estat espanyol i ni tan sols el nostre Parlament -que teòricament és sobirà- s’hi oposa?

Fa massa temps que l’independentisme parlamentari s’omple la boca de discursos plens de paraules buides de contingut. Són a la deriva. Dubto molt que cap dels partits independentismes sàpiga cap on va, exceptuant l’objectiu d’obtenir la presidència de la Generalitat, és clar. Però la qüestió important és que ningú va sortir a defensar un referèndum per acabar anant a eleccions de manera continuada. Volíem ser un Estat i, els qui van ser al carrer, van deixar-se apallissar per defensar el dret a vot. No conec ningú que es deixés obrir el cap per poder triar un altre govern autonòmic, ni per acordar una mesa de diàleg amb un Estat que sempre s’ha negat a negociar i que ha exercit la repressió sense cap tipus de mirament.

Per cert, on és el Tsunami Democràtic quan se’l necessita? Suposo que ara no convé que hi hagi merder, oi? O potser s’han adonat que ja no hi ha la quantitat de gent que abans obeïa les instruccions de les organitzacions mobilitzadores? Suposo que quedar-se sense voreres a Urquinaona no els va fer massa gràcia, ni veure cremar quatre contenidors a Barcelona, tampoc. Així doncs, els va millor el silenci, que facilita els partits ho maneguin tot al seu aire, que diuen que la feina s’ha de fer als despatxos.

Estancats, estem estancats. I sí, s’ha de reconèixer i fer autocrítica. Però hi ha una cosa que no hem de perdre de vista: el poder de canviar les coses és i ha estat sempre a les nostres mans. Fent un cop d’ull ràpid al passat, després de molts anys en què l’independentisme era absolutament minoritari, un 11 de Setembre, de manera pràcticament espontània, més d’un milió de persones van inundar els carrers de Barcelona al crit d’independència. Dubto molt que a Artur Mas li fes massa gràcia la situació, però es va trobar davant d’un problema molt seriós: o deixava el càrrec o escoltava la petició de la gent. No tenia més opcions. I no seré jo qui defensi a Mas, però va ser això el que va desencadenar un 9N que, posteriorment, ens va portar a l’1 d’octubre.

Si ens ho mirem des d’aquesta perspectiva, la situació actual hauria de ser molt més fàcil de gestionar. Al llarg d’aquests anys hem passat per una quantitat bestial de situacions, potser que comencem a fixar-nos en què vam encertar i en què vam errar. I, com que a hores d’ara el temps ja no és un condicionant, recomposar-nos per tornar a començar.

Bé és cert que molts hem arribat a la conclusió que és absurd sortir a manifestar-nos, que per molts milers de persones que surtin al carrer, les manifestacions acaben servint per a no res. Però malgrat el meu escepticisme, a vegades penso que potser no estem dirigint l’energia i els esforços en la direcció correcta.

- Publicitat -

És una evidència que els partits polítics estan centrats en aconseguir majories per poder governar. Deixem-los fer. Centrem-nos en quines opcions tenim a l’abast. Perquè sí, tal com diu Jordi Cuixart, estic segura que ho tornarem a fer; ho tornarem a fer si nosaltres volem, sense comptar amb qui ocupi els càrrecs a les institucions. Si passem al davant no patiu, ja ens seguiran.

No som república però un dia vam ser poble. I va valer la pena. Ens van dir que havíem d’empènyer i empènyer. I doncs, quan ens hi posem?

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca