Dijous 20 Febrer, 2020

Si em permeteu l’expressió…visca la nostra (xicoteta) revolució!

L’altre dia vaig començar a viure novament a Fuenlabrada, a la perifèria sud de Madrid. Ciutat treballadora, molt diversa culturalment —perquè, no ens oblidem, als neoliberals els encanta la diversitat cultural i ètnica, sempre que estiga lluny dels barris i les escoles on estudien els seus fills— i que forma part —junt amb Leganés, Getafe, Alcorcón i Móstoles— del “cinturó roig de Madrid”. Aquesta vegada, però, havia decidit que volia abandonar el barri on vivia abans.

Al barri on jo vivia anteriorment, els veïns no es coneixien entre d’ells. L’augment exponencial de població d’aquestes ciutats després del desenvolupisme —així se suposa que anomenem en la nostra llengua al desarrollismo— va fer necessària la creació de noves universitats i hospitals a aquestes noves ciutats de vora 200 mil habitants. Així, nous barris van ser creats totalment des de zero a partir de la construcció de noves infraestructures.

Al Barri de l’Hospital, on jo vivia, els veïns no es coneixien els uns als altres. Urbanitzacions amb piscina i pintades amb molts colors simbolitzaven la classe mitjana aspiracional; centenars de famílies es traslladaven al nou barri, deixant arrere els immigrants, els blocs d’edificis montòtons i grisos i eixos carrers on tothom els coneixia, buscant la intimitat i l’exclusivitat que mai havien tingut al seu barri de tota la vida. Un lloc on, en definitiva, pogueren sentir-se superiors (això sí, lliurement) a la resta de la gent per haver tingut un poc més de sort a la vida.

   

Als pocs anys de la creació de les noves vivendes, desenes de multinacionals van apropar-se al nou barri, al qual van ofrenar nous establiments de menjar ràpid, nous hipermercats amb tot tipus de facilitats i nous llocs de treball precaris. Treballs, per cert, destinats per als residents dels barris multiculturals d’on els nous veïns de les urbanitzacions amb piscina  i molts colors fugien —com eixes Casitas del Barrio Alto de Santiago de què parlava Víctor Jara—. Obvi: no anaven a treballar ells (que vivien a la nova avinguda) a un supermercat.

Jo enguany, després de viure i aprendre a l’Argentina, he decidit vindre’m a un d’eixos barris plens d’estrangers (per cert, decideix el color de la pell si una persona és estrangera a una ciutat-dormitori?), plens de xicotius comerços, de supermercats de barri on et fas amic de les persones que t’atenen, de carnisseries i de panaderies. He decidit vindre’m al costat del senyor que segueix venent castanyes torrades al carrer després de vindre des d’Andalusia fa 30 anys. En definitiva, jo em quede on tot es mescla i tot té més sabor; em quede a eixe lloc on sonen les campanes i ens cuidem les unes a les altres.

L’altre dia veia a La Resistencia com Miquel Montoro —que no és més que un xiquet de l’ESO— llançava en prime time un missatge molt claret: viure al camp mola, i no hi ha producte de major qualitat que el que hem tingut la sort de menjar els qui som de poble de tota la vida. Lluny de baixar el cap —com reflexava Al Tall amb el seu mític Tio Canya— per defensar que ens agrada la nostra llengua i que, com cantava l’amic Josep Nadal ens mantindrem sempre fidels al nostre poble, Miquel reivindica amb una naturalitat fascinant els valors d’amor, de territori i de proximitat que li ha ensenyat la seua família a Mallorca.

Per Internet he arribat a llegir que Miquel és la nostra Greta. No sé fins a quin punt està bé per a ells i la seua salut això de crear nous ídols tan jovenets, però em quede amb la força que, a un món gerontocràtic, gent com Greta o Miquel són capaços de transmetre’ns. I és que a aquest món d’incerteses i horaris no hi ha res més revolucionari que reivindicar la terra que ens dóna de menjar; reivindicar (tant a casa nostra com fora) les arrels que cusen la nostra conviència; donar la nostra vida pels nostres majors i defensar un món on ens estimem i ens cuidem les unes a les altres. Si em permeteu l’expressió, visca la nostra (xicoteta) revolució contra les rajoles i l’individualisme.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,479FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,730SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca