Si us he de ser sincer, cada dia crec menys en els museus. Un museu per definició crea una veritat immutable. La mateixa realitat que va fer creure que a l’antiguitat les estàtues eren blanques i que a l’Edat Mitjana les esglésies eren com les veia Viollet–le-Duc. Una institució que exerceix de vigilant de la tradició, donant-nos la grandesa de la cultura i privant-nos de “soledat sense història” que ens permetria poder imaginar accions sense precedents.
El nostre dia a dia ens fa veure que contra què tothom podria pensar, la història no s’ha acabat. I no canvia al nostre gust. Els museus, amb les seves col·leccions, el seu art, els seus homes, abans reconfortaven el cor de les dones i les dones. Podien mirar un quadre de dos metres per tres i pensar; “Nosaltres descendim dels virtuosos que van fer això”, el seu cor es calmava i se sentien privilegiats. Tenien la grandesa que els aportava la llum de tan notables exemples.
Però en ple 2020 el què pensa hom davant de la mateixa obra és; allò (el quadre) representa l’inici de l’explotació de la meva classe, del meu gènere. Si van pintar aquest quadre, fer aquest edifici, no va ser per representar el món a través de les seves formes no de les meves. L’art diu a l’altre: “Oh oprimits del món; contempleu les meves obres i desepereu“. Les obres als museus deixen de servir per il·lustrar, serveix per saber quin ordre hi ha a la societat.
Els homes del passat, el que curen les obres dels museus, doncs, somiquen i ploren el món que ells dominen. Ho fan per totes les vies possibles, són els famosos “señoros“. Però l’art, la representació del món a través de les formes encara és seu. I el format, el museu, en mostrar sempre un passat gloriós (encara que ens ensenyin les seves misèries) és la font del problema que apuntàvem.
Per aquest motiu cada dia crec menys en la cultura. Una cultura que sota el fals eslògan de voler ser constantment crítica, elimina la imaginació i el canvi, sempre glorificant el passat. El cas català n’és exemplar. Però arreu es pot comprovar. Gràcies a l’art i la cultura creiem que el més mínim canvi social provocarà el caos, i què l’horror al caos és l’única pasta que manté unida la nostra societat. El museu simplement creu que és impossible qualsevol “acció sense precedents”, ja que la seva raó és ser un precedent.
La cultura que critico de forma sincera és la que creu que el passat i el futur estan fets de la mateixa pasta. Què no sap imaginar res que no hagi vist i que és prou covarda per no ensenyar les estàtues de l’antiguitat tal com eren, o les catedrals com la gent les vivia.
Si cada dia crec menys en els museus i la cultura, és per com han aconseguit fer-nos veure el món a la seva imatge, creien que era l’única. Han construït un món irreal que amb el canvi climàtic i l’afirmació que la història no s’ha acabat s’esberla en cada grau centígrad, en cada esdeveniment històric no programat. Sincerament, cada dia crec menys en tot plegat, ja que ens ofega a no poder trobar mai solucions, a realitzar accions sense precendents, davant de situacions també sense precedents. Potser, prefereixo la “soledat de no tenir història” que em permeti tenir imaginar el meu futur, a gaudir de la grandesa del passat. Potser, viure de la grandesa del passat és insostenible en un hemisferi sense hivern. Potser el museu i la cultura sempre miren el passat per la seva grandesa, potser nosaltres ara el veiem com un gran fracàs. Per això prefereixo doncs imaginar un món a guardar-lo entre parets de marbre.